Signe rere signe

La breu i coneguda conclusió del sonet de J.V.Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. L’exaltació, el rampell que ens fa córrer, que ens apressa, en temps de Foix fou l’automòbil. Avui és la nova tecnologia, a la qual ja és impossible renunciar, sense la qual moltes vegades ja no sabríem què fer ni segurament entendre’ns a nosaltres mateixos. Hom diu, àdhuc, que la nova tecnologia és la llibertat, tot i que a mi no m’ho sembla. Molt bé. Però hi ha també l’altre anhel, l’anhel de repòs, l’anhel de lentitud, allò que hi ha entre la nova tecnologia, d’una banda, i la literatura i l’antic museu i les madones borroses, la lentitud i la calma que l’amor reclama, de l’altra. I llegir. Llegir és molt important, llegir és fonamental, -“Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”, segons els Rumors sobre Rumors de Ponç Puigdevall parlant de Jordi Coca i L’Emperador– perquè a diferència de la velocitat amb què ocorren les coses, la velocitat a què les fem anar, la velocitat amb què són escrites i divulgades, llegir, en canvi, ho fem a la mateixa velocitat que a l’època de Plató i d’Aristòtil, quan tan poca gent en sabia, de llegir. Continuem desxifrant signe rere signe, amb calma i amb paciència, sense adonar-nos del pas de les hores i, així, ens situem en una actitud similar a la que teníem quan la circulació de les coses no era tan ràpida. Cal ser trepidant, de vegades, cal el brogit i el frenesí, segons com. No podem renunciar als avenços de la tècnica, naturalment, però no hauríem de renunciar tampoc a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, a l’aliment de l’esperit. Al silenci. Sobretot quan apareixen dies de pausa en la feina que fem.

Tot just si guardem la paraula

Doncs resulta que sí, resulta que passats els anys i en aquestes altures de la faula on som i en què ens trobem, la discussió encara és si el català ha de ser o no la llengua vehicular. No pas només de les escoles i instituts, sinó en general de la vida de cada dia en aquest país nostre. I l’IRL que, mentrestant i com si res, continua subsidiari i depenent del Cervantes, allà dins encaixonat i gairebé invisible i inaudible. Sense llengua no té cap sentit la independència, ni aquesta ni cap altra. Un país és la seva llengua i la manera d’interpretar el món que se’n deriva. I això és així encara que se n’hi parlin d’altres, totes les que es vulguin. Fou l’any 1970, sí, encara en ple franquisme, que J.V.Foix emeté aquell seu Darrer Comunicat. I 46 anys després ressonen gairebé del tot actuals les paraules contingudes en un paper que aquell noi del Pòsit féu arribar al poeta. Un paper que deia, i continua dient, que ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l’alçament, els han assassinat a l’altra cantonada, els han posat sota la roda d’un vehicle, els han estripat com un bou a l’escorxador, n’han donat la sang a beure al feram, n’han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n’han llevat la pell, l’han assecada (la pell), i l’han feta tibant per als timbals de guerra (i tant en guerra com estem!). Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l’estel de l’alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-lo: us escurçaran la llengua. Us l’escapçaran. (O en tindran, perquè encara la’n tenen, la voluntat!).

Brogit, caos, desordre

Els sorolls ofeguen les paraules. Els sorolls i els brogits de tota mena. Són ja pocs els llocs on pots anar amb aquella mica de garantia de silenci i de civilització. A Barcelona encara n’hi ha uns quants, però als pobles la música és sempre massa alta o les persones criden cada cop més i més per enraonar. Bé, si es tractés d’enraonar estaríem ja un poc salvats. Persones que criden, que alcen molt la veu, que baladregen més que no pas parlen, converses creuades, tothom parlant alhora. I no és només gent jove, no. L’altre dia, per exemple, quedes per sopar i tens  la mala sort i la desgràcia d’anar a parar al costat d’una taula d’una dotzena de persones d’aparença respectable tant per com vestien com per l’edat ja més aviat d’aparença provecta. Tots, homes i dones, força més enllà de la jubilació. Insuportable escàndol, tan insuportable que ni tu aconsegueixes entendre què et diuen les dues persones amb qui has quedat ni elles, naturalment, captar en absolut el que tu intentes dir o explicar. Visca el brogit!, es veu que digué Foix un dia, ja cap al final de la seva vida. Em sap greu, però no i no. El brogit és sinònim de caos i de desordre, de cosa per endreçar, de país desballestat. Estimo cada cop més el silenci, la música amable que em fa companyia i que sobretot no molesti els altres, la conversa franca i distesa, el perfum amable i acollidor dels gintònics preparats amb amor i ginebra de la bona. I el fum de les cigarretes de quan encara no estaven prohibides. Tot s’acaba i només quedarà l’espai interior de casa nostra com a espai de llibertat i benestar. L’espai interior de nosaltres mateixos. El silenci és llibertat. I ordre. I temo, a més, les setmanes de soroll i de garbuix i de l’ensurt establert i no prohibit dels petards de la Catalunya que peta sense saber per què peta.

Lliçó no apresa

Repasso i recapitulo i no deixo d’admirar la perfecció formal de la poesia de Foix i el seu lèxic arcaïtzant. Admiro també la seva prosa, la meravella de “Cròniques de l’Ultrason“, per exemple. (“Ulls clucs, veia una mar antiga amb barques envellides i pescadors coixejant. He recordat de nou els versos primicers i les paraules de la vella dama. M’he aturat sense saber on queia”). Em refereixo avui, però, als sonets de “Sol, i de dol“. Els encavalcaments perfectes, la majúscula amb què encapçala cada vers. N’hi ha de coneguts, com aquell en què expressa el desig que els seus dictats guanyin el demà. Guanyar el demà i salvar la llengua. No només J.V. Foix sinó tots aquests clàssics del XX ja ho sabien i ens ho deien i ens assenyalaren el camí. De Foix hi ha també aquest sonet del rampell càndid. Tot el poema llisca, des que es comença a fer fosc fins que clareja la llum del dematí, a la recerca de la conclusió contundent: m’exalta el nou i m’enamora el vell. Ara bé: fa molt de temps que em sé de cor aquest poema i que sempre vaig procurar fer-lo recitar als alumnes més grans, però ara, quan tinc el poema al davant, penso sobretot en això de l’enamorament perquè sempre he tingut la sensació que em quedava a mitges en la comprensió del poema. Sé per què: no comprenc l’amor perquè probablement no m’he enamorat mai i el que sempre he fet ha estat fugir-ne, de l’amor, la lliçó que fins ara mai no he après. I, així, és clar, s’entén la meva realitat. Sol, i de dol.

Sense cap avís previ ni cap consulta sobre si desitjava continuar amb la subscripció, veig que l’Ara m’ha carregat directament al compte els 95€ que deuen correspondre si jo, efectivament, hagués manifestat la voluntat de renovar-la. Resultat: he retornat el rebut i me n’he donat de baixa.

Anorèxia cultural

Naturalment, m’he quedat a casa aquesta nit passada. Ja no em fa cap gràcia allò que et trobes pel carrer i pels llocs amb l’excusa que es tracta de revetlla. Visca el brogit, exclamà una vegada J.V. Foix. Segur que no es referia, però, a aquesta mena de brogit producte de l’anorèxia cultural que vivim i patim. Contemplo ara imatges de l’estat en què han quedat certes platges (19 tonelades de brutícia i de desferres tan sols a les platges de Barcelona!). Quin fàstic i quin espectacle tan lamentable! I penso que això és el que té viure instal·lats en aquest fatalisme consentidor que ens acaba sortint tan i tan car. Misantropia, se’m dirà. D’acord. Aversió, no pas a tot el gènere humà, però sí a tot allò que desprengui la més mínima sentor de xusma, de multitud amuntegada, despersonalitzada. Sóc més del cadascú que no pas del tothom. De manera que m’he quedat a casa i no és pas que hagi fet gran cosa. Un poc de coca i de whisky amb vichy. I Marnie, aquell Hitchcock del 64, amb Tippi Hedren i Sean Connery, fantàstics, i el desengrunament psicoanalista de la fàbula del que et pot arribar a passar si la teva mare, essent tu encara una nena, feia de puta en presència teva. I tants MacGuffins com vulguis, és clar. I res més.

Una Creu perfecta

Els de la Vall i els de Colera / Salten contents, a llur manera, / I els de la Selva s’han mudat; / Amb flors de fenc calquen a l’era: / A cal fuster hi ha novetat. / De Pau i Palau-saverdera / Porten les mels de llur cinglera / I omplen els dolls de vi muscat.

Estrofa sisena del sisè dels onze Nadals de J.V.Foix. Ho sap tothom, i és profecia. Octosíl·labs perfectes com de fet a tota la resta del poema. El que més m’agradà descobrir, però, un dia de ja fa anys llegint Màrius Serra, és que prenent un mapa de l’Empordà i traçant una ratlla al meridià des de Colera, al nord, fins a Palau-saverdera, al sud, i després una altra al paral·lel des de Pau, a occident, fins a la Selva de Mar, a orient, el que sorgeix aleshores davant nostre és una creu perfecta i amb el travesser vertical més llarg que l’horitzontal. I que, a més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha, efectivament, la Vall de Santa Creu. Serra afegeix també que, segons explicà el mateix Foix a Martí de Riquer, els oferents que s’encaminen a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l’Empordà, que són els quatre caps de la creu. I de fet el poeta signà la composició des de molt a prop, al Port de la Selva. El Nadal del 1953. Mestre Foix.

Souvenir

Dimecres, 11 d’agost de 2010
Mònaco

Novament embarcat. Salpem a les 4 de la tarda. Direcció Mònaco. Nous passatgers. Estranys. Espanyols que no entenen perquè un vaixell americà no usa l’espanyol a la megafonia. És la segona llengua més parlada al món, argumenten. I és veritat. El Nieuw Amsterdam només s’expressa en anglès. Em sembla bé. I no només em sembla bé sinó que ho trobo lògic i normal. L’argument de la segona llengua més parlada no s’aguanta per enlloc. A banda que no és ben bé cert perquè hi ha el xinès, a més. Al món no hi ha cap país influent i poderós que tingui com a llengua el castellà o espanyol. I al vaixell, el tant per cent de no angloparlants representa l’1,5% de tot el passatge. Però deixem-ho córrer. Mònaco. Em pensava que fondejaríem a Vilafranca del Mar, que m’agrada tant, però no. Al mateix Principat. A la Condamine. Me’l conec bé, el Principat, em penso. El famós Casino de la SBM, a Monte-Carlo, que evità la fallida del país el segle XIX. La seva façana recorda l’Òpera de Paris perquè tingué el mateix arquitecte, Charles Garnier, que tinc entès que, llevat d’aquests dos, no féu en sa vida cap més edifici. L’Hotel de París, al costat, magnífic, tot i que més m’estimo el Negresco de Niça, tan a prop. I després, a l’altra banda, el color rosa del Palau del Príncep, que no és que sigui realment de color rosa. Albert II sembla que es casarà, si és que no ho ha fet ja, que no ho sé segur. Amb una tal Charlotte, força guapa i sud-africana, tinc entès. Mira que s’havien fet circular coses estranyes d’aquest noi. Doncs mira, es casa. De les seves germanes fa temps que no en sento dir res. No han estat de sort aquestes noies. La família Grimaldi, els Grimaldi, que vénen de Gènova. La Catedral de sant Nicolau i la tomba de Grace Kelly, princesa més tard. I la tomba de Rainier. Quina història, la d’aquest Principat! La silueta destacada del Museu Oceanogràfic i el record de Cousteau. Talaia del Mediterrani blau d’aquesta Costa d’Atzur. Aquí sí que tenen valor els miralls i els atzurs i les arpes i els cignes del poema de Foix. Ho tenen tot molt ben muntat a Mònaco. Problemes d’immigració, cap ni un. ¿Que vols fer-te ciutadà del Principat? D’acord. Diposita 1 milió de dòlars al banc com a garantia que ets solvent. No pagaràs impostos, potser. Després parlarem de l’habitatge. L’extensió del país és molt reduïda, però segurament encara podrem trobar algun apartament més que al capdavall, tot comptat i debatut, et vindrà a sortir per 1 milió més de dòlars. ¿Immigració a Mònaco? Cap problema.