El nom i el nombre

Felip VIè, un cop més. Felip VIè que no és Felip ni és VIè. És Felipe i és cinquè. Si més no pel que fa a Catalunya. Hem d’invocar i tenir més present la Història. Perquè en realitat es tracta del cinquè Felipe rei d’Espanya i no pas del sisè. El primer, aquell Felipe el Hermoso, ho va ser tan sols de Castella. Sisplau. A veure si sabem comptar i aprenem a dir les coses pel nom i el nombre que tenen. Catalunya no és Castella. Per cert, que ara ja només faltava, si no, aquest titular de l’Ara d’ahir mateix. Encastellats.

D’altra banda, aquests catalans de C’s, tan catalans ells. Encara ara és l’hora que se’ls hagi de veure mai participant, el dia de Nadal i a Montjuïc, de l’ofrena i l’homenatge a la memòria del President Macià.

En fi. Aquesta sensació de nàufrag que de vegades m’atrapa. Tot de confidències que jo mateix em faig a mi mateix.

Ni sorpresa ni res

Cap sorpresa, cap estranyesa, de les paraules d’aquest Borbó, Felip V, que llegeixo aquest dematí de Sant Esteve. I insisteixo, sí, que per a nosaltres és V i no pas VI. Aquell seu Felip I, el Bell, marit de Joana la Boja, no va ser mai rei nostre. Ho fou tan sols de Castella perquè el primer monarca, dit d’Espanya, fou el seu fill Carles, Carles I, l’any 1516. I no pas abans. Però bé, ja dic, cap sorpresa ni estranyesa. Aquest senyor Felip, de fet hauríem de dir Felipe, és exactament igual que els seus antecessors. Potser fins i tot pitjor, que ja és dir. Parla, per exemple, de vells rancors i de ferides tancades. I jo no sé pas qui és que n’agita uns i no para de furgar en les altres. I de recordar-nos que no som sinó súbdits, pura colònia, de la seva mentalitat castellana. Però, esclar, si resulta que després de tot ets català, el que veus i sents és que encara ara cap ferida no ha estat mai tancada ni curada en relació al tracte rebut, en tots els sentits, de part d’aquesta metròpoli que es diu Espanya (Castella). Ans al contrari. Tant de bo, per tant, puguem arribar com més aviat millor al final d’aquesta faula, d’aquest malson. Si no, m’estimo més no pensar-hi ni imaginar-m’ho.