Vora la mar

Hi ha llibres excel·lents que no han estat de sort. Jardí vora el Mar, per exemple. Quina gran novel·la. No ha estat de sort, però, perquè aparegué entre La Plaça del Diamant i Mirall Trencat, obres mestres que sempre li han fet ombra. El cas és que Jardí vora el Mar per primera vegada forma part de la llista de lectures prescriptives del batxillerat i, doncs, uns quants estudiants del país la llegiran. No tots, és clar, només faltaria. Tan sols els matriculats a la modalitat corresponent, que no són gaires per cert. Ja se sap que la literatura ha estat minoritzada. Serà un plaer, tot i així. El llarguíssim monòleg del jardiner, que no ho sap pas tot, però que tot ho conta a través del que recorda. El desastre d’aquell triangle amorós. Sis estius, sis capítols. Cap sentimentalisme. El luxe, l’oci, el deport, l’art, les festes, les persones del servei i les seves mirades. I també l’indiano que ve de fer fortuna. L’amor i la mort. Cap viabilitat per a les relacions amoroses. Infidelitat. Mort. Refús de la maternitat. Es tracta de Rodoreda, només faltaria. I del seu estil. Però hi ha també humor, a Jardí vora el Mar. I un determinat sentit lúdic de la vida, malgrat tot. I erotisme. Eulàlia, per exemple, que de nit llegeix, nua, al llit i insinua i s’imagina escenes de sexe entre alguns dels protagonistes. I el valor del jardí, és clar. “Dieu est au fond du jardin”. Jardí com a paradís de la infantesa, indret de felicitat definitivament perdut i, per això mateix, enyorat. Hem tingut jardins a la nostra infantesa. Aquells jardins vora la mar. “Només es viu fins als 12 anys. I a mi em sembla que no he crescut”, fa dir Rodoreda al seu personatge Eugeni. Sí, seran lliçons de literatura. I seran lliçons, també de llengua. I un plaer, ja dic.