Més m’estimo ser com la roca

La roca i el núvol de què parla Lluís de Brocà a través de l’enginy de Joan Sales. Incerta Glòria, encara. Temps, aquest, que més m’estimo ser com la roca i la seva consistència més que no pas l’evanescència del núvol. És molt bonica, tot i així, la reflexió. El núvol és una cosa que passa de manera esplèndida en aquell seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca, en canvi, és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en aquesta vida nostra; i què val més de totes dues coses? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, aquella que ens fuig a cada instant? ¿O és que potser som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que la de conèixer un moment gloriós, un de sol, i encabat esvair-nos? Dubtes entorn de la vida humana que podrien per a alguns perfectament ser els del país que tant esperem. Del tot amatent a les 6 de l’horabaixa de demà. Sigui el que sigui hi ha una cosa que no és possible de cap manera: continuar essent compatriotes (i encara menys súbdits) de la mena de gent que ahir es manifestà a Barcelona. Ni de cap dels seus predicadors. Ni de res del que tots plegats representen.

Si el proïsme t’irrita

De vegades, com ahir mateix, Diumenge del Ram, i després de saber la notícia de la mort sobtada de Carme Chacón – que Déu l’hagi perdonada-, de vegades, deia, transigeixo. Papà, podríem anar a veure Incerta Glòria aquesta nit. La fan a 2/4 d’11. I, esclar, vaig acabar dient que sí, que d’acord. Des que ara deu fer 3 o 4 mesos vaig anar a veure la joia de Paterson que no havia tornat al cine. I la veritat és que vam estar de sort ahir, la vam ben encertar. En total 6 persones a la sala. I la pel·lícula, com a tal, em semblà més aviat grandiosa i amb unes interpretacions sublims. La carlana, en Juli Soleràs, en Lluís de Brocà (Sales al film), la Trini. Amor en temps de guerra. Naturalment, però, no arriba ni a una mil·lèsima part del que és i significa l’obra de Joan Sales. Tantes i tantes coses que continuaran desconegudes, no viscudes, per a qui només en conegui aquesta versió cinematogràfica sense res d’en Cruells. Diàlegs i diàlegs, paraules i paraules, i la música que les acompanya… Però ¿i si tal com és no el pots estimar? Aleshores fuig, busca la solitud; viu sense proïsme. O estima’l o evita’l. Si el proïsme t’irrita, si ets incapaç d’amor, si ets impotent, vés a amagar la teva impotència i la teva vergonya en la solitud. Déu tindrà llàstima de tu si confesses la teva impotència…Pel que fa a mi, m’he refugiat en un racó de muntanya perquè sóc això, un covard i un impotent; em cal buscar Déu lluny dels homes ja que no tinc el coratge de buscar-lo entre ells perquè el que he vist dels homes és horrible des de 1917, any que vaig néixer, quantes coses horribles! El nostre segle és horrible, quin malson sense fi, quin oceà de sang, guerres i revolucions “jours de gloire” que anuncien i el que ve després, l’únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això…

De quan Catalunya era catalana

Aquestes paraules de Joan Sales (1912-1983): …Dels tres mesos que vaig passar a la presó durant aquella dictadura (la de Primo de Rivera) recordo sobretot l’argot dels lladres i cocaïnòmans amb qui vaig conviure: un català riquíssim; ja sé que, per als joves com vostè, ara és difícil d’imaginar, però quan jo era jove Catalunya era catalana. Pels carrers només senties parlar català i, si senties el castellà, era el d’un foraster passavolant o el de la bòfia…(extret de l’entrevista que publicà L’Avenç el febrer de 1984).

Doncs bé, aquest mateix dematí les paraules de Reguant, Eulàlia Reguant, assegurant a Mònica Terribas que els ciutadans castellanoparlants que hi ha ara a Catalunya -que ja no són forasters passavolants, ben al contrari- no han de patir per a res, que el castellà, arribat el moment, serà igualment llengua oficial, només faltaria. A partir d’aquí, ja no tinc ganes d’afegir-hi res més. Massa revoltat i a punt d’engegar-ho tot a fer punyetes.

Exactament igual envers tots aquells que es resisteixen encara a admetre la necessitat de disposar d’unes veritables forces de defensa, forces armades. Pacifistes, es fan dir, pobrets. No és així, però, com s’ha escrit i s’ha viscut la història. Torna a Joan Sales i a Incerta Glòria, torna a aquest llibre immens i grandiós del qual, per cert, no sento gens la curiositat de veure’n la versió cinematogràfica de què tanta propaganda es fa aquests dies. Incerta glòria som tots nosaltres perquè d’alguna manera “Incerta glòria” és la novel·la -de fet, novel·les, el mateix Joan Sales deia que es tractava de quatre- dels vençuts, però no rendits. I mira i repassa’t bé, a més, què hi diu a la pàgina 323 de l’exemplar de Club Editor (onzena edició, març de 2007):

“-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…”. O sigui que ja ho veus.

El Danubi petit

És fotut ser a llocs d’on no coneixem prou la llengua. Alemanya, per exemple. Sí, és clar, hi ha l’anglès, ja ho sabem. Però no és el mateix. Amb l’anglès no deixes de tenir la consideració de turista. Les persones que parlen la llengua del lloc on són reben sempre un altre caliu, una altra acceptació, no ho sé. El cas és que a Alemanya l’anglès no és la nostra llengua ni la d’ells. En fi, fa uns quants anys vam ser a Ulm, encara a Baden-Würtenberg, si més no a la vora esquerre del riu. Perquè a la dreta hi ha Neu-Ulm, que ja és Baviera. La veritat és que ens feia gràcia veure el Danubi quan encara és petit, quan el seu recorregut encara és breu des del seu naixement a la propera Selva Negra. El Danubi petit, quan encara no s’ha eixamplat com s’eixampla d’aquí fins a la desembocadura a la llunyana Romania. Que diferent resulta la contemplació del Danubi en aquesta ciutat, a Ulm, de la sensació que produeix quan el veus, per exemple, a Bratislava! I el record d’aquelles paraules de Joan Sales: ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? La bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat. Ulm i el Danubi. I Einstein hi va néixer el 1879. Però d’Einstein no sabem ben bé què dir, ni què fer-ne, si més no jo. La teoria de la Relativitat. Què vols que et digui! Amb tot el respecte que es mereix, però dóna’m Incerta Glòria. Hi ha també la Catedral, a Ulm. La Catedral amb l’agulla més alta del món (161 m.). Cinc segles es va allargar la seva construcció, des de finals del XIV fins a finals del XIX. Pujàrem els 768 graons i des de la plataforma de la torre i des del mirador de l’agulla contemplàrem la panoràmica de la ciutat, del Danubi, l’altiplà del Jura de Suàbia i dels Alps. Veiérem, també, gent molt ben vestida a Ulm. Gent que feia goig, gent que veies que respecta els altres i a ells mateixos. Enlloc pantalons retallats ni bermudes, ni les afroses samarretes sense mànigues, ni xancletes, evidentment. Al capdavall veníem d’un país que, en general, ha perdut el sentit de l’elegància i el respecte per les formes, un país on, en general, tot s’hi val. Ens hem arribat a creure massa moderns i, així, caiem en el menyspreu del fonamental, que és que la base del bon funcionament de les coses rau en la forma, en la bona educació, en el respecte cap a tu i cap als altres. La bellesa també és això. Érem en ple estiu, quedaven tan sols dos dies per tornar i ja sentíem la mandra de l’agost de Catalunya. Tanta terregada.

Joan Sales a Màrius Torres

“Amb el “Dolç àngel” (Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val / que vinguis ara..) sembla com si de sobte reneguessis d’aquell món massa lleuger i massa influenciable per encarar-te de manera resolta amb tu mateix. I vet aquí que aquest és el problema. No hi ha res de què un home pugui parlar amb tant coneixement de causa com d’ell mateix. La lírica és això: despullar-se de tota la hipocresia de la “discreció” per posar-se a parlar d’un mateix sense reserves. No et sabria dir la impressió que m’ha fet aquesta nova lectura dels teus millors poemes, el “Dolç àngel”, les “Paraules de la nit”, el “Que sigui la meva ànima”, “En el silenci obscur”, i “El combat dels poetes”. La teva evolució no és “literària”, no és purament de la superfície; és de sentiments i idees, es lliga amb la del teu caràcter i de la teva vida. Em desvetlla, doncs, una curiositat que s’assembla a la xafarderia: voldria saber més secrets teus”…

Per fer-s’hi pipí

Tresor d’aquesta correspondència. Gener del 1974. Joan Sales a Mercè Rodoreda: Molta alegria em doneu dient-me que us poseu a treballar en una nova comèdia. Les aniré guardant totes com la nineta dels meus ulls fins que n’hi hagi prou per fer un volum d’un mínim de 200 pàgines, que faci patxoca. Serà una sorpresa que farà caure d’esquena. Tot el “teatre de l’absurd” d’en Pedrolo quedarà descolorit; en comparació de les vostres, les d’en Pedrolo semblen d’en Pitarra (que en pau descansi). En recordo una que era ben bé com els Pastorets, només que en ateu. I ja podeu pensar que uns Pastorets ateus és per fer-s’hi pipí -i perdoneu l’expressió.

I d’El Codi dels Wooster, divertimento de P.G. Wodehouse per a les nits d’insomni, després que algú hagi robat el casc al policia Oates: Quis custodiet ipsos custodes? És a dir, ¿qui guardarà els guardians? I encara em vaig esplaiar en una explicació més detallada per deixar-ho clar a la intel·ligència menys privilegiada. ¿Qui guardarà un individu que se suposa que ha d’enxampar els individus que pispen coses als individus i que va i li ve un individu i li pispa una cosa?

El poema de la llengua

Enric Sòria i Vicent Sanchis, presentats per Bernat Dedéu, explicaren ahir de manera brillant a l’Ateneu Barcelonès la correspondència que mantingueren Joan Sales i Joan Coromines. El poema de la llengua, l’Onomasticon, els Lleures i Converses d’un Filòleg, el Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. Sales a Coromines: Vós feu el poema de la llengua. I el vell debat encara no acabat del tot. Llengua refinada versus llengua que ha d’arribar al poble perquè s’hi senti identificat. L’hàbit social de llegir en català, novel·la, teatre, cabaret, cinema, ràdio. Superar, deien, els 3000 benemèrits que compren llibres en català. Ara s’han superat aquests 3000, però tampoc no som gaire més enllà. La decepció i desesperació de Sales en veure que joves novel·listes catalans es decantaren pel castellà arran de la convocatòria de premis com el Nadal i d’altres. Fer una llengua flexible, variada, accessible a la gent i a la propaganda comercial. Versàtil, pròxima, urbana. I l’acceptació de “barco”, és clar, però també amb la persecució de “lis” com a plural de “li”. Els sistema dels pronoms febles. I la discussió sobre les preposicions “per” i “per a”. Depèn de nosaltres la llengua. Depèn també de fins a quin punt serem capaços d’abandonar el lleig costum d’usar el castellà a la mínima sospita que la fesomia d’algú ens resulta forastera. Al capdavall, el problema de la llengua és com el de les gallines, que la de sobre sempre es caga al damunt de la de sota -digué Sanchis. I es parlà també, cap al final, de la delícia d’aquest exemple molt més recent que és El Malentès del Noucentisme, de Toutain i Pericay, tot i que ells hagin ara abandonat el barco i el llibre sigui pràcticament introbable.