Sense rellevància aparent

Històries aparentment insignificants, però en el fons extraordinàries, a les quals aquest dematí de diumenge em plau de tornar mentre falangistes i tota mena de sequaços es manifesten a Barcelona. Més que res per no pensar-hi, escullo el plaer de tornar a un dels més brillants narradors nord-americans dels anys 20, Sherwood Anderson (1876-1941). El llibre on hi ha aquestes històries que protagonitzen personatges sense rellevància aparent és Winesburg, Ohio i és una meravella que Cercle de Viena publicà entre nosaltres el 2009 amb traducció del tot impecable de Francesc Parcerisas i en què un escriptor vell mata les hores, des del llit, contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació al carrer principal de Winesburg. I sembla que no hi hagi de passar gran cosa atès que Winesburg no és res més que un poble polsegós de l’oest americà. Però un poble on hi ha la gent, és clar. Als pobles, per petits que siguin, sempre hi ha la gent que hi viu, i a Winesburg hi ha sobretot grangers i botiguers, i, a més, uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià. I la mestra, la mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que aconsegueix agafar el son. I hi ha la gent que beu i tot allò que arriba a confessar sota els efectes dels destil·lats diversos, i els rumors, i allò que ningú no diu però que l’escriptor vell, des del seu llit, sap perfectament descobrir a través de qualsevol gest imperceptible. Epicentre de vides on tots aquests personatges han intentat, i intenten, amagar-se ells mateixos tota la veritat del que són i la pregunta més important de quan i ens quins moments, en realitat, han viscut la seva vida. Winesburg, Ohio. Plaer de llegir aquest llibre. Anderson, el mestre de la generació perduda, segurament més que Cheever o Ford, per exemple, o que el mateix Carver, es va morir al Panamà el 1941 en empassar-se l’escuradents que sostenia l’oliva del vermut que s’estava prenent. Es disposava a emprendre un viatge a l’Amèrica del Sud. Molt bé. I ara, després de tota aquesta estona de feliç entreteniment i arribats ja a quarts de dues d’aquest migdia, un servidor que, finalment, se n’anirà d’aquí. No sap on anirà ni què farà, però el cert és que se’n va. Cap rellevància.

El nostre Pavese

I ja cap al tard del dia, aquest altre fragment, aquest cop de J.C.Llop, enamorat de Gabriel Ferrater, que no s’ensenya a les escoles i amb prou feines en algun institut escadusser. La casa que ens era més propera, diu a la pàgina 114 de Reyes de Alejandría, era la poesia de Ferrater, el nostre Pavese. La mirada intel·ligent sobre la literatura, l’ombra feliç de la poesia anglosaxona, el complicat amor de les noies, en plural i potser per això mateix més complicat, i una debilitat final posada en Pavese i aliada amb la decisió irrenunciable de Ferrater. Aquells anys que vaig viure a Barcelona, la seva presència era encara molt potent i notable. Feia dos anys que s’havia suïcidat i continuava essent el tòtem de la tribu, no pas només dels poetes. En Foix era viu -veí nostre a Sarrià, amb les seves corbates tan cridaneres com els títols dels seus poemes-, també Gil de Biedma era viu, i Espriu, i Vinyoli -tan ferraterià-, i hi havia Gimferrer, que s’havia estrenat en català amb un llibre tan impecable com Els Miralls -un llibre que sempre m’ha agradat més que els seus precedents en castellà, d’altra banda molt més lloats-, però la presència de Ferrater, rere la bossa de plàstic, o no, i amb les ulleres de sol que li donaven aquell cert aire de vespa, era ineludible i marcava els límits, amb tanta lluminositat com contundència, del territori. Un territori poètic que també era moral. Les Dones i els Dies, el diari d’un amant vitalista i la seva visió del món, però també la intel·ligència i unes formes de la sensibilitat que ben aviat desapareixerien. O que tan sols romandrien, algunes, en l’obra de Vinyoli, i d’altres, encara, en el poeta català que més m’agrada entre els contemporanis meus, Francesc Parcerisas. I parlo de poetes, no pas de copistes, ni d’epigonals, que tant floririen després. I acabo ja amb el concepte de poeta com a pellroja ajupit amb l’orella a terra, escoltant el batec de la terra, el batec del món i tota la poesia d’Occident que procedeix d’aquell amor cortès dels trobadors i dels joglars que la recitaven o cantaven.

Winesburg, Ohio

Històries aparentment insignificants, però en el fons extraordinàries. El seu autor, un dels grans narradors nord-americans dels anys 20, Sherwood Anderson (1876-1941). El llibre on hi ha aquestes històries que protagonitzen personatges sense rellevància aparent és Winesburg, Ohio i és una meravella editada pel Cercle de Viena, amb traducció impecable de Francesc Parcerisas. Un escriptor vell mata les hores, des del llit, contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació al carrer principal de Winesburg. I sembla que no hi hagi de passar gran cosa atès que Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’oest americà. Però hi ha la gent, és clar. Als pobles, per petits que siguin, sempre hi ha la gent que hi viu, i a Winesburg hi ha sobretot grangers i botiguers, i, a més, uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià. I la mestra, la mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el son. I hi ha la gent que beu i tot allò que arriba a confessar sota els efectes de l’alcohol, i els rumors, i allò que ningú no diu però que l’escriptor vell, des del seu llit, sap perfectament descobrir a través de qualsevol gest imperceptible. Epicentre de vides on tots aquests personatges han intentat, i intenten, amagar tota la veritat. Winesburg, Ohio. Plaer de llegir aquest llibre. Anderson, el mestre de la generació perduda, potser fins i tot més que Cheever o Ford, per exemple, o que Carver, morí a Panamà el 1941 en empassar-se l’escuradents que sostenia l’oliva del martini que prenia. Es disposava a emprendre un viatge a l’Amèrica del Sud.