La primera i més decisiva elecció moral

Boira. És ben bé que com més anem menys valem. Les ressaques ho endarrereixen tot. Trigues molt més a reprendre el pols del món i sembla que es faci de dia molt més tard. No he estat mai gaire aventurer i no he tingut tampoc mai gaire tirada per allò que se’n diuen llibres d’aventures. N’he llegit alguns, sobretot dels de cavalleries, però no puc dir que siguin els que més m’han entusiasmat. Tot i així, sempre que em demanen quin destacaria, quin trobo imprescindible, sempre dic el mateix. “L’Illa del Tresor”. Perquè com a narració és la més pura que conec, pel seu vessant profundament èpic i iniciàtic, les ombres de la violència i de tot el que és macabre barrejat de manera incomparable amb l’audàcia victoriosa, el perfum de l’aventura marinera, que probablement és l’aventura més perfecta, més absoluta, i també perquè explica la primera i decisiva elecció moral. Impecable sobrietat de l’estil, el ritme narratiu que sembla resumir l’íntima perfecció de l’art de narrar, el disseny dels personatges, la sàvia complexitat d’una intriga que en el fons és, però, extremament simple. En relació a “L’Illa del Tresor”, tothom parla sempre d’aquesta figura fabulosa que és John Silver el Llarg, i d’acord que la seva figura i la seva trajectòria representen un clàssic de la literatura d’aventures. Però a mi encara m’agrada més Jim Hawkins. Tot gira al seu voltant. És la seva mirada justament la que engrandeix la figura del pirata i li atorga tot el seu enigma. Decidir, i escollir, entre el bé i el mal, que queden sempre tan difuminats en aquesta història fantàstica. Ell, adolescent, aprèn el rostre demoníac de l’audàcia. I és Silver qui l’hi ensenya. M’estimo més aquest llibre, al qual torno sempre de tant en tant, que no pas un altre dels més grandiosos. L’elecció no és fàcil, perquè aquest altre que dic és “Moby Dick”, Ismael i el capità Ahab. Em quedo sempre, però, amb l’ambigüitat i la boira de “L’Illa del Tresor” i la grandesa del seu autor, R.L. Stevenson. I, com que és molt millor llegir el llibre que no pas comentar-lo, és per això mateix que ho deixo aquí, per això i perquè ja s’ha fet de dia i ho veig ja tot una mica més clar i em sembla que ens en sortirem. Som a la banda del bé, a la dels bons.

Pes mort

Alleugerir pes. És hora ja d’alleugerir pes mort i desembarcar, sisplau o per força, tota la suposada bondat que segons l’hereu Espadaler representa per al país exhaurir la legislatura. Hora de sacseig i d’estrebades. I que les paraules designin allò que sembla encara innominable: no són bons companys de viatge. Pes mort.

I, d’altra banda, el pensament de Pascal que és gairebé impossible fingir que hom estima sense transformar-se ja en amant. Amant. En qüestions d’amor, segurament el mot més bonic, més ple i més desinteressat.

I l’adéu sentit a Joan Barril (qdep). Aquell temps de L’Illa del Tresor televisiu. Quina meravella de programa. I també el Qwerty, recordo. Memòria.

Acte de presència

Sí, ja ho sé, és molt greu tot el que passa. Tanta degradació. Penso en L’Illa del Tresor i en Stevenson. I en l’ambigüitat. Pot semblar superficial i al marge de la realitat, d’acord. És ficció i la veritat que s’amaga al darrere de cada mentida. Aquesta cosa dels toros mai no m’ha preocupat. Senzillament, com que no m’agrada, mai no hi he assistit ni en sé res. No hi entenc. Sembla que tot plegat ve de Creta, el minotaure, fa ja tant i tant de temps, jo què sé. A Catalunya hem dit que no, que de cap manera no s’han de produir aquests espectacles, i ara a Espanya acaben de dir que sí, que què ens hem cregut i que encara els pertanyem i que a partir de setembre ja hi tornarem a ser. La imposició, és clar. Deia que penso que en l’ambigüitat i en L’Illa del Tresor. Ardidesa, sí, però mai odi. El tresor deu ser el tresor de l’experiència i haver-hi fins ara sobreviscut. Viatge espacial perquè l’espai, al XIX, fou el mar. Ara és una altra cosa. Però aquell nen sense pare i el deure i l’obligació de descobrir-lo perquè és el pare qui ha de donar-li el sentit viril de l’existència. I al final, després d’haver-lo vist com a pare bo, com a pare dolent, ni bo ni dolent (ni protector ni agressiu), resulta que és un pare que se’n va i que ja no veurà mai més. Sí, és molt greu i degradant tot el que passa. Sentit viril de l’existència.

Fer acte de presència. Gran expressió. La consellera Rigau fent acte de presència davant el sinistre Wert i davant de l’Espanya del brau com a bé cultural. Acte de presència.

Castelnaudary: quina ciutat per fer-hi un adulteri secret i apassionant (Pla: Madrid, 1921. Un Dietari).