Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

Massa ben educat com per lluitar

Deleuze de tant en tant. Influència de Narcís Aragay que no para de llegir-lo, estudiar-lo, interpretar-lo. Ser com aquell home que mai, al llarga de tota la vida, no ha sabut trobar en ell mateix ni un sol bri de lluita, la cosa més oposada a una naturalesa heroica. Nietzshe i Ecce Homo. Voler alguna cosa, aspirar-hi, albirar un objectiu qualsevol, un desig, res de tot això no arribà a percebre a través de l’experiència. Massa ben educat com per lluitar. ¿De què és capaç un cos? Potser, en el fons, és que qualsevol desenvolupament de l’esperit es redueix tan sols al cos. ¿I la consciència? La Voluntat de Poder. La regió del jo afectada pel món exterior. Forces dominants i forces dominades.

D’altra banda, sempre havia estat convençut de la lliçó de Josep Pla en el sentit que la veritable dificultat i, per tant, el mèrit de l’escriptor és el d’aquell que sap descriure les coses amb paraules. Paisatges, persones, cases, objectes diversos, escenes amoroses, el que sigui que, a través de la lectura, et faci imaginar les imatges. Però ara es veu que això ja no va així. Tavares assegura que les paraules no han de fer turisme i que cada frase que faci fotografies d’una ciutat o d’una persona perd llenguatge i guanya màquina fotogràfica. I que tot allò que es pot fotografiar no ha d’entrar en el llenguatge. I, què vols que et digui, m’estimo més la idea de Pla. I la traça del llenguatge. Francament.

Fuig, home, fuig

No sé si encara es publica, aquella revista Archipiélago, però ahir, després del dinar esplèndid i deliciós de can Culleretes i un cop ja tornat a casa, en vaig obrir l’exemplar corresponent a la tardor del 1994. M’hi vaig trobar Leopoldo M. Panero sobrevolant Deleuze. Un article curt sobre la lògica del sentit i la paradoxa que suposa tot plegat. Un sentit que et trasllada sempre a una altre sentit igual que un concepte et trasllada cap a un altre concepte divers, i així ad infinitum. Per exemple, aquella ovella d’Alícia al País de les Meravelles (Carroll) el sentit de la qual és un cérvol, metàfora de la fugida. Fuig, home, fuig, diem en català, què dius ara!, on vas a parar!

Com aquesta altra cosa de Lacan que només en francès té sentit: Il y a l’homme, et puis il y a l’ommelette. El sentit de tants debats, paraula de moda. Tot és convertit en un debat o altre, ad infinitum. Potser és que ningú no sap res de res de cap on anem ni, potser tampoc, d’on venim. El sentit de les coses com a clivella, escletxa, esquerda, l’oblit de la idea, aquesta fixació, neuròtics obsessius.

I, a l’altra banda, els diaris, periòdics del dia a dia, que segons Mallarmé i tal com Panero recordava, suposen la paraula buida, buida com la moneda amb l’encuny esborrat que els homes ens anem passant els uns als altres, en silenci, gairebé sotamà, que no sigui dit. L’abisme del sentit, i tant. I el cos, del qual no sabem el veritable poder ni de quines coses pot arribar a ser capaç (Spinoza). No cal sinó tensar-lo un poc (el cos) com si fos la pell d’un tambor, afegia Deleuze, perquè comenci la Gran Política. Un crit al límit de la pàgina. Un crit potser d’esgarrifança. I ara deso Panero i aquest Archipiélago i me’n vaig. Tinc un debat sobre la multipropietat privada. Quina colla d’imbècils! Paradoxa ad infinitum.

Tan sols medicina

Hi veiem i hi sentim a través de les paraules i entre les paraules. Foradem forats, deia Becket pel que fa al llenguatge, per veure o sentir tot allò que s’amaga darrera seu, darrera el llenguatge. La literatura com a salut i el problema segurament més gros és que és ja absent de les aules del país. Avui mateix en parla Jordi Llovet. I l’exemple de Chesterton, que definia la nit com un núvol més gros i extens que tot el món i com un monstre fet tot ell d’ulls. Foradar forats. ¿Com ens ho farem, doncs? Perquè Deleuze -a la Literatura i la Vida- explica que escriure no consisteix pas a explicar els records, els viatges, els amors i els dols, els somnis i les fantasies pròpies; i que les dues primeres persones no serveixen de condició per a l’enunciació literària; al contrari, la literatura només comença quan dins nostre neix una tercera persona que ens desposseeix del poder de dir JO (tot allò “neutre” de Blanchot). Entreteniment infinit o res. Personatges que no poden recuperar-se si no és privant-se del seu poder de dir JO. Alguna cosa els passa. I que difícil resulta, no poder dir JO!

I després, esclar, hi ha el món. El món que ens envolta de lluny o de prop, tant és. El món que el mateix Deleuze defineix com el conjunt de símptomes amb què la malaltia es confon amb l’home, o al revés. Literatura, doncs, com a iniciativa de salut, cosa que no vol dir de cap manera que qui escriu estigui dotat d’una salut de ferro. Al contrari. I tot això és fantàstic. Igual que l’esment de Le Clézio: potser arribarà el dia que se sàpiga que el que hi havia no era pas art, sinó tan sols medicina.

Sentir-nos al cel

Quan quedem per dinar a Barcelona, sempre procuro que el lloc escollit sigui casa Agustí, al carrer Bergara. A banda que em sembla confortable i molt ben atès -llàstima de la carta, només en castellà-,  la raó principal és que queda a tocar de l’estació Plaça de Catalunya que és on el tren em deixa. Hem de ser tres, però el tercer trigarà més de mitja hora a aparèixer -Ordóñez, per cert, diu que més va trigar Brando a Apocalypse Now– i així, amb en Narcís, especialista en Deleuze, la fem petar tota aquesta estona justament amb aquelles paraules de l’autor quan diu, a Crítica i Clínica, que l’Apocalipsi trenca amb el profetisme però sobretot amb l’elegant immanència del Crist, per a qui l’eternitat s’experimenta primer en vida, només en vida pot experimentar-se, aquest “sentir-nos al cel”. Si més no, de tant en tant. Estones, com les d’ahir, de sentir-nos al cel. No em faci preguntes ocioses sobre la mort, dona, faci el favor. Consulti’s vostè mateixa i tindrà, obtindrà, totes les respostes. Ordoñez i Juegos Reunidos, també. Sobre Gil de Biedma i tot allò autobiogràfic, que no sempre són els fets sinó els sentiments o, si ho vols així, la reinvenció dels sentiments. Som del mateix temps que el temps. Som els germans seus. Espinacs amb cigrons i arròs caldós. El tercet ja és a taula i tot flueix la mar d’amable. Saludem Vicent Sanchis, que s’ha equivocat de dia i ha hagut de dinar sol. I també Aute, Luís Eduardo, Al Alba, Al Alba, que diu que ha vingut a participar al concert que aquest vespre oferirà Joan Isaac al Teatre Joventut. I bé, són ja quarts de 5 quan enfilem cap al Boadas. Un parell de copes disteses i encabat, ja a casa, el silenci que, tal com afirma V-M, no signa ningú.

Desig i plaer

El desig, el desig i aquella lliçó dels trobadors que, en relació a la dama admirada, estimada i al mateix temps protectora (midons, senyor meu), no acabaven mai d’acomplir-lo. Era la seva manera de mantenir-s’hi fidels, no acabar mai de satisfer aquell desig i així mantenir-lo sempre viu. No és possible la vida sense desig i satisfer-lo significa sempre que desaparegui i calgui, aleshores, substituir-lo per un altre. I així per sempre més. Fins al límit de l’existència. El vincle del desig i el plaer. I el plaer que sempre interromp el desig, de tal manera -Deleuze- que la constitució del desig com a procés ha de conjurar el plaer i postposar-lo a l’infinit, al límit de l’infinit. Follia de l’existència, ajornament il·limitat -potser fins i tot masoquisme- i error de la promiscuïtat. Fins que la pica, és clar, s’ompli fins al capdamunt i, de manera fins i tot involuntària, comenci aleshores a vessar a cor què vols. El cos i la profunditat de la pell.

Quan encara ets en vida

Aquest petit fragment de Deleuze, a Crítica i Clínica, avui que la Candelera riu: Fantasies, fantasmes, expressió de l’instint de venjança, arma de la venjança dels dèbils. L’Apocalipsi romp amb el profetisme, però sobretot amb l’elegant immanència del Crist, per a qui l’eternitat s’experimentava primer quan encara ets en vida, només en vida pot experimentar-se (exactament tots aquells instants de sentir-nos al cel). Sí, ja ho sé, Deleuze se suïcidà el 1995. Malalt de gravetat, es llança al buit des de l’apartament de París on vivia. És 1/4 de 12 ara. Més tard no sé què passarà. No hi ha manera de saber-ho.