La fantasia de l’amant

Diria que no és possible la gelosia si no estàs enamorat. I que l’enamorament és un patiment. Ja hi hem passat i sabem perfectament de què es tracta. Pensava ara en l’Albertina de Proust, molt més hàbil quan deia la veritat que no pas quan l’amagava. Segurament perquè la gelosia que treballa sobre suposicions com a mínim troba el consol de la fantasia i, també, la possibilitat d’una negació. Ara: la que treballa sobre fets reals, sobre coses que t’expliquen que han passat de veritat i amb tots els detalls, però sense que la noia protagonista que t’ho explica experimenti cap disgust ni fingeixi cap penediment -senzillament t’ho explica per establir la veritat i per narrar-se ella mateixa i mostrar-se, així, tal com és-, aquesta gelosia que dic és horrible, terrible. Tot et va en contra quan això ocorre. Exactament igual que a l’amant d’Albertina. Tot en contra. Perquè per a ella tot allò, aquelles històries amb altres homes, no representa sinó història passada, una part d’ella mateixa que no pot amagar i de la qual no pot tampoc renegar, exactament igual que cap de nosaltres no podem negar l’existència de les mans ni del peus nostres, ni aquelles males notes que sempre trèiem en l’assignatura de matemàtiques. És la fantasia de l’amant la que culpa Albertina, però ella ara ja ni tan sols es jutja i, d’aquell passat, ja no n’obté cap satisfacció. Són coses que simplement són, o han estat, i res més. ¿O és que potser retrauries, a la méteo, aquelles tempestes ja llunyanes de l’any passat? De manera que mira-t’ho com vulguis, però enamorar-se significa també tota aquesta mena de dubtes i de patiments. I potser d’humiliacions. I escolta: si de veritat t’agrada aquella persona, el que has de fer és aprendre a callar; no cal explicar-ho tot. Hi ha sinceritats que maten.

Llegeixo aquesta frase: “Desapareguts els déus, àngels i dimonis comparteixen el mateix destí. Rafael Argullol comentant avui, brillant com sempre, El Dimoni Assegut (i malenconiós, tal com diu el títol de l’article), de Mikhail Vrubel.

Indagacions, sospites, precintes

Si acceptem que l’home està dotat d’ànima -pensava Flaubert-, aleshores el que un servidor desitja és que també les bèsties, totes les bèsties, disposin igualment d’una ànima; des del porc fins a la formiga i àdhuc els animals microscòpics. Si l’home és lliure, els animals són lliures i seran, igual que ell, recompensats o castigats. Quantes ànimes, quants inferns, quants paradisos, hauria dit Voltaire. I concloïa (Flaubert) que la reflexió és humiliant i que condueix al materialisme i al nihilisme en què vivim. Temps d’amenaces i d’indagacions i de sospites i de precintes. Gelosia, enveja sorda, virtut. És ben bé que l’art de governar -i no sé per què encara en diem art vist com tot funciona- consisteix a fer callar l’opinió dita pública, a fer-la callar o, senzillament, a no fer-ne ni cas. Tant és. M’estimo més encara aquell altre pensament, també de Flaubert, que diu que durant l’adolescència estimàvem d’altre noies perquè aquestes s’assemblaven a la Primera; més endavant, en canvi, les estimàvem perquè es diferenciaven del tot entre elles.

Vés-te’n

Dissabte descolorit. Com si de sobte tot ell s’hagués tornat antic. Antic com un text de fa 5 anys. Persones passades de rosca, afectacions indegudes i innecessàries de certes converses digitals, virtuals per tant, que et pensaves haver defugit ja per sempre. Virtuals, sí, perquè, la veu, no te l’han volguda ni sentir. Tecleig automàtic de visions d’una més que falsa i injustificada gelosia. I mira que t’ho tinc dit: no te’n refiïs quan segons qui et diu que t’estima. Tan sols et vol. Perquè el centre de tot, per a ella, és ella i res més que no sigui ella. L’absurditat de refer camins intransitats. Retrets i retrets. No és el gaudi el que desitja. És la pura vanitat del plaer de posseir-te l’ànima, que siguis d’ella per sempre, adolescència perdurable. Fastigueig. Adéu, et diu al final. Respira. Deixa-ho estar. Surt al carrer d’una vegada i compra’t un xandall i fes un poc de deport. Vés-te’n. Que, com en aquell llibre de Tabucchi, s’està fent cada cop més tard.