Dividits a mort

Aquella nota d’Estelrich del 20 de desembre del 35: “El catalanisme ja hi està, d’integrat, a la política espanyola. Amb la diferència que les esquerres espanyoles sostenen les catalanes, mentre que les dretes espanyoles ens hostilitzen i vénen a mostrar als catalans que només hi ha comprensió i solucions en el camp de l’Esquerra. Nosaltres, la Lliga, estem al costat, coratjosament i decidida, dels conservadors espanyols pel que fa a tots els problemes generals; el que passa és que aquests conservadors que dic estan contra nosaltres furiosament en la qüestió catalana, que és la nostra. Heus aquí el fet que ve de lluny i que determina que el catalanisme s’hagi trobat amb les esquerres en moments decisius: Solidaritat, assemblea de Parlamentaris”.

I aquella altra de just l’endemà: “…Jo opino: la funció de la Lliga fou d’incorporar la burgesia catalana al moviment catalanista. Aquesta burgesia, fonament cèntric del catalanisme, s’ha sentit ofesa i desvinculada (del catalanisme) a causa de l’acaparament de l’autonomia per part de l’Esquerra…I entre nosaltres, no hi haurà eixida favorable mentre estiguem dividits a mort esquerra i dreta”.

I bé. Anoto encara això seu del 9 de juny del 36, un poc més d’un mes abans de l’ensulsiada: “…un ambient com el del Parlament espanyol em deprimeix, em mata. Enmig de tants estúpids, em sento estúpid, sense seguretat, sense convicció, sense força”.

Anuncis

Hores de reposar

Els Dietaris d’Estelrich en què les repeticions no tenen mai l’encís ni l’interès de les primeres vegades, aquelles vegades que Eros coronava sempre el dia. No deixa de ser cert, però, que, si fa falta treballar i brillar per l’esperit, la cosa millor és instal·lar-se en la castedat. Tampoc és que costi tant. I menys encara veient i adonant-te de com va tot avui, que el sol fet de ser mascle pot ja aixecar sospites. I, encara, aquella altra semblança que fa que tampoc a mi, les coses que m’interessen, no m’agradi visitar-les en ramat. I sí: tothom té el dret de viure la vida que és capaç de viure. De fet, sóc ja en aquella edat que el llit és la salut. Si hi passes deu o dotze hores cada dia, faràs anys. Hores de reposar, doncs. I mira que les batzegades del cor siguin normals. (Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles, pàgina 175).

Com si es tractés de virtuts

Vendre’s l’ànima al diable per tal de no envellir. Aquell pacte que potser acabà en empat. Però Goethe també feia dir a Faust que tot el que sé sobre mi ho he pogut esbrinar sense moure’m: en una cambra d’estudi o en un racó del meu jardinet. Bé, hi ha hagut també algun viatge o altre, partits de futbol i més d’una i de dues seduccions. Estelrich anotà al dietari del 49 que tota seducció exigeix un cert temps, una certa lentitud. Si no, la seducció no és tal perquè no hi ha presa damunt la carn i damunt l’ànima. Flors d’un dia que no arriben mai a l’endemà. Caprici, venda, desesperació, però no pròpiament seducció. ¿Com és que tots els vicis que es posen de moda passen com si es tractés de virtuts? Lliçons que costen molt d’aprendre. El regal de cada moment, fins i tot en el matrimoni -mot tan en desús-, aquell moment que tot ho abasta. Formes superiors del tracte. Hofmannsthal i El Llibre dels Amics. El sentit del matrimoni no és altre que la mútua dissolució i la palingenèsia, mateixes ànimes i mateixa realitat com a conjunt. Per això mateix, l’autèntic matrimoni només es dissol a través de la mort i potser ni tan sols així. Sospir immens de seriositat, però també de molta mandra, avui. Aquella mandra, aquella peresa, de La Rochefoucauld, la més desconeguda de totes les passions; la més ardent i la més maligna de totes, per més invisible que sigui la seva violència.

Ningú no planta ningú

Valdés és un gran porter, sí, d’acord. Però no trobo gens important que renovi o no renovi el seu contracte com a jugador del Barça. Valdés és lliure i, per tant, pot fer el que li plagui. Res no l’obliga a renovar el seu contracte actual. Res. Ni suposant que dugui el Barça al cor, que no sé pas si l’hi duu. En tot cas, una cosa és la feina i una altra, els sentiments. Algú o altre serà el porter de l’equip quan Valdés se n’haurà anat. I deurà ser, segur, un molt bon porter. I d’altra banda, ningú planta ningú. Falta més d’un any perquè s’acabi l’actual contracte, temps de sobres per trobar qui s’hagi de trobar. Afer que no em preocupa gens. I no sé per què tants escarafalls perquè algú avisa amb més d’un any de temps que no pensa quedar-se. Desastre de premsa deportiva. Tant l’escrita com l’audiovisual. Quin nivell més baix i xusmàtic!

Els Dietaris de Joan Estelrich (1896-1958) que he començat a fullejar. Ja veig que serà un plaer tenir aquest llibre i anar llegint ara d’aquí ara d’allà. Si et poses a escriure després d’haver llegit una bona estona un autor, i més encara si és un autor que t’agrada, és fàcil que les frases i l’estil d’aquest autor et vinguin a la teva ploma i fins i tot encara que no en siguis del tot conscient. Estelrich esmenta Beyle (Stendhal), sí. I a la mateixa nota de 23-5-1918, llegim que les dones llegeixen per sentir; els savis per instruir-se encara més; els literats per gustar el talent. Ficció cerquen les unes, erudició els segons, assimilació de l’art els tercers. Jo, diu Estelrich, totes tres coses, i algunes més encara. No he tingut mai cap neguit ni cap problema gros que 20 minuts de lectura no hagin pogut guarir o consolar. I ningú, ningú, ni a l’escola ni a la Universitat no ens va parlar mai d’Estelrich. Ni d’ell ni de tants altres.