El Tel de les Coses

Divendres 6, demà passat, presentarem a l’Ateneu, amb el professor David Estrada, el poemari d’en Joan Calsapeu, El Tel de les Coses, recent guanyador del 40è Premi de Poesia Vila de Martorell 2015. Em plau parlar d’aquest llibre que ha publicat Viena Edicions. En primer lloc a causa de l’autor mateix, col·lega, amic, escriptor, recopilador de dites i frases fetes, poeta i estudiós investigador constant de la llengua que ell tant estima. Ell i nosaltres, no cal dir-ho. I no és només que l’estimi, la llengua. Hi creu fermament i així ho transmet sempre i cada dia als alumnes que el segueixen a les aules on compleix el seu ofici, que és el de professor o, potser més ben dit, de mestre. I dic mestre perquè hi ha tingut i hi té deixebles, esclar. Ara arriba El Tel de les Coses, aquest poemari que em sembla esplèndid i fet tot ell d’un català col·loquial encomanadís i ple d’un amor als mots i a les coses que aquests mots designen. I amb tot el gust i la passió que fan falta. No oblidéssim pas, per exemple, que el mot tel del títol es refereix, per a qui no ho sàpiga, a aquella capa molt més que prima que, cobrint la superfície del que sigui, en lleva la transparència del que pugui haver-hi dessota, d’aquest tel. Lírica, Èpica i l’Eixida del llibre on hi ha Un Servidor de Vostès en què llegim per exemple: “M’he passat la vida / provant de ser qui sóc / i no me n’he sortit / …” I reminiscències, també reminiscències de poetes llegits, i apresos, que ja no hi són. No cal pas ara esmentar-los i em quedo, de moment, amb aquestes Illes, no menys esplèndides: “Els continents / vénen determinats / pels continguts. / Les illes, altrament, / són incontinents / com l’olor dels xiscles / dels nens o del llentiscle, / o com la jeia impudent / de les savines a la platja. / A les illes les arrels frisen / de ser rama i tenir ocells / i sentir la braó del vent / en molts clítoris florals. / Les illes són nereides / de pell tèbia, sorramolla, / que somien déus mascles”.

En fi, aquest gust i aquesta passió que deia. Serà divendres, a les 7 del capvespre a l’Ateneu. I enhorabona, Joan Calsapeu. I enhorabona Viena Edicions. I, si un cas, ja després farem les copes que calgui i ens vinguin de gust. Només faltaria.

Anuncis

Tot allò que afecta llengua i país

Tothom ha tornat a classe, avui. Ahir va ser ahir i molts seguiren consignes de sindicats i desfilaren joiosos pels carrers de la ciutat. Avui tothom és a classe i potser no tan contents com caldria. Sempre m’ha semblat que un dia de vaga no serveix de res. De fet, la cosa que trobo veritablement enverinada d’aquesta llei del senyor Wert és tot allò que afecta llengua i país. La voluntat d’anihilació que ja fa temps que començà pel País Valencià i ara mateix pretén estendre’s a les Illes per acabar d’encerclar, així, el rovell de l’ou que és Catalunya. Francament, jo sempre he estat més del parer de treballar i de fer classe sempre. I que la protesta i la frontal oposició sigui la dissidència i la desobediència. I l’adoctrinament a les aules. I que el Departament d’Ensenyament hi doni suport. I que vinguin, aleshores, els inspectors de Wert, que vinguin. I que instrueixin els expedients que vulguin. O que directament Espanya intervingui i suspengui la Generalitat i a tots nosaltres.

Mal nascuts

El català ja no és un requisit per treballar a l’administració de les Illes. Legislació espanyola. Els mitjans públics ho diuen, si ho diuen, amb lletra petita. Igual que publiquen en petit la vaga de fam de Jaume Bonet, vaga que ha emprès des de fa 17 dies com a resposta a aquest darrer intent de genocidi lingüístic que el PP s’ha disposat a emprendre i perpetrar ara a les Illes i que de ben segur continuarà intentant també a Catalunya. I de València no cal parlar-ne. Silenci gairebé total dels mitjans públics. Espanya i tot allò que sona a espanyol com a problema. ¿Per a què vivim?

I d’aquesta pregunta fonamental, que es feia ahir Jordi Llovet al Quadern, parlàvem justament aquest dematí a classe. Sí, ¿per a què vivim? Som habitants d’un país i som, també, habitants de la llengua d’aquest país. Hi ha els qui legislen contra aquesta llengua. Són mal nascuts i fa temps i temps que els tenim al damunt tractant d’eliminar-nos. Legislar contra la llengua d’un país, contra la llengua que parlen els seus veritables habitants, que evidentment no són ni els anomenats nouvinguts ni els colonitzadors espanyols, que aquests no són habitants sinó usurpadors. És molt gros tot plegat. És molt gros aquest silenci. Tinc massa ràbia en aquest moment. No surt res de bo quan escrius amb tanta ràbia. Ho deixo aquí, per tant. ¿Per a què vivim?