Es fa llarg d’esperar

Aquells estoics de l’antiguitat que deien que res no té importància, ni la vida ni la mort, ni la riquesa ni la misèria, ni el plaer ni el dolor, ni la glòria ni el fracàs. O aquests intel·lectuals d’avui mateix que el que afirmen és que tot en té, d’importància, la pau i la guerra, la llibertat i l’opressió, l’home i la naturalesa, els objectes i les idees. De l’amor, no en diuen res, però. Ni els uns ni els altres. Tot té importància, res no té importància. Aquí, ara, una de les coses que jo trobo més a faltar és l’edició definitivament definitiva dels dietaris de Guillem Simó. Es fa llarg, es fa llarg d’esperar.

Anuncis