Sobre pau lingüística i sobre Borsalino

D’acord que tot són convencions, però representa que som al penúltim dia d’aquest any 2017. I el recordatori, per si hi ha algú que encara ho dubti, que estem en guerra. Que ens la tenen declarada i que els fem nosa i que no ens poden veure ni en pintura i que per això mateix tantes i tantes humiliacions i menyspreus. Eleccions amb presoners polítics, part del govern a l’exili i candidats que no poden prendre part  a la corresponent campanya. L’intent, ara, i la pretensió determinada de carregar-se la tele, TV3, i la ràdio, CatRàdio. Recollida de signatures arreu d’Espanya contra la immersió lingüística i a favor de l’ensenyament obligatori en castellà -el castellà no és cap llengua catalana, recordem-ho. Amenaces i amenaces fins i tot després d’haver perdut les eleccions tal com les han perdudes. Dictat, també, de la data de constitució del Parlament i de la Mesa corresponent (17 de gener). Un dictat fet des de fora, com sempre. Mira que els arriba a agradar el verb dictar! Els surt ben bé de l’ànima. No sé, per tant, si hi ha algú que encara ho dubta, que estem en guerra. I no pas d’ara, per cert. Tant i tant de temps que hi estem. I ho deixo aquí per ara, ho deixo amb les paraules de l’enyorat Joan Solà (acs) per sempre vigent. Ell, segur. Les paraules dites, tant de bo que no. Aquí no hi ha pau lingüística. Impossible. De moment si més no. Perquè el que ens toca és catalanitzar. És això el que fa més falta. I tornar a fer que Catalunya sigui catalana.

Hi ha d’altra banda, avui, la notícia que Borsalino podria molt ben ser que desaparegués. Que fes fallida. Barrets de cine, de cine del més bo. Bogart amb aquell seu Borsalino al cap i la conversa final amb Ingrid Bergman, a Casablanca, ¿i el nostre amor no té cap importància? Sempre ens quedarà París. Bosalino, Alexandria, el Piemont. Imatges de J.P.Belmondo i Alain Delon, de Fred Astaire i sir Winston Churchill, de Pancho Villa i Ernest Hemingway, de Fellini i de Chaplin, d’Orson Welles i del Sant Pare Joan XXIII, I, encara, de Jep Gambardella (Toni Servillo) a La Grande Bellezza. Borsalino, molt més que un barret, pèl de conill al feltre. Pobres de nosaltres. Sí, nosaltres, que no vol dir sinó jo més vosaltres. Voldria recordar-ho.

Anuncis

Espanya: ni raons ni raonaments

Aturada general. I Zoido, el ministre espanyol, amenaça que caurem al precipici. No tenen cap més argument. Cap reconeixement de res. Amenaces i amenaces. Estem, doncs, en guerra. Esclar que sí. Ja ho sabíem. Fa temps que això és així. I, de moment, el que és fonamental és no prendre cap iniciativa que sigui físicament violenta. Que siguin, si per cas, ells els qui comencin, tal com ja diumenge van fer. Resistència passiva, d’acord. El que passa, però, és que tot fa de molt mal dir i potser arribarà aquell moment que no n’hi hagi prou només amb la passivitat i aleshores aquest càntic que diu que el carrer serà sempre nostre s’haurà de defensar d’alguna altra manera. Amb Espanya, amb aquesta Espanya, no hi raons que hi valguin. Ni raons ni raonaments. Tan sols la submissió. I ara com ara són ells, a més, que tenen els barcos i els avions. I Europa no diu res. Encara no ha dit res. De manera que no sé si els temps han canviat gaire, en el fons, des d’aquells instants i aquella època que fa que avui encara llegim a Incerta Glòria això: “-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…” I ja veus. Un poc de tremendisme, d’acord. Fem-ne tan sols memòria. Glòria Incerta, ara que l’ANC recorda Mandela: Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la policia no derrotaran mai els qui lluiten amb la justícia de la seva banda. Espanya i justícia és un oxímoron més. Això sí!

Si els fa nosa la llengua

No hi ha manera. Voldria estar desinformat, però no sé com fer-ho. Massa dosis de cabreig i de malhumor és el que em produeix tot plegat. Amenaces, inhabilitacions i restriccions. Amenaces que són ja gairebé a punta de fusell i més restriccions encara en relació a l’ús de la llengua, una llengua que no han mai considerat seva i que sempre els ha fet nosa. Tot està, per tant, claríssim. Si els fa nosa la llengua, això vol dir que els fem nosa nosaltres que, precisament, ja n’estem farts, de fer nosa en aquesta mena de cel·la o de gàbia on a més som sempre amenaçats i menystinguts. Resulta difícil d’entendre, doncs, tanta oposició perquè ens n’anem. Ah, esclar, la qüestió deuen ser els cèntims que no parem d’aportar-los com a metròpoli que són. En fi, deliris autoritaris, diuen de nosaltres tots aquests que ja ens amenacen fins i tot amb les armes i bloquegen pressupostos tal com acaben de fer aquest migdia mateix. Estem en guerra, esclar que sí. I no vol dir res que el 78 aprovéssim aquella Constitució encara vigent. No vol dir res perquè després l’Estatut del 2006, aprovat -recordem-ho- en referèndum acordat, aquests mateixos d’ara el portaren al TC , que és seu, perquè quatre anys després acabessin carregant-se’l de tant esmicolat com ens el deixaren. Que lladrin, doncs, que lladrin. Això només deu voler dir que es tracta de cans justament aquest dimarts que l’I.E.C. fa 110 anys i que acabo de rebre, de part i per gentilesa d’Edicions de la Revista de Catalunya, un exemplar de La Nova Articulació Catalana-Valenciana-Balear que acaba d’aparèixer amb salutació inclosa dels tres honorables presidents Puigdemont, Puig i Armengol, i amb referències de 21 professionals en relació a tot el que ens ha unit i ens uneix, que no és pas poc. La llengua, per exemple.

5 anys de tot allò

Deu fer 5 anys d’això que ve a continuació. Reveig perfectament el moment que Ramon Riera, savi per a tots aquests afers i ment sempre preclara, m’ho deixà anar com aquell qui res. Érem al Tirsa i també l’Otger encara hi era. L’any que ve la Generalitat ja no us podrà pagar el sou. Bestretes d’Espanya amb els nostres diners. Estem en guerra, deia sempre en Ramon. I, efectivament, aquell mes de juny ja vas cobrar menys. I els mesos que vingueren a continuació, també. No et vas sentir mai ben pagat, però no t’estranyà gens la mesura. Sempre vas mirar de cobrar no només per la feina feta. Abans i també ara et sembla que el que en treus és sempre poc comparat amb la il·lusió i l’esperança que hi dediques. Procures cobrar d’altres maneres. En temps, per exemple. El temps que pots dedicar a llegir el que t’agrada, o a escriure el que et suggereix allò que llegeixes o vius i veus. El temps que pots dedicar a les copes que prens en companyia agradable i a la conversa franca i gratuïta que se’n deriva. Pagues les copes, que ara, cobrant menys, sortiran un pèl més cares, però que continuaran no tenint preu. Retallaran despesa, pagaran menys, però no faràs cap vaga i no deixaràs de passar-t’ho tan bé com puguis amb la feina i amb les converses i amb les lectures i amb les pel·lícules. Quan s’hagin acabat tots els diners, que avisin. Potser durant un temps podrem continuar treballant sense cobrar i potser també podrem estar un parell de mesos sense menjar. I després potser ens morirem i el món no se n’assabentarà i ben fet que farà. Res de tot això no va enlloc. És absurd. El declivi d’Occident, sobretot el meridional, és absurd. Ho teníem tot. Hem perdut la fe, hem perdut les formes. Ho hem perdut tot. Haurem d’acabar essent xinesos, que fan rots en públic, i escupen i es tiren pets, també en públic. Com aquell qui res. 5 anys, ja, de tot allò. No res.