El racó de cridar

Entre molts d’altres, Salter parla de Flaubert a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017). Diu que per escriure Madame Bovary, que s’acabaria convertint en la gran icona de la novel·la realista, li van caldre quatre anys i mig. Flaubert era solter i o es va casar mai. Tota la vida la va viure a l’acollidora casa familiar, amb un jardí immens que donava al Sena, que tenia a Croisset, a tocar de Rouen. Vivia amb la mare i amb una neboda més jove. Amb prou feines viatjava, només a París de tant en tant per esbravar-se o per veure amistats. Va tenir una amant, Louise Colet, poeta, però vivia en una altra localitat i, per tant, ell podia destinar tota l’energia a la feina d’escriure ben bé des de primera hora de la tarda fins ben entrada la matinada. “Una pàgina a la setmana o una cada quatre dies o tretze en tres mesos”. Madame Bovary té 300 pàgines, però n’hi ha 4.500 d’esborranys. “Una bona frase en prosa hauria de ser com un bon vers en poesia, inalterable, igual de rítmic, igual de sonor”. repassava les frases i els paràgrafs llegint-los en veu alta en el que ell anomenava el seu gueuloir -el racó de cridar- per avaluar-ne el ritme i la fluïdesa. L’estil. L’estil ho és tot. L’objectivitat i l’estil, i sempre l’elecció precisa de la paraula adequada. La parla és un atribut humà natural i en la majoria dels casos sorgeix amb facilitat, però escriure no és el mateix. Escriure és més difícil. I demana una passió de la qual, com més va, més m’adono que ja no disposo. Ni amb racó de cridar ni sense.

Només quedaven brases

És difícil escriure sobre un mateix deixant de banda, aparcant, l’egoisme i la vanitat. Paraules de Salter a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017, amb l’esplèndid pròleg d’Eduard Márquez)). El mirall de James Salter que aviat farà dos anys que se n’anà. Només set llibres li van fer falta per accedir a la grandesa i per saber que no es tracta pas d’una qüestió de tècnica. És, més aviat, no saber fins on portar la confessió ni quantes costures podien arribar-se a esquinçar. Així ho deixà dit d’aquell seu impressionant llibre de memòries, Burning the Days, Cremant els Dies (1997). Saviesa i sensualitat. Aprendre a viure i, després, a escriure-ho. Naturalesa del temps, el desig, el plaer i totes les oportunitats perdudes, massa. En transcric el final: … A la llar de foc només quedaven brases, els convidats se n’havien anat. Vam passejar per la foscor glaçada amb el gos vell i ranc. Res a la carretera, cap cotxe, cap so, cap llum. Canvi d’any; les estrelles fredes allí dalt. El meu braç envoltant-la. Un sentiment de valor. Un gran desig de continuar vivint. Amb amor i ambició. Llegir i escriure. O morir-se.