Una de les fal·làcies més grosses

Se’m fa difícil evitar de pensar si, amb tot això de l’escola nova i tots els romanços que comporta, en el fons no es deu tractar sinó d’abolir l’ofici de mestre, l’ofici de professor. I que tot passin a ser monitors, orientadors. Potser és ja massa tard, però faria molta falta, primer de tot, recuperar a les escoles i instituts la disciplina i l’autoritat. L’autoritat de mestres i professors. Encara n’hi ha de bons. Cada cop menys, però encara n’hi ha de bons i són aquests els qui haurien de servir de models d’aquells que cada curs s’hi van incorporant. I abolir l’igualitarisme, aquest frau. Per aprendre cal esforç i voluntat i és del tot evident que, si deixem que siguin els alumnes que escullin què fer segons el seu lliure albir, senzillament cap esforç ni cap voluntat no es produiran. No sé quin propòsit tan obscur es deu amagar darrere el fet que sigui l’alumne qui decideixi el que vol fer. No és fàcil aprendre de lletres i de números. Demana esforç, molt d’esforç. I, si des de la mateixa Primària no s’ensenya ni s’aprèn a ser ordenat i endreçat i respectuós i, a més, a acceptar l’autoritat del mestre, resultarà ja gairebé impossible que tot això passi més tard. Sí, anem per un camí del tot equivocat i aquesta metodologia que alguns pretenen implantar el que fa és allunyar de les aules els professors més competents, mancats com se senten de la imprescindible confiança envers ells i els seus criteris. Ho hauríem de dir amb la veu ben alta: l’anomenada nova pedagogia és una fal·làcia de les més grosses. Els nens han d’aprendre continguts i no pas a fer projectes a través d’aquest ditxós aprendre a aprendre dels nostres pecats. ¿O és que potser et penses que, pel sol fet que diguis als teus alumnes que preguin les seves pròpies decisions, ells tot sols sabran fer-ho? ¿Amb quina base?

Però és que després encara hi ha la cosa dels exàmens que sembla que tenen també els dies comptats. Com si els adults, en les feines que fem, no tinguéssim sempre dates límits i moments precisos de complir tots els deures i responsabilitats! És des de sempre que amb els exàmens els nens aprenen -més ben dit, aprenien, ara tot són facilitats- a responsabilitzar-se i a saber què vol dir el neguit de veure com se’n sortiran. Tal dia i a tal hora hi ha examen. I pobre de tu que no t’hi presentis. No presentar-se a una prova té conseqüències, ha de tenir-ne. No te la repetirem pas per a tu solet. Que lluny que queda tot això! Perquè els exàmens -també la paraula fa por- el que fan és ajudar a desenvolupar hàbits sistemàtics de feina i d’estudi. I no cal tampoc que n’hi hagi cada setmana. No estaria gens malament, per cert, tornar als exàmens trimestrals, tres mesos de matèria acumulada. I, després, per acabar, als finals.

Però què va, què va! Cap esperança, de moment, que la cosa es redreci. Un professor d’Història de Santa Coloma castigat, per la direcció del centre, a no impartir més la matèria de batxillerat perquè es veu que ha suspès massa alumnes. Per acabar-ho d’adobar.

Quin país tindrem

Record no gens agradable d’ara deu fer 2 o 3 anys. Examen d’una sola lliçó del llibre. Lliçó acabada d’explicar, exercicis i escriptura acabats de corregir. Essa sorda, essa sonora i introducció al sistema verbal del català. 25 alumnes de 12-13 anys. N’aproven 4, i la nota més alta és un 6. Després, enèsim discurs, enèsima reflexió, que aquesta no és manera de funcionar, que hem vingut a estudiar i a aprendre i que cal també donar alguna satisfacció als pares i que poden ja preveure què passarà d’aquí uns quants mesos quan el curs s’acabi. Que no hi haurà pietat ni compassió envers ells, petits dictadors mal educats i consentits. Generació que creix sense cap temor de res perquè saben que en el fons el sistema farà que res no els passi. Em sorprèn, tot i així, al final d’aquesta mena de discurs inútil i sobrer, la intervenció sense cap vergonya d’una noia (nena, de fet) de 13 anys, que ha tret un 0,5. “Passarà el que nosaltres voldrem que passi”, etziba, amb aire de suficiència i de perdonavides. Coneixen el sistema, penso. És ben veritat que coneixen el sistema. La faig fora de classe, naturalment. I escric una nota de disciplina adreçada a la cap d’estudis. Però no li passarà res. I potser fins i tot, al final, la junta d’avaluació l’aprovarà tot complint, un cop més, amb aquest “precepte” que s’ha convertit en la xacra que corromp i trinxa el país. El precepte d’acabar premiant els ganduls aprofitats i prepotents i els qui de cap manera no s’ho mereixen. I no cal dir que aquestes són coses que veritablement em preocupen. Sobretot perquè no puc deixar de pensar quin país tindrem quan efectivament tinguem país.

No és de país normal

O no hauria de ser-ho. No hauria de ser normal convocar un examen el dia 1 de juny i que el resultat d’aquest examen no es faci públic fins al setembre, tres mesos més tard, tres, noranta dies. Posem per cas que es tracti de l’examen del nivell D de LLengua Catalana i que la convocatòria hagi aplegat molts aspirants, milers segurament, i que el contingut de l’examen sigui, com és el cas, complex i molt ampli i exigent i d’una duració d’un poc més de tres hores. Molt bé. Però, en un país normal, el procés de correcció de tot el material i la determinació de les notes que corresponen a cada aspirant no hauria d’anar més enllà d’un mes. Si la prova ha estat el dia 1, com a màxim el 30 cada aspirant hauria ja de saber la nota que ha obtingut i si ha assolit o no l’esmentat nivell. Tres mesos per conèixer el resultat d’una prova! Desídia.

Entre Calders i Puig. Dietari

Gairebé mitjanit. Hora d’endreçar tot allò que el dia ha donat de si. I el dia ha donat les classes del matí. Pere Calders i les “Cròniques de la veritat oculta”. L’amable i riallera lectura d’aquest contes. Explico que Calders sembla que vulgui dir-nos que la realitat no és solament allò que percebem a través de la raó, o que entenem mitjançant la lògica o l’acumulació d’experiències; la realitat és també l’atzar, l’imprevist, la capacitat de somiar i d’especular amb la fantasia. Sensació que això queda entès després de llegir el magnífic “La ratlla i el desig”. Cal reivindicar Calders, encara més.

Reunió de Departament, després. Cada cop és més estès el vici de no presentar-se a examen el dia fixat i després exigir que tal examen pugui fer-se quan a l’alumne li plagui. Proposo que tal cosa no sigui mai admesa si no és que algun avís previ de la família notifiqui el motiu pel qual un alumne no pot assistir a l’examen. S’ha d’acabar amb això dels exàmens a la carta i tothom hi ha estat d’acord.

Dino, més tard, amb P.Q. Aquesta estona tan amable de veure qui la diu més grossa. Pèsols amb gambes, per començar, i cua de rap. Ja m’ha estat bé. Maduixes per postres. Cafè a l’Alèxia. Esperem l’O.F., que al final no es presenta. A casa. 10 minuts de becaina. Després no sé ben bé què fer i em poso a veure “Casablanca”. Ho faig un mínim de 4 o 5 cops l’any. L’emoció de l’escena de la Marsellesa. “Play the Marseillese!”, diu Víctor Laszlo (Paul Henreid). I el gest afirmatiu de Bogart adreçat als músics, i els alemanys nazis com callen i la França lliure que venç. Em faig, encabat, un filet a la planxa i sopo.

I finalment prenc “Rates al jardí”, el dietari de Valentí Puig. Un dietari de fa 26 anys, però tant és. Detalls i silencis. Els detalls són del 1985. Els silencis són els de sempre. Perquè és de sempre que trenquem els ponts entre la passió i el sentiment. Fer-se massa sentimental arriba a ser una incredulitat i refermar-se en la passió sol ser un absolutisme. Entremig, el mite de la indiferència. Això era abans i això és així sempre. I llegeixo i rellegeixo aquestes línies. ¿Què en fem, de la passió i del sentiment? Sabem que tot el que puja baixa, i sabem l’ona gegant de l’existència. I la indiferència d’aquesta onada que, en trencar, esborra totes les nostres petjades de la platja. Final del dia amb aquestes rates i amb les veritats antigues i actuals del seu autor, com el paganisme d’avui, que diu que és cosa de discoteques. I tant de bo fos només això.