Plaça de la Reunió

Mulhouse (o Mulhausen). Des de la Plaça de la Reunió d’aquesta segona ciutat d’Alsàcia, després de la capital Estrasburg. Plaça de la Reunió, deia, a causa del bloqueig duaner de Mulhouse que organitzà la nova República francesa del 1792. Aleshores, davant l’amenaça d’asfíxia econòmica, la burgesia de la ciutat optà per l’ingrés, o reingrés, a França. Després, el 15 de març del 1798, durant la festa de la Reunió que se celebra en aquesta plaça, la bandera ciutadana fou desada dins d’un estoig envoltat dels colors de la bandera francesa damunt del qual es llegeix: la República de Mulhouse reposa dins del si de la República francesa. Heus-ho aquí, doncs, penso. I és que igual que tot el conjunt d’Alsàcia, Mulhouse formà part d’Alemanya de 1870 a 1918 i de 1940 a 1944. Impressionant, per cert, la Casa de la Vila i el Museu Històric i el Temple de Sant Esteve. Tot tan acolorit.

Anuncis

Silenci, fortalesa

M’hauria agradat una final d’aquesta Eurocopa de futbol entre Islàndia i el País de Gal·les i ara ja no podrà ser. No conec Islàndia, no hi he estat mai, però aquests dies hi he pensat. Terra de gel en què també hi ha escriptors. Jón Kalman Stefánsson, per exemple, nascut a la capital Reikiavik el 1963. No he llegit cap llibre seu, ni Entre el Cel i la Terra ni cap altre. Miraré de fer-ho i el cas és, però, que l’atzar em portà l’altre dia a la vista un titular de premsa que parlava d’ell i que vaig anotar. A Islàndia, la fortalesa s’identifica amb el silenci. Parlar, tota la xerrameca que ens envolta, és negatiu i és de dèbils o de febles. I sobretot és cosa de polítics. Molt bé. Podríem al·legar que Déu n’hi do del soroll, i del xivarri, del públic islandès que hi ha assistit, aquests dies de futbol a França, celebrant el comportament i el compromís dels seus jugadors, d’acord. Però diria que una cosa no treu l’altra. I no ho puc evitar. Aquí, entre nosaltres, resulta tot tan absurd que, posats a fer, m’agradaria que fins i tot les tertúlies es fessin en silenci i només amb les mirades. I a les de la ràdio ni això.

A veure si és veritat

A Europa, horari europeu. A veure si és veritat. Ja era hora que aquesta iniciativa arribés al Parlament. La llàstima és que potser ho fa tard. D’aquí tres mesos el President convocarà eleccions i la Càmera quedarà dissolta. Però a Europa, horari europeu, i tant. És que som mediterranis, diuen alguns. Doncs vés a Itàlia, que també ho són, o a França, al sud, i veuràs a quina hora dinen i sopen. És d’espanyols dinar a les 3 i sopar a les 10. S’ha d’acabar que, quan els nens surten d’escola, hagin de fer això de les anomenades activitats extraescolars perquè a casa els pares encara treballen i no poden estar per a ells, no els poden atendre. En sortir d’escola, berenar i l’estona de deures que calgui i prou. Jugar, oci, estar-se amb els amics, fer-ne alguna de grossa de tant en tant i que després t’hagin de renyar i, potser, castigar i tot. I que l’oci no sigui tan sols un temps de pantalla, de qualsevol pantalla. A veure si és veritat que aquesta comissió del Parlament aconsegueix racionalitzar, reformar, els horaris generals. Canvi d’hàbits i de costums. ¿Per què, als pobles, la immensa majoria del comerç tanca a les 2 i no torna a obrir fins a les 5? ¿Quin sentit té? I així podríem allargar-nos i allargar-nos. Que la jornada laboral s’acabi a les 5 i que deixi d’haver-hi partits de futbol a les 10 de la nit, per l’amor de Déu. I, després, que tot funcioni segons el meridià que ens pertoca. I que la 1 sigui hora de dinar, i les 8 la de sopar. Som mediterranis, però hauríem de ser també més civilitzats. La puntualitat, a més, és una obra mestra. Que diguin el que vulguin, però sense canvi cultural, sense canvi d’hàbits i de costums, no em sembla que pugui haver-hi, tampoc, canvi polític ni solució per a aquest desgavell que fa tant de temps que dura. Autèntic desfet de temps.

Passarà el que nosaltres voldrem que passi

El pensament a París i el bloqueig mental de com combatre la barbàrie islamista fins a eliminar-la. Potser no n’hi ha prou de posar el Mossad al servei de França. Al servei de tot l’Occident civilitzat, caldria posar-lo, abans no acabi tot de degradar-se. No és cap qüestió de religió, és una qüestió de vida humana lliure, digna, aproximadament culta i endreçada. I on domini la paraula i el respecte a l’hora de la discrepància. El pensament a París, però no només a Paris. Potser hi té molt poca cosa a veure, però recordo aquest dematí aquella sessió d’examen de fa molt pocs anys. Examen d’una sola lliçó del llibre. Lliçó acabada d’explicar, exercicis i escriptura acabats de corregir. Essa sorda, essa sonora i introducció al sistema verbal del català. 25 alumnes de 12-13 anys. En van aprovar 4, i la nota més alta fou un 6. I l’enèsim discurs de després, enèsima reflexió, que aquesta no és manera de funcionar, que hem vingut a estudiar i a aprendre i que cal també donar alguna satisfacció als pares i que podien ja preveure què passaria al cap de poques setmanes quan el curs s’acabés. Que no hi hauria pietat ni compassió envers ells, petits dictadors mal educats i consentits. Aquestes generacions que, en general, creixen sense cap temor de res perquè saben que en el fons el sistema farà que res no els passi. Recordo com em sorprengué, tot i així, al final d’aquella mena de discurs inútil i sobrer, la intervenció sense cap vergonya d’una noia (nena, de fet) de 13 anys, que havia tret un 0,5. “Passarà el que nosaltres voldrem que passi”, etzibà, amb aire de suficiència i de perdonavides. Coneixen el sistema, vaig pensar. És ben veritat que coneixen el sistema. La vaig fer fora de classe, naturalment. I vaig escriure una nota de disciplina adreçada a la cap d’estudis tot pensant al mateix temps que no li passaria res. I que potser fins i tot, al final, la junta d’avaluació l’aprovaria tot complint, un cop més, amb aquest “precepte” que s’ha convertit en la xacra que corromp i trinxa el país. El precepte de premiar els ganduls aprofitats i, al damunt, prepotents. Potser no hi té res a veure, ja dic, però ahir en vam parlar al dinar que tinguérem ex-col·legues i amics. La història continua i el mal segurament comença per aquí, des de les mateixes escoles i instituts del país i el bloqueig mental, també, de quina ha de ser la solució educativa, la base de tota la resta.

Ens hem anat fent els sords

Pensava en altres coses i apareix, de sobte, aquest atac a la seu de la revista Charlie Hebdo. A París. Houllebecq és a punt de treure, potser és avui mateix que ha aparegut a les llibreries, el seu darrer llibre, Submissió, on sembla que preveu un futur govern islàmic a França encapçalat per una suposada Fraternitat Musulmana l’any 2022. El país, ja no hi haurà qui el reconegui i fins i tot la Sorbona serà una Universitat islàmica, els seus murs decorats amb versos de l’Alcorà, i el rector casat amb tres mullers, una de les quals adolescent. Oportunisme segurament no volgut de Houllebecq. Aliança de civilitzacions, hahah. 12 morts a París. S’han sentit ofesos, diuen. Si per cada cosa que m’ofèn i m’emprenya hagués d’armar-me amb un Kalashnikov, o com se digui, potser no quedaria ningú. Esgarrifós tot plegat. Occident, o el que en queda, tremola i estàvem avisats i ens hem anat fent els sords. Multicultis i bonistes. Islamisme i democràcia no és possible, és oxímoron, i vés a saber per què acceptem tota aquesta merda i no ens decidim a fer neteja d’una vegada. M’esgarrifa tot això. M’esgarrifa Qatar al Barça. El petroli ho paga tot, àdhuc esclavitza, i aquesta socialdemocràcia d’aquí hi dóna suport, si més no és el que sembla. Euràbia. Islam -aquests gihadistes- i civilització no és possible. Senzillament no pot ser. La Inquisició ja la passàrem. Commòs i esgarrifat.

¿Premonició?

Se’ns féu molt tard ahir entre una cosa i l’altra. Més enllà de les 4 i ja no hi estic acostumat. Migdia ja i tot a punt i preparat. Som molts i molts més. I la premonició de la derrota per pallisa i contra pronòstic de l’equip d’Espanya de bàsquet que jugà contra França. Tanta prepotència i tanta figura. I tant anar de sobrats i tant de menyspreu envers contrincants i opositors. Premonició, premonició. Això, i aquell Catalunya no serà independent mentre jo sigui viu, de Botín (QDEP). Potser anuncis, tot plegat, del que ha d’esdevenir.

La llibertat sí, però no pas el poder

Trobo cap al tard aquestes paraules de Flaubert, el mestre. Ell, és clar, parlava de França. Però tant de bo poguessin tornar a donar-se les condicions perquè, al govern, hi accedissin els millors, sempre que aquests millors sàpiguen naturalment alguna cosa i, si és possible, molt. I sobretot que tinguessin resolt del tot el vessant econòmic de la seva vida. Ja s’ha demostrat prou que el poble, la massa, és un etern menor d’edat. Cal alguna cosa més que els purs homes-xifra. Deia Flaubert, cap a 1870, que si França no passava aviat a l’estat de la crítica, la imaginava irrevocablement perduda. “L’educació gratuïta i obligatòria no farà res més sinó augmentar en gran nombre la quantitat d’imbècils que tenim. Allò que ens manca per damunt de tot és una aristocràcia natural, és a dir, legítima. No hi ha res que pugui fer-se sense cap, i el sufragi universal, cada vot el mateix valor, tal com ara existeix, és encara més estúpid que el dret diví. La de coses que veureu si aquest sufragi persisteix! La massa, el nombre, és sempre idiota. No és pas que jo tingui gaires conviccions, però tinc aquesta molt arrelada. Tot i així, cal respectar la massa, per molt inepta que sigui, car conté la llavor d’una fecunditat incalculable. Doneu-li la llibertat, però no el poder”. Amén.