Tenir un rei al cos

Més mots i expressions que han anat caient en desús. Cucanya, per exemple. O el fet de tenir un rei al cos. Cucanya no es refereix només al pal llis i ensabonat a través qual cal enfilar-se o caminar per tal de fer-te, com a premi, amb l’objecte que hi ha lligat en un dels seus extrems. No, no és tan sols això. Hi ha l’expressió país de cucanya com a referència a la suposada abundància de tot o, dit altrament, en què tot és xauxa o et penses que ho és i sense que cap esforç o sacrifici faci falta. En aquest sentit, “…la pluja és la riquesa d’aquest país, deia Pla al volum Les Hores (pàg 347-348). En realitat, les hores de sol i l’aigua constitueixen la seva riquesa més autèntica. I la veritat és que dic tot això en veu més aviat baixa per no empipar les persones, cada dia més nombroses, que viuen de la cucanya del turisme, a les quals les pluges d’agost i setembre han engavanyat considerablement. ¡Què hi farem! La gent té un rei al cos i, si podia, adaptaria el sistema del món als seus propis interessos. Hi ha persones que es pensen que l’home, l’ésser humà, és el rei de la naturalesa. ¡Pobra gent!”

Vigílies d’Alsàcia.

Un tercer camí

Pla. Fer-se totes les Il·lusions Possibles. Any 63. En el sistema de societat en què vivim, només hi ha dos camins: o dedicar-se, en el tracte amb la gent, a l’estricta i habitual comèdia o practicar una forma o altra de presència pròpia i autèntica, o sigui, a la follia. Gairebé tothom està adaptat a la primera manera i fins i tot hi ha qui practica la follia com una comèdia. Molt bé. sinó que un servidor n’hi afegiria encara un altre, un tercer camí: aquell que consisteix a no veure ni a ser vist.

L’amor és la jungla

M’acabo de comprar a Amazon un llibre que no apareixerà fins el 22 d’aquest mes de novembre, que és dimecres que ve. Anava a dir que amb prou feines si hi ha res que encara em faci il·lusió. La veritat és, però, que aquest llibre me’n fa. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Destino, segons edició de Francesc Montero. Ple de coses sobre els anys 50 i 60 del segle passat. La vida, la beguda, els autoretrats, periodisme i escriptura, l’Església, Catalunya-Espanya, els catalans, personatges…Ja m’hi veig. Com quan em parlen, o sento parlar, de felicitat i aleshores la sola carrincloneria de la paraula ja em fa rebentar de riure (avenç). En fi, estones de plaer a l’aguait.

I és cert, també, que els vespres de dilluns m’aporten igualment brins de gust i d’il·lusió. Vull dir les sessions de l’Ateneu que aquest curs dediquem a la lectura lenta i calmada d’Incerta Glòria. Una desena de participants la mar d’interessats. No és gens estrany. Com quan l’altre dia llegíem a la segona part del llibre gloriós les paraules de la Trini Milmany adreçades per carta al grandiós Juli Soleràs quan representa que aquest li havia demanat que es casessin, sabent com sabia que ella era la parella del seu amic de l’ànima, en Lluís de Brocà, i amb qui tenien ja un fill, en Ramonet. Perdona, Juli -escriu la Trini: potser t’ofenc parlant-te així, però és precisament a causa de l’admiració que et tinc que sento absurda la teva proposició. Tu ets massa intel·ligent; i l’amor és la jungla. Una parella de feres que udolen arran d’un abisme….De manera que jo voldria estimar-te amb tota l’ànima, però amb res més que l’ànima. I no obstant, sento que estimar amb l’ànima i amb res més no és estimar, que no hi hauria mèrit en una amor així per massa fàcil. I aleshores sento que estimo més que això, però m’hi perdo.

Sí, coses com aquestes puc dir que encara em fan il·lusió. Aquesta pregunta que la mateixa Trini escriu a en Soleràs. “Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana”, ¿és possible un amor així?

Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.

 

El passat del país

La lluita contra l’oblit. Arran de la lectura del número 845 de la revista Ínsula, i de l’article que hi publica el professor i historiador Jordi Canal sobre Josep Pla i els pagesos…, repasso a consciència el prefaci de Retrats de Passaport (volum 17 de l’O.C.). I efectivament: Si no sabem quin aspecte tingueren els nostres avis, quina cara presentaven, com foren, ¿quina idea podem tenir del passat del país? Tot és oblidat, tot són ruïnes…De manera que el gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit. L’oblit del que som i d’on venim. I el dret d’autodeterminació que no es reconeix pas a tothom i només poden reclamar-lo els pobles amb una cultura, i una llengua, i una història diferenciades, tal com podem llegir a l’esplèndida entrevista feta al director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford, Joan Ramon Resina, que publica VilaWeb. Només amb la queixa de regió cansada de pagar no anem enlloc. És el més important i convé no oblidar-ho. Però torno a Pla, ara al volum 8, Els Pagesos, i a l’article de Canal que deia. El pagès, el pagès que cultiva la terra i en viu. El pagès que no serà mai ni un llaurador ni un camperol, sinó una figura humana personal, perfectament individualitzada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès tal com clarament indica aquest mot intraduïble. Res a veure amb cap cosa general o universal -m’horroritza tot allò que es considera universal. Parlo dels pagesos d’aquest país, Catalunya, aquesta classe que té, com a constitució bàsica, el romanisme, el dret romà, el contracte feudal, les guerres camperoles que la ruptura del contracte feudal ocasionà i la lliure contractació que s’instaurà com a reflex de la revolució francesa. És de tot això, del que es tracta. Dels fonaments d’aquest present que vivim. I també de la importància dels notaris -la història, tota ella, és a les notaries-, i d’aquell avançar legal, i no revolucionari, de la propietat. El passat del país. I el viatge que no s’acaba.

Llengua materna

Cartes de Lluny és de l’any 1928. Fa, doncs, gairebé 90 anys que Pla va escriure aquest llibre. I naturalment les coses han canviat, no es pot pas dir que no, i l’aiguabarreig lingüístic que ha anat produint això que en diem la globalització i les migracions constants i consecutives d’una banda a l’altra del planeta és una cosa que en aquell temps no es devien poder ni imaginar. Ara: aquesta reflexió de Josep Pla no per això deixa de tenir, entre nosaltres, importants porcions d’actualitat. Sobretot perquè, igual que aleshores, no som (encara) un país lliure i perquè som perfectament conscients que la llengua (i la ment) la tenim també sotmesa i supeditada i colonitzada. Anoto, doncs, i transcric aquest paràgraf de les Cartes…de Pla que tinc a la tauleta de nit:

…Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou. Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava —el suec o el noruec—, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu- me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimaties esparverador. Però, ¿és que cal encara insistir-hi? ¿ És que sabeu d’algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament cap altra llengua, inclosa la castellana?»

Si darrere seu no hi ha un país

Pla llegint Leopardi (Notes del Capvesprol):

Giacomo Leopardi  escriví al «Zibaldone» (IV –63–D): «La literatura antiga, per important que sigui, no basta a la llengua moderna. La llengua, sobretot en els països on no hi ha societat, és sempre formada i determinada per la literatura; dic sempre, això és successivament i en tot temps; així, la llengua present, essent moderna, ha de ser determinada, no per la literatura antiga, vull dir no la que la determinà, sinó la que la determini actualment, això és, d’una literatura moderna. D’aquesta manera, les províncies i ciutats d’Itàlia que avui floreixen, literàriament a Itàlia, tenen molt més dret a determinar la llengua italiana moderna, que la Toscana i Florència, ja que aquest dret, aquesta influència de fet, no la pot donar, a Itàlia (i a les nacions sense capital i sense societat, etcètera) més que una absoluta preponderància de la literatura actual de literatura única, determinativa de la llengua, perquè és l’única cosa nacional i general en un país sense societat, sense unitat política ni unitat de cap classe.»

I ell mateix, Pla, ho anà comentant: Coses que semblen escrites per al nostre país -prenent ara aquest país nostre fins on arriba la nostra llengua. Perquè, ¿és possible que hi hagi una llengua i una literatura si darrere seu no hi ha un país?…Recordem, sisplau, el Llenguadoc, la destrucció del Llenguadoc duta a terme pel nord de França i Simó de Montfort. Ens hauria de servir de lliçó política inesborrable, però el que és un fet és que, d’aquest enorme esdeveniment, la gent d’aquest país no n’ha tingut, durant segles, ni la menor idea…

I sí que és cert que segurament som uns genis permanents i considerables. Ara: sistemàticament vençuts. Que vagin dient d’en Pla, que vagin dient.

Llengua i país. I tant que sí. Pla em porta a esporgar un poc més de Leopardi. I així, al volum II d’aquest immens Zibaldone hi ha el següent -i tant se val que ell es referís a Itàlia: Si mai acabéssim despertant-nos i recuperéssim l’esperit de nació -suposant, esclar, que mai l’hàgim tingut per cert-, aleshores el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents i d’ara mateix, sinó la vergonya (de tant de temps perdut). Potser perquè, en el fons, hi ha una immensa majoria que tan sols vol viure per viure. És el que veritablement ansien. La vida com a objecte veritable de la vida, aquest anar i venir i tornar sempre pel mateix camí i arrossegant aquest carro tan pesat i tan buit.