No t’hi pensis

Catalunya fracturada. Una expressió que delata. Quina gràcia. Perquè es veu que abans no, que abans no n’estava, de fracturada. Ni durant, posem per cas, la dictadura de Primo de Rivera, ni durant la del franquisme, aquest franquisme que encara habita l’ànima de tants i tants. No, es veu que aleshores no hi havia fractura a Catalunya. Que gros. Va, home, va. L’única cosa que passava era que una immensa majoria -i d’acord que una majoria que no ha fet sinó créixer i créixer- senzillament callava, ajupia el cap i es deixava fer atemorida. I, com que ara això s’ha acabat, ara sí, fractura de no sé quina normalitat democràtica. De manera que, sisplau, no t’hi pensis, davant de tot això,

No t’hi pensis, fes-ho, / fes-ho amb la ceguesa / i l’art vell de la natura, la sortida / diària del sol, els roents / claus de Crist, fes-ho / amb les mans subjectes / a la lenta caiguda de l’acte / humà, repenjant-te en l’únic / bastó segur, la calç.

Després, alegra-te’n, després / d’alegrar-te’n recull / de terra, com si fos una finíssima / agulla de llum / esmaperduda, un altre / propòsit, i comença / de bell nou, i torna a néixer. (De Les Imminències de Màrius Sampere, No t’hi pensis)

A Catalunya, ni aigua

Vaig ser contemporani de Franco durant 23 anys. Del franquisme, molts més. De fet, hores d’ara no ha estat pas encara liquidat del tot, el franquisme. Ni el de dretes ni el d’esquerres. Tinc memòria directa d’algunes coses. Gairebé totes relacionades amb la llengua i amb la seva voluntat constant d’arraconar-la, de no reconèixer-la, d’anihilar-nos-la. Tinc memòria directa de les mentides i tergiversacions històriques que ens inculcaren a l’escola, en castellà esclar, en relació a tants fets de la Història que ens havíem d’empassar. Memòria o oblit. Colonització mental.I la veritat és que no som ni érem castellans. Ni ho serem. Res en contra de Castella, però. Al contrari, cadascú és com és i té la llengua que té i s’hi expressa i no passa res. Tinc amics castellans i no hi ha mai cap problema. Si mai hagués d’exiliar-me, triaria Castella com un dels possibles destins, ja ho vaig dir. El que passa és que vaig ser testimoni també d’aquelles irrupcions dels grisos a la facultat de finals dels seixanta i principis dels setanta tan sols perquè hi discutíem coses que no lligaven gens amb aquell pensament únic establert i imposat. I perquè de vegades, no sempre, aquestes converses i discussions eren en català, idioma prohibit. És molt gros i salvatge que et prohibeixin la llengua. I en tinc memòria i no hi ha manera d’oblidar-ho. Encara hi som. Encara no deixen (els de l’Espanya castellana que no han deixat mai d’ostentar-ne el poder) que sigui reconeguda arreu com a llengua normal. Per totes aquestes coses, i més encara, no em sembla del tot malament que s’intentin organitzar actes i exposicions en relació a totes aquestes qüestions bàsiques i fonamentals del passat que encara no ho és del tot. Ara: les haurien de fer bé, ben muntades, ben explicades, itinerants si pogués ser, amb tots els ets i uts. M’agradaria saber què en saben en realitat, de Franco i de tot el que suposà i encara suposa per a més d’un i de dos, i suposant que no vinguin de famílies que n’hagin patit directament i íntima el mal, aquests nois que l’acaben d’enderrocar del cavall. Segur que el Born és el símbol del 1714. El vincle i la connexió amb el 1939 em sembla, però, igualment evident. I l’objectiu d’anorrear-nos. Aquesta senyora Susana Díaz ahir mateix: a Catalunya, ni aigua; no se la mereix. ¿Menteixo? Si és veritat, és mentida. Si és mentida, és veritat. La Història no haurien d’escriure’ns-la aquesta mena de gent. La Història ens l’hauríem d’escriure. I, sobretot, tenir-ne memòria.

Aquella operació

És clar que convé recordar amb intel·ligència i sensibilitat els fets del passat, és clar. Fets dels quals no vam ser testimonis i que més tard hem après dels llibres i les pel·lícules. 70 anys, avui, que començà aquella operació (D-Day) que salvà Europa de la barbàrie nazi. A Normandia. Esgarrifa pensar què hauria passat, com haurien anat les coses, si no hagués sortit bé. Agraïment, per tant, agraïment infinit. El pare, que també avui celebra anys, 89, em confessa que de res no es van assabentar en aquell moment, justament quan ell en complia exactament 19 de vida. Teníem prou feina a treballar i mirar de tirar endavant enmig d’aquella grisor i d’aquella pobresa. Molt pocs sabíem llegir, molt pocs teníem a penes una lleugeríssima formació primària que impartia, a més -no ho oblidis-, aquell franquisme tan negre i atroç. Ni tan sols sabíem ben bé què volíem, un poc d’ordre, potser, i no parlar de res que anés més enllà de l’interès de les quatre parets de cada casa. ¿Què vols que sabéssim, nosaltres, del que passava a Normandia? Si tot, també, ens era amagat i tergiversat! I encara teníem por, molta por del que ens havia tocat viure no feia tampoc tant de temps. I jo, que no poc evitar avui de pensar que som d’alguna manera deutors també d’aquella forçada ignorància de molts dels nostres pares. Ens pagaren els estudis i ens pagaren la vida. I mantingueren també la llengua encara que fos tan sols a l’entorn de les quatre partes de cada casa. Agraïment infinit, també. Infinit. I que per molts anys!

En digueren transició

El franquisme sota el qual vam néixer i créixer els de la meva generació. No hi havia manera d’entendre res. En digueren transició més endavant. La transició que encara ara malda per menystenir aquesta llengua que no és la seva i que sempre han menyspreat. Siguem seriosos, digué un dia Adolfo Suárez (DEP), siguem seriosos i mostreu-me professors que puguin ensenyar la Física i la Química en català. Aquest menyspreu que encara dura. Aquell franquisme encara no liquidat del tot. L’hereu Wert, i tants i tants d’altres, a dreta i esquerra. No és d’ara, i és des d’aleshores, que no hem mai deixat de somniar el dia ja proper que votarem el doble SÍ.

Retalls d’aquell esperpent

40 anys d’Amarcord i del cèlebre Voglio una Donna d’aquell foll que sabia exactament allò que volia. L’he tornada a veure un cop més. Evocació de vida i de records d’aquella infantesa. La Itàlia (Rimini) dels 30 i nosaltres mateixos als 50 i 60. L’esperpent. La mirada de Fellini sempre m’ha semblat amorosa, però. Hi ha burla, és clar, una burla incruenta. Aquell feixisme i el nostre franquisme. Esperpèntic. Aquelles classes i aquells professors i aquelles pintes que fèiem tots plegats. Bellesa visual. Els sentits se n’omplen, de la bellesa de les imatges d’Amarcord. I de la banda sonora fantàstica de Nino Rota. Potser sí que no es tracta tant d’una història convencional o d’una narració, però tant és. Potser són tan sols retalls, retalls d’aquell esperpent. Quin retalls, tanmateix. Potser tampoc no hi ha sentit tràgic i el perill és quedar-se aleshores a la pura superfície d’aquells drames. Barreja de somnis i de realitats. L’estanquera i la perruquera que, després de tanta conya i de tant de glamour se n’acaba anant amb un simple carabiniero. I els pecats juvenils del món, el dimoni i la carn. I el vaixell insigne de Mussolini. I la veritat és que aquest Fellini em transporta sense voler a Berlanga i al seu Mister Marshall, i a Plácido, i El Verdugo. Més records i més somnis dels llocs i de les profunditats de les quals venim. Els meus records.