He decidit no fer-te infeliç

Si no hi ha res que ho impedeixi, demà serà l’última de les deu sessions que des de passat Reis celebrem cada dimecres a l’Espai Bonaire i que aquest any hem dedicat a Trabal, Francesc Trabal, ara que fa poc més de 60 anys que es va morir a l’exili de Santiago de Xile. Lectura i comentaris de L’home que es va perdre, de Quo vadis, Sànchez?, de Judita i, finalment, de Vals, excelsa o excels, no ho sé. El seny de Zeni en aquest últim llibre que he dit. És inútil tot. He decidit no fer-te infeliç. I no em faré enrere. L’ambigüitat entre llenguatge i realitat de la ficció. I això sí, sempre la insatisfacció, la febre i el fred, i el neguit que tot ho mou -Neva, Irma, Ursulina, Mizzi, Marianna, Otília, Angelina, Teresa, Joana, Isabel, Clara, Roser, Pilar…-, en un moviment que esdevé sempre infructuós i tancat en ell mateix i que és la cosa que el vals inacabable representa de manera del tot gràfica. Mentrestant, però, el que passa és la mort de Raya, aquella mort de Raya que fou, en definitiva, la mort de l’amor. Trabal, en fi, que és tot un plaer intens i també la mar de juganer.

Anuncis

El temps sempre hi és

Llums de Lió, deia. Monuments de la ciutat, pantalla d’artificis lumínics diversos i de molt de mèrit. També la Basílica de Fourvière, on la ciutat començà en època romana, aquell nom de Lugdunum. Multitud. No m’hi podia estar. I la veritat és que una gran part de l’estona que dura l’espectacle, de 8-12 de la nit, me la vaig passar en un bar, dels pocs que no eren plens del tot, fent cerveses. Era a tocar de Bellecour, carrer (rue) des Marronniers, no per res.

Quines ganes d’embolicar-nos la vida, Trabal a L’Home que es Va Perdre, si la vida és una cosa tan simple: una mica de sol, una mica d’amor, una mica de fum i un licor ben perfumat per amorosir els llavis…¿què més hem d’anar a buscar, en aquesta vida? I no perdre coses coses d’aquesta manera insensata, per res, per matar el temps, això, per matar el temps…Quines ganes d’embolicar la vida! El temps, no el pots matar de cap manera, de cap. Sempre hi és.

Això de matar el temps

Trabal entremaliat. M’agrada Francesc Trabal, igual que m’agraden els seus col·legues d’aquella generació perduda, Soldevila, Llor, Arbó. A L’Home que es va perdre (1929) hi ha, per exemple, el personatge Carles Costa. No el protagonista, no, genial Lluís Frederic Picàbia, sinó el seu col·laborador Carles Costa, que no para d’enamorar-se i que un cop a la Xina decideix abandonar la dèria de perdre coses i persones i abraçar per sempre l’amor de Ho-Mand. A punt de la tragèdia, tan sols pretenia això, en Carles: “quines ganes d’embolicar-se la vida, si la vida és una cosa tan simple, una mica de sol, una mica d’amor, una mica de fum i un licor ben perfumat per amorosir els llavis…¿què hem d’anar a buscar més, en aquesta vida? I no perdre coses d’aquesta manera insensata, per res, per matar el temps, això, per matar el temps”. Que trist, això de matar el temps. Com si el temps es pogués matar. Castells a l’aire de la joventut. ¿Que no recordeu, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver vist passar pel davant vostre, entre les multituds de les grans vies, dels bulevards atapeïts, de les places amplíssimes, dels carrers obscurs, de la rambles alegres, aquell noi, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble, brut, fet un parrac, fet una despulla humana, al qual qui sap si la pietat haurà fet que acostéssiu sovint la mà enguantada, intentant allargar-li la vida perquè acabés de glopejar la seva enorme victòria? Entremaliat Trabal, entremaliat.

Aquest clàssics que anuncia l’Ara no són literatura juvenil, que em sembla que és una cosa que no existeix. Són senzillament Literatura.

Diada del País Valencià. Ni Comunitat ni res de tot això. País Valencià. Jaume I. La bandera a la Torre Major de València. Per dignitat. Bona Diada!