Si no existís res

Parlant de setges, o d’assetjaments, la veritat és que em sento profundament assetjat cada cop que aquests dies sento parlar M.Rajoy i companyia. Tot el que m’arriba és una manca tan natural i tan grossa d’autenticitat, i se’m fa tan de mal pair, tot tan amargant i difícil, per no dir impossible, de poder-m’ho empassar -i més encara veient la complaença i el somriure amb què algú com Santi Vila rep la seva salutació en un dinar d’empresaris- que aleshores em ve el moment de pensar en aquell llampec de glòria tan incerta que llegeixo durant la conversa que en Cruells manté amb en Soleràs. Tot és inexplicable fora del no-res, diu aquest últim. I és formidable com no s’adonen que, per una equació algebraica infal·lible, no creure en res = creure en el no-res; si no existís res, no hi hauria problema, tot seria clar com l’aigua. El no-res és l’única cosa lògica, racional, lliure de tot misteri, perfectament simple i comprensible; però, esclar, el no-res és l’únic que no existeix -per definició- i tota existència és misteri. Cosa que pràcticament equival a dir que el fet de pensar és perdre el temps, ja que un no pot arribar enlloc: o bé no hi ha res o bé, si alguna cosa hi ha, és misteri impensable. Setges o assetjaments. Perquè en el cas que m’ocupa i en què en el fons no deixo de pensar és que sempre són elles les que no volen, no pas jo; el lliri de la castedat no és pas el meu fort, t’ho ben asseguro. I el fet és que elles no es deixen; amb honroses excepcions, naturalment, però ¿qui s’ha interessat mai per les excepcions? Les excepcions, les que es deixen…si et digués que des del moment que es deixen…si et digués que des del moment que es deixen ja no tinc ganes de res…I cal reconèixer que aquí hi ha un misteri; ¡misteri pertot arreu! Només en sentim autèntiques ganes amb aquelles que precisament no es deixen; que els ateus m’expliquin aquest misteri, els refotuts ateus. Però ca, no us saben explicar cap misteri ni res que hi valgui; només us saben parlar de progrés. ¡Us estaborneixen amb el progrés! I el que vull dir, si m’ho permets, és que tot plegat se’m fa tan de mal pair…!

Potser sí, que tots som estrangers

Inexhaurible Soleràs. Aquest cop sobre el fet de l’estrangeria en conversa amb en Cruells a la tercera part d’Incerta Glòria. “El que més m’irrita és pensar que jo també sóc un estranger. De fet, és la primera cosa que un aprèn viatjant…I és tots, tots ens pensem que els estrangers són els altres. Estrangers, però, ho som tots, ¡quin fàstic! Anem vivint amb la il·lusió que només ho són altres, quan un és sempre ell mateix el més profundament estranger de tots”. I el cas és que rellegia coses com aquesta el moment just de rebre una carta des de Madrid, cartes viatgeres, en què el destinatari amb adreça real a la Riera del Bisbe Català veu com els remitents hi fan constar, ni més ni menys, Arroyo del Bisbe Català. Ja m’explicaràs. De manera que potser sí que, d’estrangers, ho som tots.

L’amor és la jungla

M’acabo de comprar a Amazon un llibre que no apareixerà fins el 22 d’aquest mes de novembre, que és dimecres que ve. Anava a dir que amb prou feines si hi ha res que encara em faci il·lusió. La veritat és, però, que aquest llibre me’n fa. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Destino, segons edició de Francesc Montero. Ple de coses sobre els anys 50 i 60 del segle passat. La vida, la beguda, els autoretrats, periodisme i escriptura, l’Església, Catalunya-Espanya, els catalans, personatges…Ja m’hi veig. Com quan em parlen, o sento parlar, de felicitat i aleshores la sola carrincloneria de la paraula ja em fa rebentar de riure (avenç). En fi, estones de plaer a l’aguait.

I és cert, també, que els vespres de dilluns m’aporten igualment brins de gust i d’il·lusió. Vull dir les sessions de l’Ateneu que aquest curs dediquem a la lectura lenta i calmada d’Incerta Glòria. Una desena de participants la mar d’interessats. No és gens estrany. Com quan l’altre dia llegíem a la segona part del llibre gloriós les paraules de la Trini Milmany adreçades per carta al grandiós Juli Soleràs quan representa que aquest li havia demanat que es casessin, sabent com sabia que ella era la parella del seu amic de l’ànima, en Lluís de Brocà, i amb qui tenien ja un fill, en Ramonet. Perdona, Juli -escriu la Trini: potser t’ofenc parlant-te així, però és precisament a causa de l’admiració que et tinc que sento absurda la teva proposició. Tu ets massa intel·ligent; i l’amor és la jungla. Una parella de feres que udolen arran d’un abisme….De manera que jo voldria estimar-te amb tota l’ànima, però amb res més que l’ànima. I no obstant, sento que estimar amb l’ànima i amb res més no és estimar, que no hi hauria mèrit en una amor així per massa fàcil. I aleshores sento que estimo més que això, però m’hi perdo.

Sí, coses com aquestes puc dir que encara em fan il·lusió. Aquesta pregunta que la mateixa Trini escriu a en Soleràs. “Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana”, ¿és possible un amor així?

Més m’estimo ser com la roca

La roca i el núvol de què parla Lluís de Brocà a través de l’enginy de Joan Sales. Incerta Glòria, encara. Temps, aquest, que més m’estimo ser com la roca i la seva consistència més que no pas l’evanescència del núvol. És molt bonica, tot i així, la reflexió. El núvol és una cosa que passa de manera esplèndida en aquell seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca, en canvi, és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en aquesta vida nostra; i què val més de totes dues coses? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, aquella que ens fuig a cada instant? ¿O és que potser som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que la de conèixer un moment gloriós, un de sol, i encabat esvair-nos? Dubtes entorn de la vida humana que podrien per a alguns perfectament ser els del país que tant esperem. Del tot amatent a les 6 de l’horabaixa de demà. Sigui el que sigui hi ha una cosa que no és possible de cap manera: continuar essent compatriotes (i encara menys súbdits) de la mena de gent que ahir es manifestà a Barcelona. Ni de cap dels seus predicadors. Ni de res del que tots plegats representen.

Espanya: ni raons ni raonaments

Aturada general. I Zoido, el ministre espanyol, amenaça que caurem al precipici. No tenen cap més argument. Cap reconeixement de res. Amenaces i amenaces. Estem, doncs, en guerra. Esclar que sí. Ja ho sabíem. Fa temps que això és així. I, de moment, el que és fonamental és no prendre cap iniciativa que sigui físicament violenta. Que siguin, si per cas, ells els qui comencin, tal com ja diumenge van fer. Resistència passiva, d’acord. El que passa, però, és que tot fa de molt mal dir i potser arribarà aquell moment que no n’hi hagi prou només amb la passivitat i aleshores aquest càntic que diu que el carrer serà sempre nostre s’haurà de defensar d’alguna altra manera. Amb Espanya, amb aquesta Espanya, no hi raons que hi valguin. Ni raons ni raonaments. Tan sols la submissió. I ara com ara són ells, a més, que tenen els barcos i els avions. I Europa no diu res. Encara no ha dit res. De manera que no sé si els temps han canviat gaire, en el fons, des d’aquells instants i aquella època que fa que avui encara llegim a Incerta Glòria això: “-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…” I ja veus. Un poc de tremendisme, d’acord. Fem-ne tan sols memòria. Glòria Incerta, ara que l’ANC recorda Mandela: Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la policia no derrotaran mai els qui lluiten amb la justícia de la seva banda. Espanya i justícia és un oxímoron més. Això sí!

Sense fer manetes

Anem al cine aquesta tarda, eh!, dèiem abans. Va, sí, anem-hi. I ho dèiem sense saber del tot quina o quines (aquells programes dobles del passat en què la suposadament dolenta acostumava a ser la bona) pel·lícules hi feien. Ja temps de tot això. Molts dels contemporanis d’ara mateix no en tenen ni idea. Però la qüestió era anar al cine i, si el què vèiem no ens deia res, sempre hi havia l’opció de fer manetes amb les noies de la colla que seien al costat. No passava res, o potser sí. Tot ha anat, però, tirant avall. Després vingué que ja es deixà d’anar al cine i el que es feia era anar a veure una pel·lícula determinada, una cada cop. Aquell temps passat al Verdi, per exemple. Tantes hores. Fins que ara mateix ja ni això. L’any passat només hi vaig anar per veure expressament Paterson (al Renoir Floridablanca precisament el 28 de desembre, dia dels Innocents). I en tot el que portem d’aquest 2017 tan sols per veure Incerta Glòria, hi he anat i, encara, per no dur la contrària a la filla petita). En fi, de pel·lícules no paro de veure’n, però ja sense sortir de casa i, naturalment, sense fer manetes. Potser no sóc l’únic i no sé si això deu comportar cap mena de crisi al sector de les sales de projecció, o d’exhibició. O a tot el sector mateix del cinema. Tot i que, ben mirat i suposant que sigui així, vés a saber si la crisi no l’hem de buscar en nosaltres mateixos, éssers humans fent d’espectadors.

Si el proïsme t’irrita

De vegades, com ahir mateix, Diumenge del Ram, i després de saber la notícia de la mort sobtada de Carme Chacón – que Déu l’hagi perdonada-, de vegades, deia, transigeixo. Papà, podríem anar a veure Incerta Glòria aquesta nit. La fan a 2/4 d’11. I, esclar, vaig acabar dient que sí, que d’acord. Des que ara deu fer 3 o 4 mesos vaig anar a veure la joia de Paterson que no havia tornat al cine. I la veritat és que vam estar de sort ahir, la vam ben encertar. En total 6 persones a la sala. I la pel·lícula, com a tal, em semblà més aviat grandiosa i amb unes interpretacions sublims. La carlana, en Juli Soleràs, en Lluís de Brocà (Sales al film), la Trini. Amor en temps de guerra. Naturalment, però, no arriba ni a una mil·lèsima part del que és i significa l’obra de Joan Sales. Tantes i tantes coses que continuaran desconegudes, no viscudes, per a qui només en conegui aquesta versió cinematogràfica sense res d’en Cruells. Diàlegs i diàlegs, paraules i paraules, i la música que les acompanya… Però ¿i si tal com és no el pots estimar? Aleshores fuig, busca la solitud; viu sense proïsme. O estima’l o evita’l. Si el proïsme t’irrita, si ets incapaç d’amor, si ets impotent, vés a amagar la teva impotència i la teva vergonya en la solitud. Déu tindrà llàstima de tu si confesses la teva impotència…Pel que fa a mi, m’he refugiat en un racó de muntanya perquè sóc això, un covard i un impotent; em cal buscar Déu lluny dels homes ja que no tinc el coratge de buscar-lo entre ells perquè el que he vist dels homes és horrible des de 1917, any que vaig néixer, quantes coses horribles! El nostre segle és horrible, quin malson sense fi, quin oceà de sang, guerres i revolucions “jours de gloire” que anuncien i el que ve després, l’únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això…