Ofrenes florals

Passem-nos-ho bé. Més val. Ja sé, per exemple, que fa una partida d’anys que no compareixen els falangistes a fer els seus jocs florals per devers el monument. Supòs que són tots morts, a l’hora d’ara. Però no trobaria gens estrany que, aprofitant els seixanta anys del desembarcament d’en Bayo, ressuscitassen una mica i venguessen a fer les ofrenes florals que temps enrere ens marcaven els finals d’estiu. Científicament, no vull dir que una grapada de mòmies vestides de blau no tenguessen el seu interès. Però, a la pràctica, els qui tenim al·lots petits ho tendríem fatal per aconseguir que s’adormissen, el vespre.  –José Antonio, !presente! Franco, !presente! Arriba Es…¿per què no alces es braç, tu, rotget separatista?  -És que m’ha caigut, camarada. No és culpa meva. ¿A tu, que mai no te cau res?…

Fragment de Vull una Estàtua Eqüestre, les Cròniques (1990-2001) de Gabriel Galmés que ja fa 16 anys que ens deixà quan no en tenia ni 40. Llegir serveix per passar-s’ho bé, deia. Hi ha d’altres coses que serveixen també per passar-nos-bé, segur. Però llegir n’és una de les més profundes. Directe a l’ésser que som, la paraula. Recordo ara El Rei de la Casa, La Vida Perdurable o El Rei de la Selva. N’hi ha encara algun altre, com per exemple L’Àlbum Galmés que Quaderns Crema publicà el 2002 just un any després de la seva mort. Passem-nos-bé, deia. Igual que Salter uns quants més tard. James Salter. Llegeixo pel plaer de la lectura. No pas per obligació. No tinc ja l’obligació de llegir res més i tampoc no m’hi sento obligat. És cert que hi ha llibres que m’agradaria llegir abans de morir-me. Sé, però, que no podré i que em serà impossible. Són massa. Tots els anomenats clàssics que em falten, la correspondència sencera de Nietzsche, els llibres de Bellow que encara no he llegit, tantes i tantes coses, ofrenes florals, que no acabaríem mai. No hi haurà prou temps i no per aquesta raó l’anhel disminueix i em veig llegint fins als últims instants de vida exactament igual que aquell Edmund Wilson que estudiava hebreu amb ampolles d’oxigen als peus del llit.

Només quedaven brases

És difícil escriure sobre un mateix deixant de banda, aparcant, l’egoisme i la vanitat. Paraules de Salter a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017, amb l’esplèndid pròleg d’Eduard Márquez)). El mirall de James Salter que aviat farà dos anys que se n’anà. Només set llibres li van fer falta per accedir a la grandesa i per saber que no es tracta pas d’una qüestió de tècnica. És, més aviat, no saber fins on portar la confessió ni quantes costures podien arribar-se a esquinçar. Així ho deixà dit d’aquell seu impressionant llibre de memòries, Burning the Days, Cremant els Dies (1997). Saviesa i sensualitat. Aprendre a viure i, després, a escriure-ho. Naturalesa del temps, el desig, el plaer i totes les oportunitats perdudes, massa. En transcric el final: … A la llar de foc només quedaven brases, els convidats se n’havien anat. Vam passejar per la foscor glaçada amb el gos vell i ranc. Res a la carretera, cap cotxe, cap so, cap llum. Canvi d’any; les estrelles fredes allí dalt. El meu braç envoltant-la. Un sentiment de valor. Un gran desig de continuar vivint. Amb amor i ambició. Llegir i escriure. O morir-se.

Esmunyida de la xarxa

Lluna esplèndida, cel inundat de llum. Plaer de la terrassa gairebé buida d’ahir ben entrada ja la nit. Conversa i records d’un passat que no és pas recent. Conversa sobre Grècia, el gihadisme, els nous sous municipals, les alcadades de Barcelona, la llista sense polítics que, si guanyen, acabaran convertint-s’hi i de fins a quin punt som ja massa vells per casar-nos. Tot fa molt bona olor, cert. Parlem també dels records de Salter i de la presència miraculosa d’aquella noia, la clàssica noia dels contes i de les obres de teatre, poc més de 30 anys, que, per les circumstàncies que fossin, no havia encara trobat cap home. Està molt malament el mercat d’homes, ens diu, i ella se’ns apareixia desitjable, vivificadora, esmunyida de la xarxa ben bé igual que aquella fruita caiguda en terra. Segurament és ja massa tard i em sento massa vell per a totes aquestes coses, dic. ¿Quant de temps de vida ens deu quedar? Estic content, en el fons, d’estar sol, de no veure ni ser vist, de la discreció d’aquesta vesprada i de tornar a casa, en acomiadar-nos, i trobar-me amb Lichtenberg i el mot Mississippí: una paraula d’onze lletres que només és un quartet: quatre esses, quatre is, dues pes i una ema.

Dues menes de vida

Salter, encara, després de 3 dies de no ser-ne ja contemporani. Ell se n’ha anat, però queda per sempre la perspectiva d’aquella carretera -tant és que hi hagis passat i circulat qui-sap les vegades-, i submergir-t’hi, sortir de casa i veure i sentir el que passa sempre amb ulls nous i nova mirada. Contemplar la vida i el que passa al teu voltant cada cop des d’un angle divers. Coratge, honestedat, sinceritat si és que això darrer és possible. (¿És possible ser sincer?). Segurament hi ha dues menes de vida: la que mostres portes enfora i et reconeixen els altres, i la teva pròpia, la de veritat, aquella que és sempre plena de dubtes. I l’aprenentatge final de la decepció. Salter sensual, precís, lluminós. També compassiu i bevedor i libidinós a més no poder. ¿Existí realment un temps en què el que intentaves era conèixer persones? I que consti que he dit conèixer, eh! I pensa que el fet de tenir tan sols memòria de tu mateix és com venerar una mota de pols. Decessos. Tant de bo es vagi perdent també de vista el fantasma que fins ara has estat. I, a més, avui s’ha mort Laura Antonelli. 73 anys. Recordo Malizia i L’Innocent ara mateix. Veritable mite de bellesa femenina, i de desig, que fou per a mi durant aquell temps de servei militar, i més enllà encara, i ella vivia l’esplèndida plenitud dels seus 35 anys de vida.

L’edat no ve de mica en mica

Doncs sí, Això és Tot ha resultat ser l’últim llibre de Salter, la seva última novel·la. Potser fins i tot el seu testament, gairebé un epitafi, gespa exhausta. No sóc gens d’elogis fúnebres i a Salter vaig arribar-hi fa menys de dos anys. Cremar els Dies, Anys Llum, Joc i Distracció, L’Última Nit, i aquest Això és Tot. Les coses que li he llegit. Enamorat per sempre de Salter, James Salter. L’edat no ve de mica en mica, ve tota de cop. Digues, Enid: ¿tu folles? – És clar, seria molt estúpida si no ho fes -va respondre ella fredament, d’una manera que semblava que l’excloïa a ell. I ara Salter és mort, ho ha confirmat la seva segona dona, Kay Eldredge. 90 anys, 5 fills. Pensava en la mort, però mai no havia estat capaç d’imaginar-se-la, aquell moment de deixar de ser mentre tota la resta continuava existint. Ja tot és epíleg ara, potser el més autèntic, i és també arribat aquell moment que tot és un somni i que només el que es preserva en l’escriptura té alguna possibilitat de ser real i d’acostar-se un poc a la veritat d’aquell bri d’autèntica llum. I recorda, recorda’l bé, el dia que la teva mare et va regalar aquell carnet de biblioteca i et va dir: vés-hi i llegeix els llibres. I, encabat, escriu sisplau, escriu-los tu. Per l’amor de Déu.

Els herois també són mortals

Gran notícia. L’Altra publica en català Joc i distracció, llibre aparegut en anglès l’any 1967. El mateix autor considera aquesta novel·la la més reeixida de la seva producció i hi explica una relació breu i fogosa entre un universitari nord-americà i una jove francesa. Bellesa i subtilesa. Mil vegades millor llegir Salter que no pas estar-se tres hores amb aquestes tafaneries infectes de la Camarga. Més lliçons de vida les que aporta sempre Salter. El diner -diu aquest universitari, Dean-, t’asseguro que és molt difícil mantenir clara la ment quan no en tens. La vaig llegir ara fa dos anys en versió castellana. França, les seves carreteres, i la lentitud d’aquells dies. Phillip, sisplau, que no porto el tampó ben posat i t’hauries de parar a Saulieu. I el que passà és que fugiren i feren l’amor, res d’insòlit, res que no pogués esperar-se aquells llargs dematins de diumenge, repic de totes les campanes. Coses vistes, coses descobertes, coses somiades, ¿on és la diferència? I la veritat és que em fa por, em fa por igual que me’n fan tots els homes que tenen èxit en l’amor. I et diré una cosa estupenda d’aquest país. L’aire. Tot fa bona olor. La França autèntica que mai no hauria descobert si no arriba a ser per tu. I així fins que arriba l’última nit del seu viatge. Voldries llegir-ho tot de Salter, et fa sempre la sensació de saber un munt de veritats sobre els homes i la vida, d’aquest realisme eròtic que ens mou i també perquè, aquí, el joc i la distracció foren només cosa d’ell, refinada murrieria, i mai d’ella, que ara és casada i deu tenir fills, o potser no, i el que li ha tocat de viure és que també són mortals, els herois. Grandiós crescendo final d’aquestes poc més de 200 pàgines trobat enmig de tanta paperassa desendreçada. Total, que sembla que és cert que la cosa aquí no dóna per a més i que hem de viure de traduccions. Sales, Villalonga, Rodoreda, Moncada, són molt bons. Però, ¿i després? Sí, Puig de tant en tant, i Baixauli, i Sànchez-Piñol, i fins fa poc els contes de Monzó i ara mateix els llibres de Serés -m’ho recorda en Joan Safont que, com sempre, està pendent de tot- i també el consol de Sala i de Todó i de Pujol. No sé si gaire res més. Tret, és clar, de la trucada de l’amic que em fa saber la recent creació d’una secta de no usuaris de WhatsApp. No usuaris que es distingeixen per la mirada i l’aïllament de quan vas amb tren i ets l’únic de contemplar el paisatge mentre tota la resta de passatgers es traslladen apantallats de la maquineta. Mortalment embadocats.

Ghetto

Mai no és bona època, aquesta, per parlar de Venècia. De fet, no se n’hauria de parlar. Massa inconvenients, massa multitud que ho fa tot difícil i complicat. I poc amable. Disposo de wifi molt poques estones al dia i tot he de fer-ho més o menys de pressa. I sense pensar gaire. El cas és que encara bo que se’ns ha ocorregut de visitar l’illa San Giorgio Maggiore i el Ghetto, fora dels circuits més convencionals. Des del campanar de l’església de San Giorgio, per cert  obra de Palladio, hi ha la vista més encantadora de Venècia. I sense fer cap cua. Pel que fa al Ghetto, bé, encara no hi havia estat mai. És en un racó de Cannaregio, prop de la sorollosa Strada Nuova. Bellesa, bellesa fins i tot esgarrifosa. Es tracta del primer ghetto de la història d’Occident. I he après que en dialecte venecià el mot “geto” (djeto) es referia a la fundició que hi havia en aquest lloc. Els jueus d’origen germànic pronunciaven la síl·laba “ge” de tal manera que sonava “gue”. I és així que es formà la paraula “ghetto”, d’esgarrifosos records. Ara aquí hi ha el Museu Hebraic i les sinagogues.

I és d’aquesta manera que transcorre aquest dematí. Força lluny del brogit mundà. Sempre és millor esperar el novembre per venir a Venècia com deia, i feia, Salter.