Felices vigílies

“Espàrtac” un cop més, la pel·lícula de Kubrick i Kirk Douglas, 196 minuts. 12 milions de dòlars de pressupost, dòlars del 1960, any de l’estrena del film. La lluita de l’esclau per la llibertat personal i col·lectiva, estructurada aproximadament en cinc parts: la presa de consciència d’Espàrtac, la revolta, el triomf de l’esperança en la llibertat, la derrota i, finalment, la confiança en el futur. Pots matar-me, pots enterrar-me o convertir-me en pols, però no podràs desfer-te, al capdavall, dels milions que vindran darrere meu i que acabaran essent lliures. Fantàstics els retrats psicològics dels principals protagonistes: el valor d’Espàrtac (valor reflectit no només en el coratge per a la lluita, sinó també en el reconeixement de la pròpia ignorància i, per tant, en l’aspiració d’arribar a saber llegir, com està fet i en què consisteix el món, per què la lluna adopta formes diferents o d’on ve el vent, per exemple), l’enteresa de Varínia, la seva dona i mare del fill de l’esperança, esplèndida Jean Simmons, la prepotència de Cras (Laurence Olivier), la covardia de Batiato (Peter Ustinov) o el maquiavel·lisme intel·ligent de Gracus (contundent i genial, com sempre, Charles Laughton). No dic que “Espàrtac” sigui una obra mestra, no. Kubrick en té, segurament, d’altres de molt millors. Recordo ara “Atracament perfecte”, “Lolita”, “2001, una odissea a l’espai”, “La taronja mecànica”, “La resplendor”, o “La jaqueta metàl·lica”. I també el seu esplèndid últim llegat, “Eyes Wide Shut”. Però bé, al cap i a la fi, atès que no ahir havia de sortir de casa per a res i que totes les feines estaven al dia, em va semblar molt més profitós veure aquesta pel·lícula que no pas fer qualsevol altra cosa ara que som en vigílies de tot. I és que, “quan un sol home diu ‘no obeiré’, Roma es posa a tremolar”, o, “¿que et fa por morir, Espàrtac? –Tanta com me’n va fer el fet de néixer”, coses com aquestes em semblen que són les que més faciliten el desig d’això mateix, d’unes felices vigílies.