“Jo, l’Estat, sóc el poble”

Miro cap al passat. No tinc paraules capaces d’expressar el sentiment envers totes les coses d’aquests dies que vivim. Ni aquells mots de Nietzsche en el sentit que anomenem Estat el monstre més fred que pugui existir, el monstre que menteix de manera del tot freda, la mentida que surt tothora dels seus llavis: “Jo, l’Estat, sóc el poble”, ni aquests mots, deia, no m’apaivaguen la ràbia ni la irritació. Miro cap al passat, doncs. Aquell dia de ja fa temps que deia que “veig a estones, de manera no continuada, la pel·lícula “La Classe” (2008). No acaba d’interessar-me del tot. Les coses, a França, van més o menys com aquí, sobretot a l’escola pública perifèrica. Tret, és clar, que els alumnes tracten de vostè i de senyor els seus professors i es posen drets quan un adult entra a l’aula. El director, Laurent Cantet, basa la pel·lícula en l’igualitarisme, és a dir, la basa en el picar pedra. Sabem perfectament de què va. Aquests nois de 14-15 anys, senzillament, no t’accepten, no accepten que pretenguis ajudar-los. En el fons, no es refien de ningú que vulgui preocupar-se d’ells. És com si ells mateixos es consideressin casos perduts. Veig només fragments de la pel·lícula perquè hi ha una cosa que s’hi ha interposat. L’article d’Enric Vila, Una altra Carta. No hi ha cosa tan sana com la de fer el ridícul, diu. Jo sempre havia sentit el contrari: sobretot no fem el ridícul. Però m’agrada que Vila sostingui que el ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat. Sí. Sobretot la vanitat. El ridícul com a antídot de la vanitat i com a forja de la capacitat de superació. No pot desarmar-nos el ridícul ni hem de tenir tanta por de fer-lo de tant en tant. Ens faríem massa petits i la gent que val, diu Vila, és la gent que s’ocupa de perseguir la seva llibertat i el seu estil, que no és pas una cosa viscuda sinó pensada. I aixecar-te quan caus, i esforçar-te, que l’esforç té sempre una recompensa. “La Classe” encara no s’ha acabat, sento de lluny el so dels diàlegs. Nois que no coneixen, ni els importa gens, què és el ridícul ni l’esforç, ni el caure, ni l’acte d’aixecar-se per ser millors. Desesperança de la pèrdua de tantes hores i de tants dies. De tantes vides inútils”.

Anuncis

Ofrenes florals

Passem-nos-ho bé. Més val. Ja sé, per exemple, que fa una partida d’anys que no compareixen els falangistes a fer els seus jocs florals per devers el monument. Supòs que són tots morts, a l’hora d’ara. Però no trobaria gens estrany que, aprofitant els seixanta anys del desembarcament d’en Bayo, ressuscitassen una mica i venguessen a fer les ofrenes florals que temps enrere ens marcaven els finals d’estiu. Científicament, no vull dir que una grapada de mòmies vestides de blau no tenguessen el seu interès. Però, a la pràctica, els qui tenim al·lots petits ho tendríem fatal per aconseguir que s’adormissen, el vespre.  –José Antonio, !presente! Franco, !presente! Arriba Es…¿per què no alces es braç, tu, rotget separatista?  -És que m’ha caigut, camarada. No és culpa meva. ¿A tu, que mai no te cau res?…

Fragment de Vull una Estàtua Eqüestre, les Cròniques (1990-2001) de Gabriel Galmés que ja fa 16 anys que ens deixà quan no en tenia ni 40. Llegir serveix per passar-s’ho bé, deia. Hi ha d’altres coses que serveixen també per passar-nos-bé, segur. Però llegir n’és una de les més profundes. Directe a l’ésser que som, la paraula. Recordo ara El Rei de la Casa, La Vida Perdurable o El Rei de la Selva. N’hi ha encara algun altre, com per exemple L’Àlbum Galmés que Quaderns Crema publicà el 2002 just un any després de la seva mort. Passem-nos-bé, deia. Igual que Salter uns quants més tard. James Salter. Llegeixo pel plaer de la lectura. No pas per obligació. No tinc ja l’obligació de llegir res més i tampoc no m’hi sento obligat. És cert que hi ha llibres que m’agradaria llegir abans de morir-me. Sé, però, que no podré i que em serà impossible. Són massa. Tots els anomenats clàssics que em falten, la correspondència sencera de Nietzsche, els llibres de Bellow que encara no he llegit, tantes i tantes coses, ofrenes florals, que no acabaríem mai. No hi haurà prou temps i no per aquesta raó l’anhel disminueix i em veig llegint fins als últims instants de vida exactament igual que aquell Edmund Wilson que estudiava hebreu amb ampolles d’oxigen als peus del llit.

Goig i tristesa

L’amor i el regeneracionisme, en primer lloc. I, després, la qüestió de la singularitat en relació amb el concepte de massa, visió del món comú de la comunitat. L’Hiperió de Hölderlin, però no només la meravella de la prosa poètica de l’Hiperió (segons edició de Columna amb introducció, traducció i notes del professor Jordi Llovet), sinó tota la seva poesia. Els herois han perdut la seva anomenada i els savis, els deixebles predilectes. I en relació a la regeneració del món “hi ha una cosa que només puc dir-te a tu, Bel·larmí, només a una ànima pura i lliure com la teva. No vull ser tan generós com ho és el sol amb els raigs; no vull llençar les meves perles a la masses estúpides…Quina estranya barreja de felicitat i melancolia, quan es fa tan evident que estem condemnats per sempre més a una existència gens comuna”. I la llàstima és que la novel·la no acaba mai de resoldre aquesta distància entre la singularitat d’Hiperió, l’eremita de Grècia, i el comú, la massa o la xusma o fins i tot “el poble”. Tot ben bé com un lloc de pas entre el silenci dels déus i les enraonies dels homes.

Hölderlin (1770-1843) fou també el poeta predilecte de Nietzsche, el qual no s’estava de dir que amb prou feines si aquest nom deia res a la majoria del poble alemany. De substanciosa concisió, parlava, d’assossec i de maduresa. I de llenguatge poderosament cenyit, suau, tranquil. El bon estil apareix quan la Bellesa obté la victòria damunt la Monstruositat. Perquè és ben evident que n’hi ha, d’estils corruptes tal com queda del tot demostrat cada vegada que el desig de mostrar, davant d’una cosa determinada, més sentiment del que de veritat es posseeix: aleshores tot se’n va en orris, i tant és que parlem de llenguatge com de qualsevol de les altres arts, tant és.

Vivim el temps que ens pertoca, esclar. I els temps de la història potser ho han estat sempre, de malaltissos. Al llibre primer d’Hiperió, a Bel·larmí, hi ha aquesta frase amb què tot comença: El terra estimat de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. El mateix goig sublim i la mateixa tristesa de tota la poesia continguda als Himnes i a les Elegies i a La Mort d’Empèdocles i als Poemes de l’Entenebriment i a les Versions de Hölderlin (Carles Riba). I els poemes que signà com a Scardanelli, alter ego, l’Esperit del Temps, abans de caure el 1802 en la follia esquizofrènica sota la qual viuria encara més de 40 anys. I acabem, acabem amb aquesta traducció de Feliu Formosa com a punt i seguit.

APLAUDIMENT DELS HOMES

¿No és sagrat el meu cor, ple de vida més bella,
d’ençà que estimo? ¿Per què de mi fèieu més cas
quan era més altiu i més ferotge,
més ric de mots i més buit?

Ah! Plau a la multitud allò que és útil al mercat,
i el serf dedica honors tan sols al violent;
creuen en el diví
únicament els qui ho són ells mateixos.

Condició d’aprenents

Em fa tot l’efecte que, mentre la consciència i el coneixement encara més o menys ens funcionin, no es pot dir mai que estiguem de tornada de res. Exactament perquè al darrera de cada dejà vu pot perfectament haver-hi una cosa mai no vista ni sentida. Massa vegades hi ha encara una primera vegada. Certa mena de compassió, per exemple. Ara mateix, mentre la Conxi em feia la pedicura de cada dos mesos, tenia a les mans alguns dels aforismes de Nietzsche. I m’he aturat concretament en el 308 d’Humà, massa Humà, un aforisme que parla, precisament ara que ja tornem a ser en temps electoral, dels Escriptors de Partit i dels cops de timbal amb què alguns joves escriptors és posen al servei d’alguna de les formacions polítiques que hi ha al mercat. Joves escriptors que s’assemblen, a la vista d’aquells que no simpatitzen amb el mateix partit, a un soroll o remor o brogit de cadenes i que més aviat desperten compassió que no pas admiració. Sobretot per l’absència de dubtes que s’hi adverteixen, humana condició, i perquè resulta trist posar-se al servei d’aquest còctel espantós de tensió partidària, urgència, esquizofrènia, oportunisme, menyspreu envers els altres i embriaguesa de poder. Coses totes elles consubstancials als buròcrates i als qui es dediquen a la política, però se suposaria que no pas a tots aquells altres que no haurien de passar de la condició d’aprenents de la paraula, de la història i de la vida. Una condició, aquesta d’aprenents, que diria que mai, mentre som encara vius i amb aquell mínim de consciència i de coneixement, no ens abandona. O no ens hauria d’abandonar.

La bèstia malalta

La salut, la presumpta salut, no és cap cosa fixa ni constitutiva de l’ésser humà. Al contrari, hauríem d’afirmar, més aviat, que la salut s’aconsegueix i es perd una i altra vegada al llarg d’aquest camí accidentat en què la constant és justament l’antítesi de la salut, és a dir, la malaltia. Aquest vespre serà l’última sessió d’aquest seminari que fem, des de fa dos mesos, a l’Espai Bonaire i tractarà de Mann i de la lectura de fragments de La Muntanya Màgica i del món descrit i també intuït i viscut al Sanatori Internacional de Berghof. La febre i la tuberculosi, la soledat, tota mena de desigs eròtics i l’apàtica malenconia…És també això, aquest llibre extraordinari. I no només l’esplendor dels diàlegs de Castorp amb Settembrini i Naphta, i també amb Peeperkorn, o l’atració envers la russa Chauchat. Salut i malaltia. I Mann, grandiós lector de Nietzsche, que d’alguna manera ens remet a La Genealogia de la Moral i a l’aforisme 13 de la tercera dissertació. Llegim-ho segons l’edició de J.M. Calsamiglia i la traducció de Joan Leita:

…¿De què depèn aquell caràcter malaltís? Car no hi ha dubte que l’ésser humà té més
malalties, és més insegur, més alterable, més inestable que qualsevol altre animal: —és la bèstia malalta. ¿D’on ve això? Certament, l’ésser humà també ha gosat més, ha fet
més innovacions, ha porfidiejat més, ha desafiat més el destí que totes les altres bèsties
en conjunt. L’ésser humà és el qui ha fet més experiments amb ell mateix, l’insatisfet,
l’insaciat, aquell qui lluita pel darrer domini amb els animals, amb la naturalesa, amb
els déus. L’ésser humà és aquell qui encara no ha estat mai vençut, que sempre té un
futur, que ja no troba cap repòs enfront de la seua pròpia força impulsora, de manera
que el seu futur l’abriva inexorablement com un esperó a la carn de qualsevol present
i de qualsevol actualitat. ¿Com podia una bèstia tan rica i tan estrènua com aquesta deixar
de ser també la bèstia més exposada al perill, la bèstia més duradorament i pregonament
malalta entre totes les bèsties malaltes…? Tot sovint l’ésser humà s’afarta…La seva negació de la vida posa en relleu per art de màgia una munió d’afirmacions més delicades. Certament, quan aquest mestre de la destrucció, de l’autodestrucció, es fereix, encontinent és la ferida mateixa allò que l’impulsa i l’empeny a viure

Sense voler-ho

Fa temps ja d’aquell dia que Nietzsche va prometre que mai més no llegiria autors de qui es notés massa que el que havien pretès justament havia estat escriure i publicar un llibre. I que només llegiria aquells les idees dels quals arribessin a formar-ne un, de llibre. Sense expressament voler-ho. Nietzsche, de qui puc dir que només L’Anticrist m’incomoda. Que giri, la imaginació del lector. Que salti i balli en llibertat. Fragments aparentment inconnexos, materials podríem dir-ne, fins i tot, de-construïts, però que mantenen la frescor i la vivesa que no presenten aquells que van d’un lloc a l’altre per un camí massa recte i previsible. Aparentment. I tant és que hi hagi contradiccions, de cap manera no puc saber si demà pensaré i sentiré el mateix que avui, 18 de setembre, dia que fa anys de tantes coses que recordes (mare) i que àdhuc l’atzar féu que amb 3 anys de diferència el teu germà nasqués exactament el mateix dia que tu. Senzillament no puc saber-ho. Nietzsche i les contradiccions. No solament són inevitables, les contradiccions. Són també la prova més completa d’autenticitat i de vitalitat de qui les viu i concep. I, això, ho penso a tan sols 9 dies de la gran decisió. Arrasarem! Impulsos aparentment aleatoris. Sense voler-ho.

L’esclau triomfant

Ara ens veiem només de tant de tant amb en Narcís Aragay, que també viu aproximadament retirat. Aproximadament, perquè pot finalment dedicar-se a tot allò que veritablement estima, entre d’altres coses a la lectura i estudi pacient de l’obra i de la vida de Deleuze, Gilles Deleuze (París, 1925-1995). Ens veiem només de tant en tant i l’última vegada va ser el mes passat a Casa Agustí, del carrer Bergara. Bon dinar i conversa del tot plaent que acabàrem al Boadas tan proper. La vanitat és un atavisme i jo sóc molt influenciable. Hi havia renunciat, fa un temps, però Aragay em fa tornar també a Nietzsche. Aragay o Deleuze, tant és. “Crítica i Clínica”, “Pensar, Crear, Resistir“. Del tot encomanat, directe a la vena. L’esclavitud ha canviat de nom i, sobretot, de formes. Però no ha pas desaparegut. I tot ho tenim ara preparat per a un joc de mans eminentment dialèctic. L’esclau triomfant. Un cop introduït l’esclau en forma de senyor, ens adonem que la veritat del suposat senyor rau justament en l’esclau. I, de fet, tot ha succeït entre esclaus, vencedors o vençuts. La mania de representar, de ser representat, de fer-se representar; de tenir representats i representants: és aquesta la mania comuna de tots els esclaus, l’única relació que entre ells conceben, la relació que s’imposen, el seu triomf. Recorda ara, em va dir Aragay just abans d’acomiadar-nos, la voluntat de poder i aquelles paraules de Nietzsche de fins a quin punt la noció de representació enverina el pensament justament perquè és el producte directe de l’esclau i de la relació dels esclaus, la pitjor interpretació del poder, la més mediocre i la més baixa. L’atavisme de la vanitat. Ai, Narcís, no saps pas fins a quin punt la tinc present, aquella conversa. La tinc tan present que, aquest dematí de dilluns de mar en calma, et faig al Cap de Creus envoltat d’aquella soledat immensa del bany higiènic i purificador.