Una cosa que no vull ser

Sobre la necessitat d’estimar, em sembla clar que ens estimem en nosaltres mateixos, en les coses que som i que tenim, i en els nostres fills i en la llengua que parlem, també en els conciutadans, sobretot en aquells que tenim com amics. És aquest l’amor necessari, l’ànima de la nostra ànima, tal com ja Voltaire ens ensenyà. I l’esperit nostre que vola damunt ses ales flamejants. De manera que no sé per què, a sant de què, he de ser una cosa que no vull ser, que mai no he volgut ser i que, per tant, vull deixar de ser atès que ni me l’he estimada mai ni me l’estimo.

Gairebé fa riure

Tot allò que ens allunya dels altres ens allunya de nosaltres. Una frase que pot semblar perfecta. I no només per la seva construcció formal sintàctica, impecable. També per tot allò que aporta de significat, de contingut per entendre’ns. Forma i contingut. Fa ja uns quants anys que la va escriure un amic d’aleshores. I el cas és que encara ara no trobo prou arguments ni per estar-hi a favor ni per estar-hi en contra. La frase sembla brillant. De vegades, però, m’he hagut d’allunyar d’algunes persones per tal d’estar bé amb mi mateix. O, si més no, així me n’ha fet l’efecte. De manera que, quan m’ha semblat que efectivament n’he quedat alliberat, no m’he notat gens lluny de mi mateix sinó al contrari. Però no acabo d’estar segur que aquest argument pugui refutar del tot la frase en qüestió. Perquè hi ha les persones estimades, íntimament estimades. Potser sí, aleshores, que la frase podria començar a adquirir un cert sentit versemblant. Perquè, si et sents allunyat de la persona que estimes, potser sí que pots aleshores també sentir-te allunyat de tu mateix. Estimar equivocadament, o pensar-t’ho. L’amor potser només pot començar a partir de l’amor que cadascú senti per ell mateix. Si no t’estimes tu mateix, és difícil que puguis estimar cap altra persona i lliurar-t’hi. I tampoc no estic segur, ara, que això signifiqui cap llum per desxifrar el sentit de la frase aparentment tan impecable. Deu ser un aforisme que, igual que molts d’altres, es pot llegir perfectament en sentit contrari. Gairebé fa riure i tot.

El JO

¿Què és el JO? Un home surt a la finestra, tal com faig de vegades al balcó d’aquest quart, per veure i observar els passavolants. Si un servidor passa per allí, ¿puc dir que s’ha posat allà per veure’m? No, perquè no pensa en mi en particular. Però qui estima algú per la seva bellesa, ¿pot dir que l’estima a ell? No, perquè la verola que matarà la bellesa sense matar la persona farà que el deixi d’estimar.

¿I si m’estimen pel meu judici, per la meva memòria, m’estimen de debò? ¿A mi? No, perquè puc perdre aquestes qualitats sense perdre’m jo mateix. ¿On és, doncs, aquest jo, si no es troba ni en el cos ni en l’ànima?, ¿i com es pot estimar el cos o l’ànima, sinó per aquestes qualitats, que no són allò que constitueix el jo, perquè són efímeres? Perquè, ¿estimaríem la substància de l’ànima d’una persona en abstracte, tant se val les qualitats que pugui tenir? No es pot, i a més seria injust. No estimem ningú, doncs, sinó les qualitats.

No ens burlem més, per tant, dels qui es fan honorar pels seus càrrecs i oficis, ja que no estimen ningú sinó és per les qualitats que (aquest ningú?) ha manllevat. (Pascal en estat pur, si no fos que aquest últim sinó em fa anar un poc de bòlit).

Singularitat

Generacions i generacions educades en una, en el fons, ben estranya noció de l’amor. Una noció que, deixant a banda que en aparença ha anat allunyant-se de la reproducció, consisteix en aquella idea que un sol ésser determinat, un de sol, pot satisfer-ne un altre. Institucionalització de la singularitat. Tu sola! Tu sol! Objecte únic. Només tu. Màxima potència de l’elecció, necessitat d’un únic individu -no fungible i no reemplaçable. I després, encara, la conveniència purament sexual, de primer estudiada i més endavant augmentada per tot d’artificis estètics, psíquics i de vanitat màxims. La mera cosa sexual condueix fins i tot al sacrifici, rareses, necessitat de gustos depravats, deformacions de la sensibilitat i de l’excitabilitat…En fi, coses potser apreses als Quaderns de Valéry que, en tot cas, oblidà que tot el que puja baixa i que segurament res no és per sempre i que potser sí que no seria possible “estimar” allò que arribéssim a conèixer de manera completa i exactament fins a l’últim racó de tots els racons. I, francament, el que acaba sempre arribant és aquell instant de la vida que el que et plau és el fet d’entendre’t amb l’altre, la comprensió, la companyia, fer-te amic de veritat d’aquella o aquelles persones que en el passat et vas pensar haver estimat. I així continuar potser essent dèbil, però junts i plegats.

Escolta’m amb els ulls

No és pas d’ara aquest interès de voler canviar el món i la manera de governar-lo. Segurament això és així des que el món és món. Tanmateix es tracta i s’ha tractat sempre d’un interès, de vanitós benefici propi. El món no n’ha fet mai gaire cas i ha anat sempre a la seva, impertorbable. Hi ha hagut progrés, sí, i ara en general els anys de vida s’han allargat. No sempre ni a tot arreu, com se sap. S’acabà l’esclavitud, és un dir, i el sufragi es féu universal. No sempre ni a tot arreu, tampoc. Hi ha hagut crisis de tota mena, com la d’ara mateix, que és sobretot moral. Les crisis desanimen molt i tots aquests il·luminats que surten amb l’ànim, diuen, de voler canviar-ho tot ho fan pensant tan sols en l’economia. Tan sols. I és així que parlen d’un país nou com si abans res no hagués existit, ni història, ni llengua, ni tradicions. Perquè, és clar, els desanimats continuen sense saber, o sense pensar, que a la Biblioteca Pública podrien trobar tots els llibres, i gairebé tota la música i el cinema que volguessin, absolutament de franc. Tant de franc com resulta estimar i fer l’amor.

I és cert que aquests dies visc un poc de Ponç Pons. D’aquest impagable rastre blau de formigues on també trobo el vers de sor Juana Inés de la Cruz que m’impressiona: Escolta’m amb els ulls!

El dilema

El dilema de Maquiavel, actualitat d’aquests dies. ¿Què és millor, ser estimat o ser temut? I la seva resposta, que ja sabem quina és. És més segur ser temut que no pas ser estimat. Més segur, no millor. Els homes, en general, són ingrats, volubles, simuladors, temorosos dels perills, àvids de guanys i de beneficis materials i, mentre els fas el bé, se t’ofereixen incondicionalment i estan disposats a donar-t’ho tot. Però això tan sols quan els temps que corren no siguin de penúria. Perquè, quan aquest temps arriba, és segur que aleshores se’t giraran d’esquena. Al capdavall, les amistats i els suports que s’adquirexen amb diners, i no amb grandesa i noblesa d’esperit, potser sí que es compren, però mai no s’arriben a posseir, i quan els necessites t’adones que ja no hi pots comptar. Els homes, a més, tenen molt menys miraments a perjudicar aquell que s’ha fet estimar que no pas al qui s’ha fet témer. L’amor se sosté damunt el vincle del deure, però aquest vincle, en ser els homes en general tan dolents, es trenca a la recerca sempre del propi benefici, ignominiós tantes vegades. El temor, en canvi, se sosté a través de la por, de la por al càstig que ja mai més no t’abandona. El millor no sempre és el més segur. I, d’altra banda, ¿com pots estimar aquells que precisament no volen que siguis justament tu qui els estimi? I, ja que hi som, ¿a quanta llibertat seríem capaços de renunciar per tenir un Estat estable?

Per amagar-me de mi mateix

Aquestes petites, i petites només en el seu sentit de curtes, consideracions de Paul Valéry als seus Quaderns (1894-1945). Com això que diu en relació al fet d’estimar. No fóra possible “estimar” allò que s’arribés a conèixer completament. L’amor s’adreça al que roman ocult. L’enamorat pressent el que és nou: projecta el nou en el tot. Les sensacions pròpies de l’amor estan al marge de les lleis del costum. Mai no poden passar al camp del que és inadvertit. -Allò que és “estimat” resulta, per definició, d’alguna manera desconegut. T’estimo, per tant no et sé, no et conec. -Així doncs, et construeixo, et faig; i tu et desfàs. Em faig l’estatge, el niu, un teixit d’imatges per viure-hi, per amagar-hi el que crec haver trobat, per amagar-me de mi mateix. (1913)