Voltaire de reüll

De la conveniència de marcar i protegir, escrivia Voltaire, aquelles línies convencionals que permeten d’entendre’ns sense haver de treure les pistoles. I també del fet que, pel que fa als sistemes, sempre més val reservar-nos per a l’endemà el dret de riure’ns de les idees tingudes el dia abans. Voltaire i les Cartes Filosòfiques, i el Càndid o de l’optimisme, i El Segle de Lluís XIV, i el Diccionari Filosòfic…Totes aquestes coses, plenes de sarcasmes i agudeses, i també l’estudi esplèndid que en féu, l’any 99, el professor Carlos Pujol de qui, per exemple, es pot llegir que, per als agnòstics i ateus, Voltaire resulta massa tímid, massa aferrat a uns principis que poden semblar vagues o indecisos, però que per a ell eren la mar de sòlids; que, per als creients, fins i tot per aquells que s’haguessin armat de tota la bona voluntat post-conciliar, el racionalisme que mostra va, evidentment, massa lluny; que per als marxistes i comunistes és massa burgès, massa conservador i, en canvi, per als burgesos té aquella mena d’acidesa crítica, del tot pròpia de la burgesia militant del XVIII i que avui pot semblar intolerable; que per als escèptics és massa crèdul i per als qui tenen certituds, siguin del tipus que siguin, és massa corrosiu. És a dir que tothom, exactament tothom, se’l mira com de reüll i fa mans i mànigues per abandonar-lo en una zona del passat del qual no el reclama, ni el reclami, ningú.

Voltaire de reüll. No ho sé pas. No sé si tothom se’l mira de reüll. No sé si no reconforta de tant en tant resseguir barreges de pensaments com ara aquell que es refereix a l’amor propi, i tot allò que se’n deriva, dient que resulta tan necessari per a l’ésser humà com la sang que li corre per les venes; i que tots aquells que pretenen prendre-li les passions amb l’excusa que són perilloses s’assemblen a qui volgués buidar l’ésser humà de tota la sang que li cal per viure tan sols amb l’excusa que podria venir-li una apoplexia! Il·lustració, un poc més d’il·lustració, per l’amor de Déu. Il·lustració d’aquell segle de les llums. François-Marie Arouet, Voltaire (1694-1778), entusiasta, per cert, d’aquella Anglaterra de Bacon, i la precisió flexibilitat de la seva prosa en una societat, com aquesta nostra d’avui, en què com més anem menys sabem. I una cosa potser encara pitjor: que la culpa sempre és dels altres.

No feblegin!

Segle XVII. Thomas Browne, filòsof, escriptor, poeta, metge, docència a Oxford i que va, fins i tot, ser nomenat cavaller pels seus serveis al coneixement, i que, a més, fou deixeble de Francis Bacon (1561-1626) que tenim traduït precisament per Josep Carner (els homes temen d’anar a la mort com els infants d’anar en foscos indrets, i així com la por natural d’aquests és augmentada per contarelles que n’han sentit, així fa la d’aquells…Feblejar).

El cas és que d’un dels llibres de Browne, Hydriotaphia (1658), en parla l’admirat Tòfol Serra a Con un solo Ojo, l’impagable petit opuscle del 1986 que publicà Arxipèlag. Sobre el tema de la inhumació, diu que Browne sentia, envers la mort, més fàstic que no pas temor, cosa impròpia d’un metge com ell, però que no està pas renyida amb el poeta. La ignomínia de la nostra naturalesa no és cap altra que la de la mort, ja que, en un instant, ens desfigura de tal manera que fins i tot parents i amics fugen de nosaltres per no veure l’espantall de la nostra disfressa definitiva.

Per cert, feblejar és un verb que no és al Diec perquè diria que és aranès o occità,  però que Carner usà a la seva traducció dels Assaigs de Bacon. M’encanta, feblejar. No feblegin, facin el favor!

¿Que heu perdut el tren?

¿Que heu perdut el tren? No, no, és que ens agrada tant aquest lloc que hem decidit quedar-nos-hi a passar la nit. Ah, molt bé, d’acord. Penseu, per passar l’estona, que hi ha aquell Assaig de Francis Bacon sobre l’Audàcia (gloriosa traducció, per cert, de Josep Carner), en què el britànic l’esmenta (l’audàcia) com a mala guardadora de promeses. Aquella audàcia de què se serveixen tantes vegades els xarlatans de la política. Concretament a la pàgina 63 d’aquest llibre, que publicà Curial el 1976, es parla d’aquells homes que emprenen unes grans cures, i potser han tingut sort en dos o tres experiments, però que els manca la base científica i, en conseqüència, no podran durar. I moltes vegades, encara, veien fer a un subjecte audaç el miracle de Mahoma. Mahoma, que havia fet creure al seu poble que manaria a una muntanya de venir on ell era, i que ell des del cim oferiria les seves pregàries per als observants de la seva llei. La resta és de tothom coneguda. Aplegat el poble, Mahoma cridà la muntanya perquè fes cap, una i altra vegada, i en veient que la muntanya no es movia, no en passà gens de vergonya, sinó que va dir: “Si la muntanya no vol venir a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya”. I, conclou Bacon, així aquesta mena d’homes que, havent promès grans coses i fallit vergonyosament, tanmateix (si llur audàcia és perfecta), se’n surten amb un estirabot, i giren cua, i s’ha acabat la història. Fins per als més vulgars aquesta forma de l’audàcia té quelcom de ridícul. És sempre cega, l’audàcia, i enlloc no veu perills ni inconvenients, i no és bona en el consell tot i que potser sí en l’execució, i haurien, doncs, aquests audaços de governar si per cas sempre com a segons i sota la direcció dels altres. És bona cosa adonar-se dels perills. Perdoneu, doncs, la intromissió i bona nit tingueu.

No vull que se m’encomani

Radi d’acció cada cop més limitat, més petit, menys extens. No em cal gaire moviment per observar el món i els seus costums. Observar, dic, i no pas actuar. Actuar és intervenir, segurament, i ara ja fa temps que miro d’intervenir tan poc com puc. Converses animades, de tant en tant, i sense cap ànim de convèncer ningú de res. I al damunt topo ara amb Pessoa i una cosa seva que no m’esperava, una cosa que, diu, se li convertí en costum. I no sé si ho entenc ni si m’agrada. Hi ha costums que sorprenen. Unes notes personals de cap a 1920. He deixat enrere l’hàbit de la lectura, diu. Ja no llegeixo res llevat d’algun diari de tant en tant, literatura lleugera i, osasionalment llibres tècnics relatius a qualsevol matèria que estigui estudiant i en la qual el simple raciocini sigui insuficient. La literatura pròpiament dita l’he abandonada. Abans podia llegir-la per aprenentatge o per plaer. Però ja no tinc res a aprendre, i el tipus de plaer que s’obté dels llibres es pot substituir amb profit pel que em poden donar directament el contacte amb la natura i l’observació de la vida… Hi va haver un temps en què només llegia per la utilitat de la lectura. Ara he comprès que hi ha molt pocs llibres útils, fins i tot en les matèries tècniques que em poden interessar…Tots els meus llibres són obres de consulta. Llegeixo Shakespeare només en relació amb el “problema de Shakespeare” (que no fos certa la hípòtesi que diu que en realitat l’autor dels seus llibres hagués estat Francis Bacon!). La resta ja ho sé. Perquè he descobert que la lectura és una manera servil de somiar. I si haig de somiar, ¿per què no els meus propis somnis?…

I fins aquí el que puc llegir. I aquí m’aturo, no sé si m’agrada ni si ho entenc, angoixa i desassossec de Pessoa. No tenir res a aprendre. Potser massa suficiència, potser massa tristesa aquest dilluns de Pasqua. Em sembla que no vull que se m’encomani. Actuar és intervenir. I potser tampoc no cal gaire moviment. Ben mirat, jo també sempre he actuat cap endins. Sense moviment. Per plaer.

Les coses de la vida

Saviesa i concisió dels Assaigs de Francis Bacon (1561-1626) traduïts per Josep Carner i publicats per Curial el 1976, sis anys després de la mort del poeta, iniciativa de la vídua, Émile Noulet. El que fa XXVIII d’aquests assaigs (n’hi ha 58) parla, per exemple, de la Despesa. Les riqueses són per a despendre-les, diu. I que sigui per a l’honrament i les bones accions. Caldrà, per tant, que la despesa extraordinària resti limitada pels mereixements de l’ocasió; perquè fins la voluntària ruïna pot ser de tant de servei per a la pàtria com per al reialme del cel…Si hom volgués restar parsimoniós, la seva despesa ordinària no hauria de ser sinó d’una meitat dels seus ingressos; i si volgués enriquir-se, d’un terç. I aquell que hagi de ser generós en alguna mena de despesa, caldrà que estalviï més en una altra. Per tant, si és prodig en la taula, que es moderi en el vestir; si és prodig a la sala, que estalviï als estables, i així successivament. Saviesa i concisió de Francis Bacon, aquell filòsof i home d’estat anglès. I la meravella del registre lingüístic de Carner. De Montaigne, l’altre gran, Bacon no en pregué sinó el títol, aquests Essays tan recomanables també. Montaigne és expansió, Bacon, objectivitat i cautela, sintètic, aforístic, oracular on Montaigne és d’una loquacitat inaturable malgrat el seu viure preservat. Bacon, en canvi, coneix el purgatori del desig frustrat i per dir-ho d’alguna manera l’infern del poder impur. Més de 200 pàgines de reflexió i encert. Les coses de la vida.