Voltaire de reüll

De la conveniència de marcar i protegir, escrivia Voltaire, aquelles línies convencionals que permeten d’entendre’ns sense haver de treure les pistoles. I també del fet que, pel que fa als sistemes, sempre més val reservar-nos per a l’endemà el dret de riure’ns de les idees tingudes el dia abans. Voltaire i les Cartes Filosòfiques, i el Càndid o de l’optimisme, i El Segle de Lluís XIV, i el Diccionari Filosòfic…Totes aquestes coses, plenes de sarcasmes i agudeses, i també l’estudi esplèndid que en féu, l’any 99, el professor Carlos Pujol de qui, per exemple, es pot llegir que, per als agnòstics i ateus, Voltaire resulta massa tímid, massa aferrat a uns principis que poden semblar vagues o indecisos, però que per a ell eren la mar de sòlids; que, per als creients, fins i tot per aquells que s’haguessin armat de tota la bona voluntat post-conciliar, el racionalisme que mostra va, evidentment, massa lluny; que per als marxistes i comunistes és massa burgès, massa conservador i, en canvi, per als burgesos té aquella mena d’acidesa crítica, del tot pròpia de la burgesia militant del XVIII i que avui pot semblar intolerable; que per als escèptics és massa crèdul i per als qui tenen certituds, siguin del tipus que siguin, és massa corrosiu. És a dir que tothom, exactament tothom, se’l mira com de reüll i fa mans i mànigues per abandonar-lo en una zona del passat del qual no el reclama, ni el reclami, ningú.

Voltaire de reüll. No ho sé pas. No sé si tothom se’l mira de reüll. No sé si no reconforta de tant en tant resseguir barreges de pensaments com ara aquell que es refereix a l’amor propi, i tot allò que se’n deriva, dient que resulta tan necessari per a l’ésser humà com la sang que li corre per les venes; i que tots aquells que pretenen prendre-li les passions amb l’excusa que són perilloses s’assemblen a qui volgués buidar l’ésser humà de tota la sang que li cal per viure tan sols amb l’excusa que podria venir-li una apoplexia! Il·lustració, un poc més d’il·lustració, per l’amor de Déu. Il·lustració d’aquell segle de les llums. François-Marie Arouet, Voltaire (1694-1778), entusiasta, per cert, d’aquella Anglaterra de Bacon, i la precisió flexibilitat de la seva prosa en una societat, com aquesta nostra d’avui, en què com més anem menys sabem. I una cosa potser encara pitjor: que la culpa sempre és dels altres.

Més enllà de les paraules

Paraules d’Adolph von Knigge (1752-1796), de qui fins ahir ni tan sols coneixia el nom i va ser la Rosa qui me’n parlà tot just acabat d’entrar a la cafeteria de l’Ateneu: És imperdonable que una persona que s’estigui sempre en companyia d’altres es descuidi d’ella mateixa. De com tractar amb les persones i de com tractar amb un mateix. No cal tampoc la recerca constant de l’afalac i és millor combinar prudència i coratge, ambició i humilitat, i mantenir sempre el sentit de la pròpia dignitat. Has de ser un company agradable per a tu mateix, afegeix. I, pel que fa a les noies, assegura que han estat sempre elles les que li han ensenyat el que sap sobre amor i tolerància. Una petita capa de tendresa, és el que fa falta per agradar a les noies. I que això no es confongui amb “una debilitat efeminada”. I el llenguatge de la mirada que, sense arribar al flirteig descarat, vagi més enllà de les paraules. I ser modestos sense ser tímids, valents sense ser tempestuosos, i també un poc romàntics sense caure en extravagàncies. M’agradarà Knigge, Rosa. Moltes gràcies. I merci també a Arpa Editores que l’ha publicat. Des d’ara mateix queda afegit al seu contemporani i també il·lustrat alemany Lichtenberg, la riquesa dels seus aforismes i quaderns de notes. És ben bé cada dia que s’aprenen coses.

A canvi de res

Segurament és cert que arribem sempre massa tard per dir qualsevol cosa que no s’hagi ja dit. Ho sabem ben bé, el que volen, aquesta gent. Només de veure’ls, i mira que miro sempre de no veure’ls, em vénen tots els mals. Convenció, o com se digui, a la colònia que els manté. Mai no han sabut, ni saben tampoc ara, res de nosaltres. Com diu Iu Forn, mai no ens han llegit. No entenen la nostra llengua i mai no els ha passat pel cap de saber-la. I aquesta senyora Cospedal, i les altres, antídots de tota gràcia i de tota luxúria, cap poder d’atracció. Quina gran merda, aquesta Espanya que representen, contrària a qualsevol idea d’Il·lustració. I ara ni balances fiscals, frau Montoro. Sobretot que no se sàpiga el desgavell i el furt i la trampa, i que l’únic que els interessa és posseir-nos sense contrapartida i a canvi de res. Assimilar-nos. Eliminar-nos, per tant. Veig ara que Oriol Domingo es demana què passa amb els catalans, que som dins d’Espanya però que no som espanyols, ni ens en sentim ni volem ser-ne. ¿Els ha mai preocupat, a ells, a tots aquests senyors i senyores d’aquesta convenció de la vergonya just 75 anys després de la darrera ensulsiada? 25 de gener. Sant Pau, que l’hora hi cau.

Més llum

Faig tot el que em sembla possible per no haver de sentir coses d’aquestes. Ni personatges com aquest. Voldria no tenir-hi accés ni cobertura. No hi ha res a fer. El mal sempre es fa sentir. No vaig contra ningú. Estic amb els espanyols. Doncs això! Aznar. Demagog pagat d’ell mateix. Messies del buit i del no-res. Personificació de la repugnància i de tot allò a què mai no em voldria assemblar.

De fet, el gran drama de la nostra educació i del nostre sistema d’ensenyament és que no s’hi ensenya cap noció de llibertat ni cap perspectiva filosòfica (V-M). És a dir, que no s’hi ensenya ni s’hi transmet cap noció que tingui a veure amb el saber per ell mateix, amb el saber que et fa lliure. Només la consecució de fins útils, sembla que importi. ¿Què és, però, un fi útil si resulta que, al capdavall, ets un enze?

I és que de vegades és cert que es parla molt d’Il·lustració i es desitja més llum. Però Déu meu, ¿per a què volem més llum, si la gent no té ulls, o els que en tenen els tanquen a propòsit? (Lichtenberg, 472).