Res, senyors

44 anys fa, avui, de la mort d’Eugeni Xammar (1888-1973). Punt de referència total. I encara ara diria que no s’ensenya a les escoles del país. Aquest és un país en què, en acabar el batxillerat, els estudiants no han sentit parlar mai de Xammar. Ni tampoc de tants altres, esclar. Potser per por que ens diguin que adoctrinem. I el fet és que en aquell exercici de Quaresma del 68 esmentava, Xammar, la frase d’Émile Buré: Un imbécile sans culture ne sera jamais un imbécile complet. Tota la raó, no cal dir-ho. I això just després d’aquella sentència que és una de les seves més conegudes però que sempre fa bo de sentir: No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar sigui com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila...Res, llegeixin-ne el volum Periodisme (Quaderns Crema, amb selecció i presentació de Josep Badia i Moret), i L’Ou de la Serp, i Seixanta anys d’Anar pel Món, i les Cartes a Josep Pla, i encara ¿Periodisme? Permetin!, sobre la vida i els articles de Xammar a càrrec de Quim Torra i Pla. Facin-se aquest favor i ja m’ho sabran dir. I, a més, amb aquest punt final: Res, senyors, que com el Vallès no hi ha res, i al Vallès -encara que ens estigui malament de dir-ho- no hi ha res com l’Ametlla del Vallès.

Un cop de gènit

[…]

“Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis d’Orient han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia de Reis els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. Eugeni Xammar. Nadal a Barcelona. 1939.

I 29 anys després, en temps de Quaresma del 1968, a L’Ametlla del Vallès, allò que tantes vegades hem recordat i recordem ara, potser més que mai: “No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila…I, per cert que, tal com deia Émile Buré, un imbécil sans culture ne sera jamais un imbécil complet”.

Tot són anys

Les acaballes de l’any Espriu coincideixen pràcticament amb l’inici de l’any Xammar -i no oblido que el 2014 serà també any Vinyoli. Tot són anys. Moltes persones n’han viscut, de la vida i de l’obra d’Espriu, aquest 2013. Espectacles, exposicions, actes de tota mena i en diversos indrets. Déu n’hi do, a més, de l’assistència i de l’interès que han aconseguit. Espriu com a modus vivendi, també. Però Espriu no és pas fàcil, és clar, i vés a saber si tot plegat no passarà a formar part de l’oblit, poemes i proses inclosos.

El cas de Xammar és ben diferent. Xammar no ha estat mai considerat ni adjectivat com a cap cosa de nacional. Xammar ha restat molt més amagat encara i l’esquerra no n’ha fet mai cap bandera. No admeten gaire comparació les vides i les obres de Xammar i d’Espriu. L’un exercí fonamentalment de periodista i aquesta és una activitat que l’altre, Espriu, mai no practicà. Hi haurà, el setembre que ve, una exposició Xammar al Palau Robert de Barcelona comissionada per Joan Safont. No hi haurà gaires coses més, a banda d’alguns sopars ocasionals, com el de divendres passat a la Fonda Europa de Granollers, i l’intent de la Generalitat de difondre el pensament i l’obra, no gaire extensa però de gran prosa, de l’homenot vinculat a L’Ametlla del Vallès.

Crec fermament que llegint Espriu, en general i malgrat sarcasmes i murrieries ocasionals, pateixes. Llegint Xammar, obra més reduïda, gaudeixes. A mi, Xammar em fa més enveja que no pas Espriu, què vols que et digui. No es poden comparar, d’acord. Però Xammar és molt més llaminer i representa molt més desig de vida i la seva prosa se t’enduu. De l’any que se li dedica, però, no en viuran tantes persones, segur. Aquest món és un fandango i qui no el balla és un tonto. Per exemple. O Unamuno era basc. Un basc renegat i castellanitzat, però basc. El món és un lloc ple de ximples i la immensa majoria estan mal informats. Plaer dels 60 Anys d’Anar pel Món. En tinc tota la recensió perquè d’alguna cosa m’havien de servir els creuers. Xammar mai no llegí La Vanguardia Española. I quan arribo de Madrid a Barcelona, no tinc la impressió d’haver canviat de ciutat ni de país. Tinc la impressió d’haver canviat de món. El 5 de desembre passat féu 40 anys de la seva mort. A L’Ametlla del Vallès. I just 6 mesos abans, juny del 73, havia escrit:Al peu del turó de sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més”. Encara no som allà on anem.

Segle dels llumins

Repasso el Frontispici de 60 anys d’anar pel Món. Comencen, aquesta tarda, a L’Ametlla del Vallès, els actes de l’any Xammar (1888-1973). No podré ser-hi. Quaranta anys de la seva mort. El gener passat en féu 125 del naixement. Aquest Frontispici ocupa els 12 primers anys de la seva vida. Fins al 1900. Aquest no és el segle de les Llums, és el segle dels llumins, diu. Aquella escola on anà i allò que el seu professor, senyor Mas, ensenyava a l’aula. La poesia ho redimeix tot. Gramàtica i Geografia. Sintaxi, anàlisi gramatical i redacció. El senyor Mas pregunatva poc, però explicava molt. I la seva Història d’Espanya era, en realitat, la Història de Catalunya i, més particularment, la Història de la Gran Catalunya, la de Jaume I, i la de Pere II, el Gran. L’obligació ineludible de presentar l’endemà una descripció de l’eclipsi de sol de la manera que cadascú l’hagués vist i observat. Sí, observació i descripció. Mai no li havien mancat les ganes d’aprendre, però mai tampoc no li havien sobrat les ganes d’estudiar. El mirall sorneguer, compromès i bon vivant de Xammar, políglota, i la seva afició a la lectura i a córrer món com qualsevol dels herois de Jules Verne amb els quals tantes hores havia passat. I tots els records de ja més avançada la vida, com el d’aquell senyor Miquel Riera que deia que no era catalanista perquè, si sortíssim de Catalunya, veuríem que el món és molt gran i que en conseqüència no seríem catalanistes. I Xammar, sense necessitat d’haver posat mai els peus a Valladolid, per exemple, li contestà que efectivament el món és molt gran, potser massa i tot, i potser massa ple de gent, però que el catalanisme, l’orgull de tenir una pàtria petita, continuava en ell més viu i més potent com era feia ja 70 anys. I és que som al ball, encara, el mateix ball d’aleshores, i cal ballar, és clar. Evidentment, a nosaltres, ni a l’escola ni a l’institut ni a la Universitat mai no ens n’havien dit res, d’aquest testimoni i d’aquest exemple que és Eugeni Xammar, la seva vida i la seva obra. Em sap molt de greu no poder ser a L’Ametlla, avui.