Fiqui-s’ho al cap

Possible hipertensió. Entre d’altres coses, em farà falta menjar sense sal, fumar i beure menys -o gens-, res d’embotits ni de conserves ni de plats precuinats. I exercici físic. El que passa és que m’he tornat mandrós. A banda que el que penso, segur que de manera equivocada, és que la persona civilitzada no té tanta necessitat de moviment com pretenen el metges. Flaubert deia que si vostè ha nascut per fer versos, doncs faci versos. La resta no en té cap, d’importància, començant per tot això que en diem plaers i salut; fiqui-s’ho al cap. A més, ja veurà com es trobarà perfectament, de salut, si practica la seva vocació. Bé, observació que em sembla d’una filosofia, per no dir-ne higiene, del tot profunda. Malgrat aquesta possible hipertensió que ja seria per sempre.

Anuncis

El racó de cridar

Entre molts d’altres, Salter parla de Flaubert a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017). Diu que per escriure Madame Bovary, que s’acabaria convertint en la gran icona de la novel·la realista, li van caldre quatre anys i mig. Flaubert era solter i o es va casar mai. Tota la vida la va viure a l’acollidora casa familiar, amb un jardí immens que donava al Sena, que tenia a Croisset, a tocar de Rouen. Vivia amb la mare i amb una neboda més jove. Amb prou feines viatjava, només a París de tant en tant per esbravar-se o per veure amistats. Va tenir una amant, Louise Colet, poeta, però vivia en una altra localitat i, per tant, ell podia destinar tota l’energia a la feina d’escriure ben bé des de primera hora de la tarda fins ben entrada la matinada. “Una pàgina a la setmana o una cada quatre dies o tretze en tres mesos”. Madame Bovary té 300 pàgines, però n’hi ha 4.500 d’esborranys. “Una bona frase en prosa hauria de ser com un bon vers en poesia, inalterable, igual de rítmic, igual de sonor”. repassava les frases i els paràgrafs llegint-los en veu alta en el que ell anomenava el seu gueuloir -el racó de cridar- per avaluar-ne el ritme i la fluïdesa. L’estil. L’estil ho és tot. L’objectivitat i l’estil, i sempre l’elecció precisa de la paraula adequada. La parla és un atribut humà natural i en la majoria dels casos sorgeix amb facilitat, però escriure no és el mateix. Escriure és més difícil. I demana una passió de la qual, com més va, més m’adono que ja no disposo. Ni amb racó de cridar ni sense.

La vanitat de no semblar vanitosos

Vanitat i vanitat. Tot és per vanitat. Des de sempre. Mira, si no, l’Eclesiastès:

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,

tot és efímer, tot és en va.

¿Què en treu l’home

de tots els treballs

amb què s’afanya sota el sol?

Pròleg: No hi ha res de nou sota el sol

Una generació se’n va,

i una altra ve,

però la terra es manté sempre…

Els rius corren cap al mar,

i el mar no s’omple mai;

però els rius no cessen

d’anar sempre al mateix lloc.

I és que la vanitat, també als Quaderns de Flaubert, és tot el que hi ha al fons de totes les accions humanes. Ens hem de fer veure, només faltaria! Ens hem de fer notar i que es parli de nosaltres! Cada vegada que, al llarg de la vida, fem o pensem o diem o actuem d’una manera o altra, quan més tard analitzem aquestes coses i aquests actes, el cert és que sempre hi ha al fons dels cors o de les ments nostres aquesta vella follia. Siguem francs d’una vegada. I pot molt ben ser també que aquesta reflexió sigui veritable, però segurament també ha estat la vanitat que ens l’ha fet escriure. La vanitat de no semblar vanitosos. Aquesta podria ser la idea que fes que l’eliminem, molt bé. És mentida la glòria que perseguim. ¿Per què tanta glòria? Una raça d’imbècils és el que som. Igual que aquella mena d’homes que es troben una noia lletja i se n’enamoren. O al revés. Sobretot per deixar ben entre parèntesi l’acusació de masclista que avui rebria Flaubert.

El temps no passa. I no s’immuta. Som nosaltres que passem a través seu. Temps era temps, diem.

Dubtes que m’assetgen

¿Doble nacionalitat? ¿Castellà cooficial? ¿De veritat? Dubtes que de sobte m’assetgen. Aquesta Llei de Transitorietat de moment és un projecte, molt bé. Ara, si tal com està, i segons la lectura que n’he fet, acaba convertint-se precisament en llei, el SÍ que de sempre he tingut tan clar s’enfosquirà tant que molt fàcilment pot passar a ser un NO també molt clar i rotund.

Vanitat, d’altra banda, de totes les accions humanes. Aquest rerefons. Hi ha vanitat també en el fet de no voler semblar vanitós o aparèixer com a tal. Em passa sempre i només me n’adono quan més tard penso en totes les coses dites, fetes, pensades o actuades. Francament, és així. I també aquesta mena de confessió és vanitat i per això mateix potser acabaré esborrant-la, per vanitat. Quina raça, la nostra! Colla d’imbècils. Flaubert deia ser com aquell home que es troba una dona lletja i se n’enamora. Ignorar que ignorem, en fi, aquest summum de l’estultícia tal com de manera que em sembla tan brillant explica Luis Antonio de Villena en aquest seu article de finals d’estiu. I encara bo que venim d’un temps en què una certa mena de professors ens feren analitzar gramaticalment, i també memoritzar, aquella afirmació d’Aquil·les que deia que els homes (i les dones), per més extraordinàriament dotats que ens creguem o per més necessaris i imprescindibles que ens pensem ser, ens hem de morir (i de vegades molt joves i de manera absolutament inútil i injusta) i que, a més, podria molt ben ser que el dematí, la tarda o la nit de la nostra mort estigui ja escrita. Encara bo, deia, d’aquella mena de professors que el que segurament pretenien amb aquestes coses no era sinó estalviar-nos un poc certa mena d’estupideses.

Indagacions, sospites, precintes

Si acceptem que l’home està dotat d’ànima -pensava Flaubert-, aleshores el que un servidor desitja és que també les bèsties, totes les bèsties, disposin igualment d’una ànima; des del porc fins a la formiga i àdhuc els animals microscòpics. Si l’home és lliure, els animals són lliures i seran, igual que ell, recompensats o castigats. Quantes ànimes, quants inferns, quants paradisos, hauria dit Voltaire. I concloïa (Flaubert) que la reflexió és humiliant i que condueix al materialisme i al nihilisme en què vivim. Temps d’amenaces i d’indagacions i de sospites i de precintes. Gelosia, enveja sorda, virtut. És ben bé que l’art de governar -i no sé per què encara en diem art vist com tot funciona- consisteix a fer callar l’opinió dita pública, a fer-la callar o, senzillament, a no fer-ne ni cas. Tant és. M’estimo més encara aquell altre pensament, també de Flaubert, que diu que durant l’adolescència estimàvem d’altre noies perquè aquestes s’assemblaven a la Primera; més endavant, en canvi, les estimàvem perquè es diferenciaven del tot entre elles.

Tot són traves

Aquesta mena de realisme tan idiota, aquest dogma, no sé com dir-ho, de la infal·libilitat del sufragi universal que segurament deu haver ja pres el lloc del del mateix Papa de Roma. Deport i força física, salut del cos (en aparença si més no), els drets dels que són més, només faltaria, el respecte envers la multitud manipulada. Tot això que ocupa el lloc del nom de les persones de veritat, del dret diví avui totalment ignorat i deixat de banda, de la supremacia de l’Enginy i del Talent. Tedi i avorriment. Potser caldria que la mística tornés a ocupar alguna mena de lloc preeminent tal com, de fet, ha succeït durant totes les èpoques fosques de la història. Aquell poc de llum i de claror i d’esperança que tanta falta fa, alguna base, algun punt, que faci de suport de l’entusiasme de ser vius i que avui sembla del tot ignorat. Perquè si no, ja ho veus, n’hi ha que aquest entusiasme el busquen en els plaers tan sols de la carn, d’altres en religions antigues, o no tan antigues, i segurament hi ha també la majoria que el que decideixen és això d’adorar tota aquesta mena d’ídols que van pel món amb peus de fang. Estultícia, ximpleries. Temps d’igualitarisme. Segurament no hi ha res de més enze i beneit que aquesta suposada i mentidera igualtat. Tot són traves. I oblit del que signifiquen els deures i el mèrit que implica complir-los. I el plaer que tot plegat comporta. Flaubert, Flaubert, un poc més de Flaubert.

Negocis

Com si no ho sabéssim de sempre, que l’ocasió fa el lladre! Com si no n’anessin plens els llibres d’història! Res no és d’ara i el progrés que coneixem ha estat tan sols científic i tecnològic. No és pas que sigui poca cosa, al contrari. No hi ha, però, diferències gaire substancials entre l’ésser humà d’avui i el del passat, per remot que sigui aquest passat. Ara és més llarg el temps que dura la vida, en general. I no hi fa res el grau de formació de cadascú. L’ocasió continua fent el lladre, i hi ha alguna neurona o altra que sempre ens fluixeja, vicis i temptacions. I avui potser més que mai. Els negocis, la importància dels negocis, negació de l’oci i de la distensió. Tinc aquí davant l’entrada de Flaubert als Quaderns seus, tot ple d’apunts i reflexions, que justament en parla. El poder dels negocis. Com si no hi hagués res que pugui suportar aquest poder i que no hi cedeixi. Inobjectable. Tan inobjectable com el fet que l’elogi més gros que encara avui, després de tota la història passada, podem adreçar a qui es dedica al regiment de la cosa pública, de la qual com més va més depèn la privada, és justament aquest: Quin gran home de negocis! O dona, només faltaria.