Més m’estimo ser com la roca

La roca i el núvol de què parla Lluís de Brocà a través de l’enginy de Joan Sales. Incerta Glòria, encara. Temps, aquest, que més m’estimo ser com la roca i la seva consistència més que no pas l’evanescència del núvol. És molt bonica, tot i així, la reflexió. El núvol és una cosa que passa de manera esplèndida en aquell seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca, en canvi, és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en aquesta vida nostra; i què val més de totes dues coses? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, aquella que ens fuig a cada instant? ¿O és que potser som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que la de conèixer un moment gloriós, un de sol, i encabat esvair-nos? Dubtes entorn de la vida humana que podrien per a alguns perfectament ser els del país que tant esperem. Del tot amatent a les 6 de l’horabaixa de demà. Sigui el que sigui hi ha una cosa que no és possible de cap manera: continuar essent compatriotes (i encara menys súbdits) de la mena de gent que ahir es manifestà a Barcelona. Ni de cap dels seus predicadors. Ni de res del que tots plegats representen.

Espanya: ni raons ni raonaments

Aturada general. I Zoido, el ministre espanyol, amenaça que caurem al precipici. No tenen cap més argument. Cap reconeixement de res. Amenaces i amenaces. Estem, doncs, en guerra. Esclar que sí. Ja ho sabíem. Fa temps que això és així. I, de moment, el que és fonamental és no prendre cap iniciativa que sigui físicament violenta. Que siguin, si per cas, ells els qui comencin, tal com ja diumenge van fer. Resistència passiva, d’acord. El que passa, però, és que tot fa de molt mal dir i potser arribarà aquell moment que no n’hi hagi prou només amb la passivitat i aleshores aquest càntic que diu que el carrer serà sempre nostre s’haurà de defensar d’alguna altra manera. Amb Espanya, amb aquesta Espanya, no hi raons que hi valguin. Ni raons ni raonaments. Tan sols la submissió. I ara com ara són ells, a més, que tenen els barcos i els avions. I Europa no diu res. Encara no ha dit res. De manera que no sé si els temps han canviat gaire, en el fons, des d’aquells instants i aquella època que fa que avui encara llegim a Incerta Glòria això: “-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…” I ja veus. Un poc de tremendisme, d’acord. Fem-ne tan sols memòria. Glòria Incerta, ara que l’ANC recorda Mandela: Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la policia no derrotaran mai els qui lluiten amb la justícia de la seva banda. Espanya i justícia és un oxímoron més. Això sí!

Sense fer manetes

Anem al cine aquesta tarda, eh!, dèiem abans. Va, sí, anem-hi. I ho dèiem sense saber del tot quina o quines (aquells programes dobles del passat en què la suposadament dolenta acostumava a ser la bona) pel·lícules hi feien. Ja temps de tot això. Molts dels contemporanis d’ara mateix no en tenen ni idea. Però la qüestió era anar al cine i, si el què vèiem no ens deia res, sempre hi havia l’opció de fer manetes amb les noies de la colla que seien al costat. No passava res, o potser sí. Tot ha anat, però, tirant avall. Després vingué que ja es deixà d’anar al cine i el que es feia era anar a veure una pel·lícula determinada, una cada cop. Aquell temps passat al Verdi, per exemple. Tantes hores. Fins que ara mateix ja ni això. L’any passat només hi vaig anar per veure expressament Paterson (al Renoir Floridablanca precisament el 28 de desembre, dia dels Innocents). I en tot el que portem d’aquest 2017 tan sols per veure Incerta Glòria, hi he anat i, encara, per no dur la contrària a la filla petita). En fi, de pel·lícules no paro de veure’n, però ja sense sortir de casa i, naturalment, sense fer manetes. Potser no sóc l’únic i no sé si això deu comportar cap mena de crisi al sector de les sales de projecció, o d’exhibició. O a tot el sector mateix del cinema. Tot i que, ben mirat i suposant que sigui així, vés a saber si la crisi no l’hem de buscar en nosaltres mateixos, éssers humans fent d’espectadors.

Si el proïsme t’irrita

De vegades, com ahir mateix, Diumenge del Ram, i després de saber la notícia de la mort sobtada de Carme Chacón – que Déu l’hagi perdonada-, de vegades, deia, transigeixo. Papà, podríem anar a veure Incerta Glòria aquesta nit. La fan a 2/4 d’11. I, esclar, vaig acabar dient que sí, que d’acord. Des que ara deu fer 3 o 4 mesos vaig anar a veure la joia de Paterson que no havia tornat al cine. I la veritat és que vam estar de sort ahir, la vam ben encertar. En total 6 persones a la sala. I la pel·lícula, com a tal, em semblà més aviat grandiosa i amb unes interpretacions sublims. La carlana, en Juli Soleràs, en Lluís de Brocà (Sales al film), la Trini. Amor en temps de guerra. Naturalment, però, no arriba ni a una mil·lèsima part del que és i significa l’obra de Joan Sales. Tantes i tantes coses que continuaran desconegudes, no viscudes, per a qui només en conegui aquesta versió cinematogràfica sense res d’en Cruells. Diàlegs i diàlegs, paraules i paraules, i la música que les acompanya… Però ¿i si tal com és no el pots estimar? Aleshores fuig, busca la solitud; viu sense proïsme. O estima’l o evita’l. Si el proïsme t’irrita, si ets incapaç d’amor, si ets impotent, vés a amagar la teva impotència i la teva vergonya en la solitud. Déu tindrà llàstima de tu si confesses la teva impotència…Pel que fa a mi, m’he refugiat en un racó de muntanya perquè sóc això, un covard i un impotent; em cal buscar Déu lluny dels homes ja que no tinc el coratge de buscar-lo entre ells perquè el que he vist dels homes és horrible des de 1917, any que vaig néixer, quantes coses horribles! El nostre segle és horrible, quin malson sense fi, quin oceà de sang, guerres i revolucions “jours de gloire” que anuncien i el que ve després, l’únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això…

De quan Catalunya era catalana

Aquestes paraules de Joan Sales (1912-1983): …Dels tres mesos que vaig passar a la presó durant aquella dictadura (la de Primo de Rivera) recordo sobretot l’argot dels lladres i cocaïnòmans amb qui vaig conviure: un català riquíssim; ja sé que, per als joves com vostè, ara és difícil d’imaginar, però quan jo era jove Catalunya era catalana. Pels carrers només senties parlar català i, si senties el castellà, era el d’un foraster passavolant o el de la bòfia…(extret de l’entrevista que publicà L’Avenç el febrer de 1984).

Doncs bé, aquest mateix dematí les paraules de Reguant, Eulàlia Reguant, assegurant a Mònica Terribas que els ciutadans castellanoparlants que hi ha ara a Catalunya -que ja no són forasters passavolants, ben al contrari- no han de patir per a res, que el castellà, arribat el moment, serà igualment llengua oficial, només faltaria. A partir d’aquí, ja no tinc ganes d’afegir-hi res més. Massa revoltat i a punt d’engegar-ho tot a fer punyetes.

Exactament igual envers tots aquells que es resisteixen encara a admetre la necessitat de disposar d’unes veritables forces de defensa, forces armades. Pacifistes, es fan dir, pobrets. No és així, però, com s’ha escrit i s’ha viscut la història. Torna a Joan Sales i a Incerta Glòria, torna a aquest llibre immens i grandiós del qual, per cert, no sento gens la curiositat de veure’n la versió cinematogràfica de què tanta propaganda es fa aquests dies. Incerta glòria som tots nosaltres perquè d’alguna manera “Incerta glòria” és la novel·la -de fet, novel·les, el mateix Joan Sales deia que es tractava de quatre- dels vençuts, però no rendits. I mira i repassa’t bé, a més, què hi diu a la pàgina 323 de l’exemplar de Club Editor (onzena edició, març de 2007):

“-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…”. O sigui que ja ho veus.

El Danubi petit

És fotut ser a llocs d’on no coneixem prou la llengua. Alemanya, per exemple. Sí, és clar, hi ha l’anglès, ja ho sabem. Però no és el mateix. Amb l’anglès no deixes de tenir la consideració de turista. Les persones que parlen la llengua del lloc on són reben sempre un altre caliu, una altra acceptació, no ho sé. El cas és que a Alemanya l’anglès no és la nostra llengua ni la d’ells. En fi, fa uns quants anys vam ser a Ulm, encara a Baden-Würtenberg, si més no a la vora esquerre del riu. Perquè a la dreta hi ha Neu-Ulm, que ja és Baviera. La veritat és que ens feia gràcia veure el Danubi quan encara és petit, quan el seu recorregut encara és breu des del seu naixement a la propera Selva Negra. El Danubi petit, quan encara no s’ha eixamplat com s’eixampla d’aquí fins a la desembocadura a la llunyana Romania. Que diferent resulta la contemplació del Danubi en aquesta ciutat, a Ulm, de la sensació que produeix quan el veus, per exemple, a Bratislava! I el record d’aquelles paraules de Joan Sales: ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? La bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat. Ulm i el Danubi. I Einstein hi va néixer el 1879. Però d’Einstein no sabem ben bé què dir, ni què fer-ne, si més no jo. La teoria de la Relativitat. Què vols que et digui! Amb tot el respecte que es mereix, però dóna’m Incerta Glòria. Hi ha també la Catedral, a Ulm. La Catedral amb l’agulla més alta del món (161 m.). Cinc segles es va allargar la seva construcció, des de finals del XIV fins a finals del XIX. Pujàrem els 768 graons i des de la plataforma de la torre i des del mirador de l’agulla contemplàrem la panoràmica de la ciutat, del Danubi, l’altiplà del Jura de Suàbia i dels Alps. Veiérem, també, gent molt ben vestida a Ulm. Gent que feia goig, gent que veies que respecta els altres i a ells mateixos. Enlloc pantalons retallats ni bermudes, ni les afroses samarretes sense mànigues, ni xancletes, evidentment. Al capdavall veníem d’un país que, en general, ha perdut el sentit de l’elegància i el respecte per les formes, un país on, en general, tot s’hi val. Ens hem arribat a creure massa moderns i, així, caiem en el menyspreu del fonamental, que és que la base del bon funcionament de les coses rau en la forma, en la bona educació, en el respecte cap a tu i cap als altres. La bellesa també és això. Érem en ple estiu, quedaven tan sols dos dies per tornar i ja sentíem la mandra de l’agost de Catalunya. Tanta terregada.

Hi ha persones així

Arribar en silenci. Anar-se’n en silenci i sense fer soroll. Falsa discreció. La humilitat com una aparença, com una forma més de la vanitat, de la fatxenderia. Impostura flagrant. Quin home lamentable, que no sap pagar amor amb amor. Fins a tal punt pot arribar el menyspreu per ell mateix, fins al punt de no considerar-se digne d’estimació. I amb prou feines si ha comprès que tot el cristianisme pot cabre en una sola paraula: perdó. Hi ha persones així. En conec. Tot en elles és mandra, la immensa mandra que les governa. I amb honroses excepcions, tothom porta les banyes que mereix (Soleràs).