Sobre pau lingüística i sobre Borsalino

D’acord que tot són convencions, però representa que som al penúltim dia d’aquest any 2017. I el recordatori, per si hi ha algú que encara ho dubti, que estem en guerra. Que ens la tenen declarada i que els fem nosa i que no ens poden veure ni en pintura i que per això mateix tantes i tantes humiliacions i menyspreus. Eleccions amb presoners polítics, part del govern a l’exili i candidats que no poden prendre part  a la corresponent campanya. L’intent, ara, i la pretensió determinada de carregar-se la tele, TV3, i la ràdio, CatRàdio. Recollida de signatures arreu d’Espanya contra la immersió lingüística i a favor de l’ensenyament obligatori en castellà -el castellà no és cap llengua catalana, recordem-ho. Amenaces i amenaces fins i tot després d’haver perdut les eleccions tal com les han perdudes. Dictat, també, de la data de constitució del Parlament i de la Mesa corresponent (17 de gener). Un dictat fet des de fora, com sempre. Mira que els arriba a agradar el verb dictar! Els surt ben bé de l’ànima. No sé, per tant, si hi ha algú que encara ho dubta, que estem en guerra. I no pas d’ara, per cert. Tant i tant de temps que hi estem. I ho deixo aquí per ara, ho deixo amb les paraules de l’enyorat Joan Solà (acs) per sempre vigent. Ell, segur. Les paraules dites, tant de bo que no. Aquí no hi ha pau lingüística. Impossible. De moment si més no. Perquè el que ens toca és catalanitzar. És això el que fa més falta. I tornar a fer que Catalunya sigui catalana.

Hi ha d’altra banda, avui, la notícia que Borsalino podria molt ben ser que desaparegués. Que fes fallida. Barrets de cine, de cine del més bo. Bogart amb aquell seu Borsalino al cap i la conversa final amb Ingrid Bergman, a Casablanca, ¿i el nostre amor no té cap importància? Sempre ens quedarà París. Bosalino, Alexandria, el Piemont. Imatges de J.P.Belmondo i Alain Delon, de Fred Astaire i sir Winston Churchill, de Pancho Villa i Ernest Hemingway, de Fellini i de Chaplin, d’Orson Welles i del Sant Pare Joan XXIII, I, encara, de Jep Gambardella (Toni Servillo) a La Grande Bellezza. Borsalino, molt més que un barret, pèl de conill al feltre. Pobres de nosaltres. Sí, nosaltres, que no vol dir sinó jo més vosaltres. Voldria recordar-ho.

Hora de combatre totes les mentides

L’alegria d’aquest dematí, el sol, el mar, la casa, el balcó d’aquest quart, la música i la lectura, el cafè, les correccions, i així anar driblant el buit i el tedi sense parar. I el dinar de després, amb en Joan Solà, nebot del mestre insigne de la llengua i de la sintaxi. Passejada pel port i pel cementiri de Sinera que ell no coneixia. De cap manera no ens pot ser útil allò que ens obligui a transgredir la fidelitat, a renunciar al respecte envers nosaltres mateixos, a odiar qui sigui, a maleir, a fingir, a desitjar qualsevol cosa que demani parets i cortines. Sí, Marc Aureli també a la conversa. Hora de combatre totes les mentides, ja no és possible cap més demora i l’observació que tot depèn gairebé d’un únic dia i d’una sola acció perquè allò que tant volem i desitgem es guanyi o es perdi pràcticament per sempre. En fi, tot de coses com aquestes fins que em fa la pregunta final just abans del comiat: ¿és possible de tenir per amic, o per amiga, algú que no admiris?

Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.

Posats a fer

No disposo, encara, de cap exemplar de la nova Gramàtica de l’IEC. Tampoc de cap opuscle sobre les noves regles ortogràfiques. El que en sé és a través dels textos i articles que han anat apareixent aquestes últimes setmanes. I la sensació que em fa tot plegat és que anem, gairebé a marxes forçades, cap a la dissolució definitiva. Arribat el moment, suposant que arribi, ja no caldrà parlar de quina llengua haurà de ser oficial i quina no, o si totes dues. No caldrà: tot anirà derivant cap a una d’única, el català dissolt del tot en el castellà i, aleshores, la independència ja no m’atraurà ni m’interessarà gens, gens ni mica. Quan una llengua viu supeditada, com és el cas del català, no li és possible una evolució lliure. Incorpora manlleus de l’altra que la té subjecta i, senzillament, es desvirtua. I el que em sembla més gros de tot és que una cosa així es fomenti, s’endreci i s’aconselli des del mateix Institut d’Estudis Catalans. Un servidor el català el va aprendre a casa, sense gramàtica ni res -la llengua la teníem prohibida, cal dir-ho i recordar-ho i tenir-ho ben present-, i amb la colla d’amics. Força temps després, amb les primeres classes, clandestines, als Salesians de Mataró. I, finalment, ja durant aquells primers anys de l’anomenada transició, atenent les lliçons de professors insignes com Joan Solà (acs) i Joan Veny, sobretot ells dos, i accedint a lectures com ara Lleures i Converses d’un Filòleg, de Joan Coromines, o la Gramàtica Catalana de Francesc de Borja Moll. I la veritat és que ara em costa molt entendre cap on anem, cap on ens volen fer anar. Perquè d’una banda no hi ha manera que barco sigui admès i, en canvi, no seria gens estrany que, tal com va tot, arribem a admetre *Nit Bona i *Nit Vella ara que som ja a tocar de Nadal i Cap d’Any. Posats a fer…potser ja no vindrà d’aquí.

35 anys després

M’hi he referit més d’una i de dues vegades, però al final del dia d’avui hauran passat ja 35 anys des d’aquell 23 de febrer que teníem examen de Sintaxi a la facultat i que, en acabar-lo, l’enyorat i recordat Joan Solà ens agraí a tots l’assistència sobretot perquè “podria molt ben ser que aquest hagi estat l’últim examen de Català celebrat en aquesta Facultat durant un temps indeterminat”. Ell sabia ja què acabava de passar a Madrid, aquell cop militar que després va semblar que havia acabat en no-res. I avui estic del tot d’acord amb Vicenç Villatoro, només ho va semblar. Perquè sí que va triomfar aquell 23-F del 1981, i tant que sí. Franco a Juan Carlos de Borbó, una cosa us demano per damunt de tot, que mantingueu la unitat d’Espanya, la unitat imposada. Límits a la transició, LOAPA, sentències del TC sempre en un únic sentit, un d’únic, hereus d’aquell franquisme. I no és fins ara, si per cas, que aquell 23-F comença a fracassar. Comença. I és veritat que aquell examen de Sintaxi no va ser l’últim examen. Però també ho és que el català encara ara no és la llengua imprescindible que hauria de ser si fóssim normals.

El quid de la qüestió

Tota acció, voluntària, de Plataforma per la Llengua continua essent, encara avui, meritòria, encomiable i més que necessària. Ara hi ha aquesta Mostra sobre la situació lingüística, 1714-2014, una Llengua cap a la Llibertat. Realitat i vitalitat de la Llengua Catalana. I som on som, encara amb respiració assistida. ¿És el català útil, necessari i imprescindible? Útil, potser sí, però necessari i imprescindible ja és tota una altra qüestió. Exactament el quid de la qüestió. Res no serà normal fins que llengua no resulti imprescindible i abandoni el llast de subordinació que encara la caracteritza, és a dir, que ens caracteritza. 5 anys fa ja de la mort del professor Joan Solà, veritable referent, dels de debò. Cal, em sembla, tornar a sentir i escoltar el seu discurs al Parlament l’any 2009. No es tracta de renunciar a cap altra llengua, però res no estarà assegurat mentre continuïn fent falta tants i tants actes d’afirmació. ¿Què coi seria Catalunya sense la llengua? Aquí no hi ha pau lingüística, digué Solà. Sempre que ha semblat que n’hi havia no ha estat sinó a causa del nostre silenci submís. El castellà no és una llengua catalana. Així de clar. Exactament igual de clar que el català no és cap llengua castellana. I em sembla que sí que hi ha una meta, però no sé si hi ha un camí. Ja Kafka digué que allò que anomenem camí no és sinó indecisió. Està molt bé, i és molt bonic, estimar la llengua, o dir que te l’estimes. El que de veritat cal, però, és creure-hi. Diguin-me integrista.

Nervis, neguit

Nervis, neguit. N’hi ha que venim de molt lluny, que fa molt i molt de temps que hem viscut a l’espera d’un dia com el d’avui. Com a mínim, i aquest és tan sols un exemple, des d’aquelles oposicions de principis dels 80 que fou justament quan decidírem que la llengua i el país i la seva història i la seva cultura s’havien de convertir en el centre de nostres vides. I d’aquell vespre del 23-F que al final de l’examen de Sintaxi el professor Joan Solà (qepd) ens féu saber que aquell podria haver estat perfectament l’últim examen de Català en molt de temps. Tot ha anat sempre penjant d’un fil, el fil d’una voluntat. Nervis, neguit. Som molts els qui hem viscut perquè arribés un dia com el d’avui, dia també per al record de tants altres als quals no ha estat permès d’arribar-hi i ja no hi són, models i exemples que hem seguit. I ara ja pendents d’aquest vespre que ve, vespre que prou que sabem que no és el final de res sinó el començament de tot i de tota la feinada que quedarà encara per fer. I sento, mentrestant, veus que no voldria sentir, veus entre nosaltres que sembla que esperin que a partir del 20 de desembre Espanya restitueixi l’Estatut del 2006. Uixxx. El que tinc ben endins és que la unitat d’Espanya no ha estat mai producte de cap decisió lliure i ens ha estat sempre imposada. Espanyolitzar, espanyolitzar. Castellanitzar. Nervis, neguit. És avui que recomença la decisió lliure. Avui. Enhorabona.