Els monuments de les ciutats

No cal gran cosa per fer feliç una persona amb seny; als necis res no els satisfà; i aquesta és la raó, deia François De La Rochefoucauld, que explica que gairebé tothom sigui infeliç. Més endavant, Renard afegia que la felicitat consisteix a anar-li al darrere, a perseguir-la. Per exemple, mirar de menjar i de beure aproximadament bé, d’anar on tinguis ganes d’anar, de quedar-te on més t’interessi, de no queixar-te mai i, sobretot, de fugir com de la pesta dels principals monuments de les ciutats. I és ben cert que la processó em va per dintre.

Anuncis

No ho faré més

Canvi de pell i de vida. Petita meravella de Rafael Argullol, Domenico Veneziano, Rilke i els viratges que tanta falta fan. D’altra banda, ja no ho faré més, això de reproduir coses del passat, aquests records de tal dia com avui que facebook posa sempre al teu abast. No ho faré més. No suporto rellegir-me. És gairebé com un suïcidi. De veritat que sí. Per cert, m’apassiona la veritat, la veritat de tots aquests dies que vivim des de dijous passat, sobretot per les mentides que permet. I les infàmies. Canvi de pell i de vida, viratges, ara ja més que mai. I, mentrestant, els gestos d’acròbata solitari que aprenc, també, de Renard. M’encanta donar-me l’esquena jo mateix.

Sentit de l’humor

Pel que fa a la posteritat, suposant que n’hi hagi d’haver, ¿per què pensar que la gent serà menys estúpida demà del que ho és avui mateix? És ben clar que ho serà més, sens dubte. Exactament igual de clar que el fet que l’escriptor que més sovint convé rellegir per corregir-ne tots els defectes no és altre que un mateix. Defectes i defectes. ¿I per què tants quaderns desats? ¿De què serveixen tantes notes preses? Segurament no hi ha ningú que digui la veritat. Ni tan sols el qui escriu. Més o menys quan avui et diuen que tens molt bon aspecte i la pròxima vegada la mateixa persona t’assegura que fas més bon aspecte que l’ultima vegada que et va veure. En fi, no es pot pas dir que el món estigui gaire ben preparat. La raó potser és a l’humor, al bon humor. Ho deia Renard: a l’humor hi ha de tot. Sentit de l’humor.

El vestit del pensament

La neu damunt l’aigua. El silenci damunt el silenci. ¿I quin sentit tenen tots aquests textos, si ningú no diu la veritat, ni tan sols aquells que els escriuen? Els textos de la propaganda política, aquesta última carta que l’ínclit F.G. ens adreçava fa just una setmana als catalans, per exemple. Vicent Sanchis, a l’Avui d’un dia de febrer del 2007, deia que a Espanya sempre ha manat qui ha practicat la violència de forma més solvent i que d’aquesta manera s’han anat succeint fins i tot els últims governs i que els votants ja hi estem acostumats. Qui exerceix violència, malgrat que sigui només verbal, mana. La conclusió de Sanchis, i aquí sí que hi ha veritat, és que ni model de transició ni res, que el poder depèn de la quantitat de violència que hagis sabut transmetre. Fa la sensació que alguns mentiders tinguin tal necessitat de mentir que arriben a fer pena i aleshores són fins i tot ajudats, votats, escoltats. Menysprear i envejar.  Desitjar haver estat capaç d’escriure “El Paradís Perdut”, per exemple, i pensar, després de no haver passat ni tan sols de llegir-ne la introducció, que no n’hi ha per a tant. Enveja i menyspreu. Si arribéssim a descobrir el secret del món, potser ningú no s’atreviria a revelar-lo. I no som al 1936, però alguns ho voldrien. I els moments més tristos són aquells en què creiem que la saviesa no és sinó engany. Que es limitin a dir com a màxim : no sóc sincer, i tampoc no ho sóc quan dic que no ho sóc. (Renard)

I ser més capaços d’una bona acció que no pas de tenir bons sentiments. Una bona acció et fa sentir feliç i potser fa que d’altres també se’n sentin. Els bons sentiments no porten enlloc. Escriure o llegir un bon llibre et fa sentir feliç i pletòric perquè t’acosta a la veritat i t’allunya de la mentida. I deu ser per això que els contes populars i els contes per a nens  -tot i que dubto que hi hagi contes per a nens- i fins i tot les pel·lícules tipus “happy end” acaben moltes vegades amb la fórmula: “Es van casar i van ser molt feliços”. I arribat aquí el narrador s’atura. Ja no hi ha res més a dir. Sembla que vulgui fer entendre que on comença la felicitat comença el silenci, comença la veritat. Després ja sabem que això dura poc, però com a mínim comença. Que callin, doncs, tots aquests mentiders i que aprenguin que les paraules han de ser només el vestit, fet a mida rigorosa, del pensament. Ningú no s’atreveix a revelar el secret del món. Ningú no sap el secret del món. La neu damunt l’aigua deu ser algú que m’ha dit que encara m’estimes.

Premonició de l’infern

De vegades, com ahir mateix, corro cap a Renard i el seu Diari. Preludi de la nit del foc i de les bruixes. Per allunyar i fer fora els mals esperits. Entenc el foc, símbol de renovació, i entenc les altres tres formes essencials de la matèria, aigua, aire, terra. No entenc, en canvi, el petard, estrèpit i terrabastall. ¿De què serveix? El petard se m’apareix sempre com a premonició de l’infern. Fins i tot els gossos s’hi espanten. I els nens petits. ¿Per què tirem petards? ¿Per què petem d’aquesta manera tot i que tinc la sensació que com més va tot això, potser i per sort, està anant a menys? La foguera renova i el tro destorba. Tapem-nos les orelles. I ja he deixat dit que, jo, ni un epitafi no voldré. O, en tot cas, que sigui justament aquest: no admeto ni tan sols un epitafi. D’altra banda, la política, que hauria de ser la cosa més bella del món -un ciutadà al servei del seu país- resulta, tanmateix, que és la més baixa i la més interessada. Perquè, encabat, el poble, aquest rei gandul i el seu lleig costum d’anar sempre en multitud a tot arreu. Ho veig perfectament des d’aquest balcó que dóna al carrer gairebé millor que si fos en un teatre. Per cert, que sembla ser que els jubilats podrem col·laborar en activitats d’ensenyament dels centres educatius. Sense compensació econòmica, però, esclar. Hauré de pensar-hi. Hi ha tantes coses que no tenen cap sentit! La veritat és que sí, que es pot canviar i continuar essent absurd. Renard.

Principi de realitat

Promeses i prometences. Que si farem això o farem allò. Després, esclar, hi ha les circumstàncies. Les circumstàncies a les quals cal sempre adaptar-se. Principi de realitat. Per exemple, és burgès l’horror als burgesos. O aquells amants que veus que es miren l’un a l’altre com dient-se: ¿com ens ho farem per estimar-nos com mai ningú s’hagi estimat? Principi de realitat. No sabem res i proclamem que acceptarem allò que decideixi la majoria. Però, ¿on és la majoria? I, sobretot, ¿què significa la majoria? I recorda, amb Renard, que els elogis i totes les gara-gares d’aquests dies s’inverteixen igual que s’inverteixen els diners, és a dir, perquè ens els retornin amb interessos.

El que digui la majoria

Sortit ja de la ràdio on avui hem parlat del record de Joaquim Molas (QDEP), i de Santi Vidal, que es veu que ara entra a govern, i de Puigcorbé, número 2 d’ERC a Barcelona, i del “corralito” d’Andorra, i de la tara atroç del jihadisme, i de les dietes de la FCM que no han estat considerades delicte, una cosa és la moral i una altra de molt diferent és la legalitat. Sortit de la ràdio, deia, i prop ja de l’hora de dinar, una estona amb Jules Renard i el seu Diari (1887-1910). La democràcia diu que consisteix a acceptar el que digui, i vulgui, la majoria, però ¿on és la majoria?. Aquesta és la qüestió. No sé mai si refiar-me del concepte majoria. I, mentre espero que el bistec acabi de descongelar-se, el pensament de Josep Pla en relació al plagi. Plagiar no és copiar: és sumar. Sumar i discutir, corregir, esmenar i aprofitar el que ens plagui de tot allò que s’ha rebut en herència, i res més. Continuïtat del que sorgí de Jerusalem, d’Atenes i de Roma.