Modèstia a part

“No entreu aquí, hipòcrites, beats, / micos vells, impostors, embotits, / colltorts, babaus, que sou pitjors que els gots / i els ostrogots, precursors dels ninots, / infeliços, beguins, gripaus empantoflats, / captaires de guant blanc, crapulosos burlats, / befats, inflats, greixosos intrigants, / passeu de llarg per vendre les falòrnies.

Les falòrnies malvades / ens omplen les contrades / de grans perversitats; / i per la falsedat / ens embruten els cants / les falòrnies malvades.

No entreu aquí, picaplets insaciables, / escrivans devoradors del poble, / funcionaris, escribes, fariseus, / jutges vells que els parroquians decents / com a gossos lligueu amb la corretja; /  del patíbul traieu el vostre sou. / Beveu allí, no hi ha aquí cap excés / que al tribunal es mereixi un procés…” (Rabelais, Gargantua, cap LIV, extret, diu, d’una inscripció situada damunt la porta principal de Thélème).

Per cert, ¿sou gaire modest, vós? – Sí, molt. Però, modèstia a part, no teniu ni idea del que m’arriba a costar! I, això sí, que passeu una molt bona Diada!

 

Aquella regla de Gargantua

No val la pena, ja, ni enfadar-se ni enfurismar-se pels retalls i escamoteigs d’imatges de TVE i encara menys per la mala folla de gent com aquest ©Peridis miserable d’El País. No, no val la pena. Deixa’ls fer. Tot va quedant definitivament més clar que l’aigua. Perquè les persones lliures, ben nascudes, ben educades, freqüentadores de bones companyies, tenen, per naturalesa, un instint i un estímul que sempre les empenyen cap als actes virtuosos i les allunyen del vici, i d’això en diuen honor. Aquestes persones, si són abatudes i constretes a conseqüència d’una subjecció i una opressió indesitjades, es desvien aleshores de la noble disposició gràcies a la qual s’inclinaven de manera del tot resolta envers la virtut, a fi de desfer i trencar aquest jou de servitud, senzillament perquè és sempre que ens atrauen les coses prohibides per una Llei que no és la nostra i també perquè desitgem de tot cor allò que (aquesta Llei) ens refusa. Aquella regla de Gargantua, sí. Aquella única clàusula, Fes el que Vulguis. Enyor d’aquell temps que tan noblement eren educats i instruïts que no hi havia, entre tots, ningú que no fos capaç de llegir, escriure, cantar, tocar instruments harmoniosos, parlar cinc o sis idiomes i en tots fer composicions tant en vers com en prosa. Hom no ha vist mai, d’altra banda, uns cavallers més valents, més galants, més hàbils a peu i a cavall, més destres empunyant tota mena d’armes, que els que allí hi havia, ni hom ha vist dames més netes i polides, més bufones, menys avorrides, més expertes amb la mà, amb l’agulla, en qualsevol feina femenina honesta i lliure, que les que allí hi havia. Model de Gargantua. És a dir que no, la vida no era regida per lleis, estatuts o regles estranyes i forasteres -no calia-, sinó per la voluntat i el lliure arbitri propis de ser i de fer segons els moments diversos de cada dia. Llevar-te quan et vingui de gust, beure, menjar, treballar, dormir, tenir-ne sempre ganes; no sentir-te vigilat, que no et desperti ningú i que tampoc ningú no t’obligui a beure, ni a menjar, ni a fer res de res. Fes el que vulguis, però, això sí, fes-ho! I no siguis com Peridis, per l’amor de Déu.

Realitat física

Jornada de macips i de macipes, la d’ahir, diada de Sant Roc, en aquesta vila d’Arenys. I també de captadores i de dansaires de la Dansa d’Arenys. I la representació, sublim, de La Pesta de la vigília, aplaudiments. Més tard, ja gairebé de matinada, penso, no sé ben bé per què, en Rabelais (1483-1553) i en el més que esplèndid conjunt format per Gargantua i Pantagruel, segur que un dels cims universals de l’humorisme i de la comicitat. Sàtira grandiosa de la rutina mental i de la hipocresia moral. L’ésser humà al centre del món, però no pas pel fet de ser cap cosa ideal sinó perquè el que fa (Rabelais) és dignificar-lo en la realitat física d’ell mateix, de l’home mateix. Funcions gàstriques, glandulars i excrementals, ¿què faríem, si no? Secreció i excreció dels fluids corporals, gegantades, grolleries i acudits obscens i blasfems de taverna i de bordell. Tot allò que és alt i tot allò que és baix. Pensaments i actes de quan ens estem sols i no ens veu ningú, o si més no ens ho pensem. Senzillament perquè, veient el dol que us corca i us rosega, val més de riure que no pas de plors escriure i també perquè del tot propi de l’home és el fet de riure. I després, al final, esclar, que Déu sigui lloat a tot arreu.

Vibra la memòria

L’art, segurament, no deixa de ser allò que ens continua vibrant a la memòria. Tantes revoltes, tantes epidèmies, tants i tants drames del món que ens envolta. L’aventura més important que vivim, però, és la vida, la vida de cadascú dels qui encara en tenim. Rabelais va fer néixer l’heroi Gargantua el dia d’un gran tiberi i d’una borratxera encara més grossa, tot organitzat pel pare, Grandgousier, com a conseqüència del gran fart de tacons que la mare havia endrapat. Gargantua, gorja grossa, “que grand tu as!”, la primera cosa que tastà en aquest món fou el vi que li donaren per beure. Aventures dels herois de la ficció, però també del color blanc de les parets de casa, i els arbres, plàtans, de la riera al capvespre, i els coloms com volen, i aquell rostre advertit i que et sorprèn tan bon punt poses els peus al carrer. Coses, totes aquestes, que potser són, fins i tot, més importants que els grans fets del món i de la història. Perquè vés a saber si, en haver oblidat les revoltes, les epidèmies, els drames i tots els nostres pitjors avatars, el que al capdavall ens quedi no sigui justament el record de la gorja tan grossa de Gargantua, del color de les parets d’aquella casa de la infantesa, del vol de tots els ocells i el d’aquell rostre inesperat que encara ara se t’enduu. Alguna cosa deu fer-ho memorable, tot això. I és el que en diem art, segurament. Realment no ens fa cap falta d’anar a la recerca d’aventures.