Vida sense veure-hi

Hi ha aquest anunci de l’ONCE en què apareix un noi amb unes ulleres de sol d’aquelles tan fosques i amb rictus somrient que fa saber les gairebé incomptables possibilitats que et toqui la loteria si participes al sorteig que anuncia. És cec, aquest noi. Les ulleres de sol li tapen els ulls, però sabem segur que no hi veu. Potser és des que va néixer que no hi veu. Quina cosa terrible. La boca, el nas, els músculs facials presenten en ell una expressió particular i inequívoca. I som els altres que ens n’adonem i no pas ell, que els desconeix i li són incontrolables. ¿Com deu ser la vida sense veure-hi? ¿I sense tants mots que donem per descomptats, mirar, la mirada, mirall, la claror, la mateixa foscor? No és cap consol que l’expressió dels cecs sigui lliure i la més natural que pugui haver-hi, cap espill no els permet de modificar ni un sol tret de la seva expressió. I res a veure amb la gent quan dormim. La gent que hi veiem, vull dir. Encara que primer el rostre s’organitzi a través de la mirada i encabat tot es difumini quan aquesta mirada, vençuda per la son, desapareix.

A través del colze

Abans d’anar a la ràdio a parlar sobre el maltracte i l’oïda sorda i la mentida amb què l’Ajuntament d’aquesta vila obsequia l’Ateneu des de fa temps, massa, passo una estona amb Dalí davant l’espill. Diari d’un Geni (1952-1964), just a continuació de la també seva Vida Secreta. Dalí davant l’espill en què no només és el reflex que li ofereix allò que estima, la seva imatge, sinó les gran qüestions que li agiten el pensament. Cap temor de les paraules, al contrari, hi juga a pler, molt més del que avui gosem fer-ho, paraules tenyides sempre d’un humor irresistible. I, després, el retrat fulgurant dels seus contemporanis, fulgurant i de vegades respectuós i d’altres totalment demolidor, però tothora irònic. Ironia sublim, mestre de la ironia. Consciència de l’art fins al paroxisme i els límits de la follia -si no, sense ella, no hi ha mai aventura que sigui autèntica- i la seva vida convertida ella mateixa en obra d’art, espectacle continuat, invencions sense aturador. Desembre del 55, per exemple, el colze recolzat (redundància) damunt la taula i aquell haver de fer veure que dormia perquè la minyona jove l’observés i s’hi fixés. Hi havia, però, damunt la taula, crostes de pa sec que penetraven dolorosament la pell i la carn del colze recolzat. I tot amb l’afegitó i aclariment de fer-nos saber que totes les emocions importants i més vitals, a ell, a Dalí, li havien arribat sempre a través d’aquest colze ara adolorit. I mai, mai, a través del cor!

A combregar amb les estrelles

Un deixeble que supera el mestre. D’això es tracta sempre. Que arribi el moment que el deixeble vagi més enllà del que anà el mestre. John Banville (o Benjamin Black, tant és) supera Raymond Chandler amb aquest seu La Rossa dels Ulls Negres (Ed. Bromera). No he arribat encara al final, però en aquest llibre Marlowe és més Marlowe que mai. Més que el d’El Llarg Adéu, que ja és dir. Sempre en primera persona, punyent i impertorbable. Hi havia una dona que volia casar-se amb mi i apartar-me de tot això, una dona bonica, com la Clare, i rica també com ella. Però jo estava determinat a continuar sense lligams ni compromisos, tot i que vegades no feia ben bé aquesta sensació. I tot i que mai no puc viure gaire allunyat de les dones. ¿Per què el primer glop de cervesa és sempre molt millor que el segon? ¿Que d’on vinc, dius? D’enlloc. He sortit una estoneta a combregar amb les estrelles. ¿Veus aquella barqueta que se’n va cap a l’horitzó, la de la vela negra? Sóc jo. I hi estic encantat, allí. Un deixeble que supera el mestre. I sempre l’espill que suposa Marlowe, Philip Marlowe. O senzillament Phil, que és com s’autoanomena quan parla amb ell mateix.