Res, senyors

44 anys fa, avui, de la mort d’Eugeni Xammar (1888-1973). Punt de referència total. I encara ara diria que no s’ensenya a les escoles del país. Aquest és un país en què, en acabar el batxillerat, els estudiants no han sentit parlar mai de Xammar. Ni tampoc de tants altres, esclar. Potser per por que ens diguin que adoctrinem. I el fet és que en aquell exercici de Quaresma del 68 esmentava, Xammar, la frase d’Émile Buré: Un imbécile sans culture ne sera jamais un imbécile complet. Tota la raó, no cal dir-ho. I això just després d’aquella sentència que és una de les seves més conegudes però que sempre fa bo de sentir: No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar sigui com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila...Res, llegeixin-ne el volum Periodisme (Quaderns Crema, amb selecció i presentació de Josep Badia i Moret), i L’Ou de la Serp, i Seixanta anys d’Anar pel Món, i les Cartes a Josep Pla, i encara ¿Periodisme? Permetin!, sobre la vida i els articles de Xammar a càrrec de Quim Torra i Pla. Facin-se aquest favor i ja m’ho sabran dir. I, a més, amb aquest punt final: Res, senyors, que com el Vallès no hi ha res, i al Vallès -encara que ens estigui malament de dir-ho- no hi ha res com l’Ametlla del Vallès.

Som al ball, encara

La reposició, ahir, del documental Eugeni Xammar, la ploma silenciada, fa que aquest dematí torni a Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema). Xammar, mirall que no hauríem mai d’oblidar. Tantes i tantes anotacions. Aquell temps que Barcelona feia fàstic i també una mica de por. Ciutat bruta, ciutat buida, sense sorolls, sense suc ni bruc. Una pellofa. Un tou de pedra i de silenci a la llum del dia. Un món espectral de tenebres. Una gola de llop quan venia la nit. Hi hagué, també, aquell meu breu període de convivència a l’ambaixada de París, amb el pintoresc ambaixador Marcelino Pascua, que coincidí amb l’afusellament a Burgos de Manuel Carrasco i Formiguera. No podem fer com si res. De manera que per fer-me saltar les llàgrimes a mi, la proclamació de la República Catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà. ¿Que si les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya, dieu? Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats. Ah! i els refugiats. Arreu eren tractats, els refugiats, més malament que els ciutadans d’un estat reconegut, fos quin fos, i davant d’aquesta situació em va semblar que, després d’haver acceptat tota la vida els inconvenients de la ciutadania espanyola (ja ho va dir Cánovas del Castillo: son españoles los que no pueden ser otra cosa), hauria estat poc intel·ligent, quan el cas es va presentar, de no aprofitar els avantatges per magres que fossin. I no per això deixa de ser del tot cert que el fet que em titllin de rojo-separatista és tan sols una veritat a mitges. No he llegit mai La Vanguardia Española, no senyor. I el final, esclar: Al peu del turó de sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n moure mai més. L’Ametlla del Vallès, juny del 1973. Es moriria 6 mesos després, exactament el 5 de desembre d’aquell mateix any 73. El mirall que representa Xammar. No oblidem. Som al ball, encara, i ens cal ballar!

Un cop de gènit

[…]

“Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis d’Orient han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia de Reis els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. Eugeni Xammar. Nadal a Barcelona. 1939.

I 29 anys després, en temps de Quaresma del 1968, a L’Ametlla del Vallès, allò que tantes vegades hem recordat i recordem ara, potser més que mai: “No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila…I, per cert que, tal com deia Émile Buré, un imbécil sans culture ne sera jamais un imbécil complet”.

Esperons

Hi ha majories absolutes amb poc més del 44% dels vots i ningú no n’ha dit res. I entre nosaltres no és ara el moment de les diverses ideologies. Els esperons que duem han de servir per cavalcar encara més. Personalment he de dir que moltes vegades he pensat més que no pas he llegit. I així hi ha moltes coses que la gent sap i jo ignoro. Sempre m’he equivocat quan m´he barrejat amb el món i això m’ha fet tímid, insegur i mancat de confiança. M’estic sempre en silenci davant de persones que no conec. Em sembla que, si parlés, hi hauria massa coses que no farien gaire bon efecte. Vés a saber, però, si no es guanyarien l’aprovació del món. ¿Precaucions quan es tracta de Catalunya? Xammar no en prengué mai i moltes coses han evolucionat des del temps que ell visqué. I és cert que encara ara n’hi ha que es pensen que no som res més que una secta de jueus. Pobrets. Perquè, si més no, avui som 72 d’un total de 135. Més de la meitat. I sense comptar tots els esperons. I tot això just en aquest moment que s’acaba de saber que el TSJC imputa Mas, Ortega i Rigau pel 9-N de l’any passat. Que gros!

Encara no som ni catalans!

Fins aquest dissabte que ve és possible encara visitar l’exposició Xammar al Palau Robert. El periodista que ens va explicar el món. Sinó que la seva figura va molt més enllà del fet d’haver estat periodista. Dissabte tancaran l’exposició, però Xammar s’ha de continuar llegint. Per les seves idees i també pel seu estil. Si fos encara entre nosaltres, avui potser ens diria que els grecs són grecs igual que també ho eren ahir. I abans d’ahir. I que els catalans, en canvi, no podem dir el mateix. No que no som grecs, sinó que no som encara ni catalans. ¿Ho tenim clar, això? Primum manducare, d’acord, és cert. És cert que l’economia, i l’estalvi i tot allò que s’ha de fer per pagar els deutes i quedar, així, en paus, i poder respirar, són coses que ha de contemplar tot programa polític. El diner mou el món. ¿Però només el diner? Una vegada vaig fer una cosa mal feta i ara em toca pagar. ¿Ja em coneixes prou, ara, per parlar-me de les teves cicatrius? Aquestes cicatrius que tens encara que no es vegin! No som encara ni catalans, potser diria Xammar. I no hi havia ginys electrònics ni digitals el temps que ell visqué. Mitjans que són l’espionatge d’avui dia i, un cop ets a la xarxa, ja no hi ha secrets que puguis guardar (Steiner). ¿Només el diner mou el món? Aquests antisistema que aspiren a convertir-se en sistema mai no parlen de res més. ¿Una mica més de cultura, potser? ¿Ni que fos un lleuger vernís dissimulador de tanta misèria? Que no som ni catalans, encara, els catalans, cony! Parlem potser massa de les estrelles mentre l’heroisme, entre nosaltres, continua essent tan impopular com en temps de Xammar i sembla, tal com també digué ell en una carta adreçada a Pla el 9 de març del 1925, que aquí l’única gent possible són els que passen -o han passat- per barruts i brètols. En fi. S’acaba dissabte aquesta exposició de material tan ben triat. I tant de bo després no el perdéssim de vista. No perdem de vista Xammar. No li fem mai més el salt, sisplau. Xammar és de tauleta de nit.

No sóc imparcial

Continuo més o menys amb aquestes Cartes a l’Helena i ja sé que no sóc imparcial, mai no m’he sentit cridat a la imparcialitat. No la vaig conèixer, no he llegit els seus llibres i, tot i així, em sembla que no m’hauria pas agradat aquesta Helena de les cartes que també veig i contemplo en fotografies i no sento cap mena d’atracció. Ja sé que això no té cap importància, és clar, només faltaria. Però més aviat m’emprenya llegir a l’entrevista que li va fer Vicent Martí, i que surt reproduïda en aquest llibre de les cartes, coses com aquestes: “Em sento catalana. Segons com, moltíssim. La terra, la mar, les olors, la llengua mateixa…això és molt important. Aquest país té molta força. Suposo que quan era a Anglaterra em presentava com a spanish. Jo no sóc de la ceba, eh!. I, quan vaig tornar-ne, vaig venir a no fer res. Vivia a Cadaqués completament sola, passava molt de temps al llit. Feia bogeries, diguem-ne, una vida molt bohèmia…” En fi, és que a més a més parla de *despotricar i de *tocar fusta, flagrants castellanismes enfront dels fantàstics destralejar, tractar a cops de destral, i de tocar ferro o creuar els dits quan volem sobretot invocar la bona sort i que acabi passant allò que més desitgem. I per no dir res de les vegades que aquesta Helena escrigué *ademés. No, no. Com a massa consentida se m’apareix a més a més. I aquí m’aturo i ja no en diré res més, sobretot perquè una de les coses que espero amb delit d’aquest dia d’avui és que siguin quarts de 12 de la nit i veure amb calma el documental sobre Xammar, la ploma silenciada. De cap manera no sóc imparcial. En res.

Exàmens de consciència

Les Cartes a l’Helena, de Ferrater. Quina delícia. Aquesta expressió de fer cara de desenterrat, tan gràfica i tan esplèndida, i la sensació que l’esperit ètic en el fons és un plec com un altre, i és un plec que a la meva edat es troba tot desplanxat i ara em costa molt de refer. Exàmens de consciència, això és el que ens cal, molts més exàmens de consciència. I, si vols que et digui la veritat, estimada Helena, no val pena de menjar vòmit. Si ara fes l’amor amb una altra noia, em faria la sensació de fer-lo amb un gos. I ara t’ho dic sense majúscules, oh, senyoreta helena, segur que és una sort / que no tinguis gaire idea de quines coses fa amb el teu record / un home que hi ha a calafell i que és tot vellot. / i t’enrabiaries si sabessis com ell abusa / i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna / i ell un poeta romàntic. sinó que t’usa / per ficar-se amb tu entre dos llençols. avui / en fa com sempre un gra massa, miserable s’ha tornat l’endreç / de l’univers (l’eclesiastès no ho va dir, però hauria pogut dir-ho) / i, com que no pot fer altra cosa, ara et fa el salt / amb el teu record, que és el que més se t’assembla. I el que ara em convé és fer un poc d’exercici físic, carona meva de setembre. Examen de consciència, deia. Aquella consciència d’ahir mentre contemplava el documental Prim, anatomia d’un general. Una altra delícia, Santi. Si, en lloc de ser de Reus, hagués estat per exemple de Navalcarnero, i si, en lloc de Prim, hagués estat Delgado, potser no hauria fet la fi que va fer. Potser. I això ho dic avui, dimecres, sabent que per a demà, dijous, hi haurà Xammar al 33.