Incertesa

Relat de la incertesa. Molt bé. Moltes coses que ja sabem com, per exemple, el fet que l’assimilació ideològica com a mètode de consens, a través de la por i de les amenaces, garanteix, amb l’adhesió mental d’un poble, períodes molt més llargs de domini econòmic. Un estat modern, com si aquest d’Espanya ho fos gaire o, senzillament, com si volguéssim que així fos el nostre, ha de promoure alhora la instrucció i la ignorància tot procurant disposar de tècnics ben preparats, experts monogràfics en disciplines diverses i rendibles (i aquí és fàcilment comprovable el menyspreu que el poder des de fa tant de temps manifesta envers el que en diem “humanitats”) i que no estiguin en condicions de dubtar de res, és a dir, de demanar-se si allò que fan té alguna mena de sentit i per a qui el té (J. Tuson). I després hi ha la fractura. No m’he pogut estalviar de sentir la senyora Arrimadas, ésser turbulent i narcisista, aquesta mateixa tarda. Catalunya fracturada, diu. Com si no ho hagués estat sempre. Un servidor és sempre que s’ha sentit fracturat. Callàvem, però. I així semblava que no n’hi havia, de fractura. Ara, a la que hem hem deixat de callar i hem pogut fer saber el que de veritat volem, aleshores sí, aleshores, segons ella, fractura. Aspira a presidir Catalunya, pobres de nosaltres, no ho pot amagar. I, esclar, amb gent com ella sí que és del tot impossible una Catalunya en què tothom s’hi senti útil i còmode. Incertesa, sí. I preocupació. I també, no sé com dir-ho, mala llet.

Breu repàs de Mal de Llengües

Repàs de Mal de Llengües (Ed Empúries), el llibre (102 pàgines) que l’any 1988 publicà el professor Jesús Tuson, acèrrim defensor de la pluralitat lingüística des del Departament de la UB que ell mateix inicià, em sembla que l’any 1969, i que a l’edat de 78 anys s’ha mort aquest passat 5 d’agost. Intensitat i plaer de conceptes com aquest de la vella controvèrsia, avui ja superada, entre la ingenuïtat geocèntrica, elevada a superstició, i la veritat indefugible d’un planeta petit i arraconat que ens hauria de fer més humils justament perquè la ciència ens parla, cada cop més, de l’abast inexhaurible de la nostra ignorància. Però la ignorància suprema, avui, és la de ser, encara, fills de Ptolomeu, instal·lats en l’egocentrisme i l’etnocentrisme, entossudits a fer de nosaltres mateixos, i no de l’ésser humà, la mesura de totes les coses…

…I la seguretat d’aquesta ignorància. La seguretat de la ignorància que ha estat sempre el millor recurs per a menar i fer remoure les multituds…Hi ha dues maneres de controlar un poble: n’és una l’opressió; l’assimilació ideològica n’és l’altra.

…Malaurada la llengua que només és fidel al seu passat.

…Una bandera és una bandera; una llengua, no.

…¿Que si suaus o aspres? Les llengües no tenen cordes vocals ni cavitats supraglòtiques: les llengües són sistemes a l’abast dels parlants, i els sistemes, pel que sé, no tenen sexe, ni són suaus, o enèrgics, o bonics; són xarxes de relacions, i en cap dels casos il·lícites.

…I potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta mateixa llengua.

I no voldria oblidar l’endreça inicial, que és de Joan Bastardas: No deixem morir els arbres / que han estat esplendorosos / ni trenquem la canya / que s’esberla.

Donar l’abast

Dia atapeït. Nervis a flor de pell. Exigència d’uns programes, no sempre lògics, i la dificultat de poder donar-hi abast. Sanlúcar de Barrameda, primer, i no pas per la “manzanilla” sinó per fer la mena de creuer que permet visitar, només per fer-te’n una petita idea, Doñana, el parc natural i també nacional. Entre anar i tornar una mica més de tres hores, tot plegat. Quarts de dues del migdia i encara a 90 km de Zahora on hi ha previst el dinar. Un dinar, al Saboy, que resulta del tot esplèndid. A taula des de les 3 fins ben bé quarts de 6 i la mar de ben servits. Un no parar de coses que fa que ja gairebé no quedi temps per a la prevista visita de Cadis, tenint en compte que a les 8 cal tornar a ser a Sevilla per a la missa diària. Sort que el mossèn al final decideix que avui, de missa, no cal que n’hi hagi i això fa que quedi una mica més de temps per a l’antiga Gadir, només una mica més. Temps per a la circumvalació completa pel defora del centre de la ciutat i amb tan sols una parada per arribar-nos a l’Oratori St. Felip Neri que, per cert, ja no funciona com a tal -ara és la seu provincial de la Junta d’Andalusia- i que va ser el lloc on s’aprovà aquella primera Constitució espanyola (1812), coneguda amb el sobrenom de Pepa. Això i res més. Bé, sí. Hem passat per davant del teatre Falla, memòria del músic Manuel de Falla nascut aquí Cadis el 1876. Retorn a Sevilla, on ens estem durant 4 nits del viatge, amb el temps just de no fer tard a l’hora de sopar. I no sé pas si demà mateix ningú es recordarà de res, de tot això. Massa presses.

  • Assabentat de la mort de Jesús Tuson, professor. ACS.