Excepte el gènere avorrit

A l’hora de llegir, els textos que més m’estimo són els dietaris, les autobiografies. Vivències, pensaments, experiències, sentiments que l’autor transmet al lector sobre tota mena de peripècies vitals més o menys agradables i moltes vegades al marge del que resulta habitual. Singularitat sobretot, l’individu i l’ésser que representa. I l’estil. Jo què sé, Chateaubriand, Josep Pla, Valentí Puig, J.C.Llop, Guillem Simó i tants i tants d’altres. Desig de veritat i temptació de fingiment. Moltes vegades, per cert, totes dues coses juntes que veig com una línia de tensió que els atorga aquest poder de seducció que per a mi és clarament superior a qualsevol altre gènere. És així, si més no, com ho veig. I també amb els dubtes de si no hi ha mai una certa obscenitat exhibicionista en aquesta classe d’escriptura i de la raó per la qual un ésser humà decideix explicar la seva vida tot fent-la pública. Perquè, esclar, hi ha una cosa que em sembla que fa molt falta en aquesta mena de textos i és la necessitat de cadascú de trobar la distància que cal per poder parlar amb tu mateix i no aparèixer com el que no ets. Però vaja, parlo d’allò que més m’agrada llegir i això no vol pas dir que no em semblin bons els altres gèneres literaris. Tots em semblen bons excepte, això sí, el gènere avorrit. I, encara, tenint en compte que la grolleria no n’és cap, de gènere i, a més, no la suporto.

Retorn a la carretera

Espectacle de grolleria turística a l’hotel de Florència. Quin fàstic de xinesos i romanesos. Quina xusma, sisplau. Abraonats, i abraonades, damunt les plates de menjar. Crits, esgarips, empentes entre ells. Tot el que et puguis imaginar. Mostrari cada cop més freqüent de fins a quin punt pot arribar la baixesa humana, i la degradació. I diu que són turistes, compte.

Després, San Gimignano, que no coneixia. Les pedres, el vi, el paisatge. La Toscana. La Cisterna i la Collegiata amb els frescos de Ghirlandaio i el Palazzo del Popolo. Tot fortificat. Ah!, i les torres, és clar, les torres que impressionen. San Gimignano delle Alte Torre. N’hi ha tretze, set de les quals a l’entorn de la plaça major. Sort que en arribar-hi encara és d’hora i el poble tot just es desvetlla. A l’hora de la partida, però, ja no s’hi cap. Munions i munions. Feina per als guies, això sí. No se l’acaben.

Pisa, a continuació. Eppur si muove. S’ha de parlar de Galileu a Pisa. I pensar-hi. Em poden fer dir el que vulguin, em poden castigar si volen, poden fer amb mi el que els plagui. Però la que es mou és la terra. I tant que el castigaren. I més i tot. A l’hora de dinar, retrobo al restaurant -al costat mateix del Duomo i de la torre que de fet és el campanar- la mestressa, Antonella. Quants anys, quant de temps. Gran tracte, gran conversa, gran cordialitat. Plaer i molts, molts records.

Encabat, retorn a la carretera, és clar.