He decidit no fer-te infeliç

Si no hi ha res que ho impedeixi, demà serà l’última de les deu sessions que des de passat Reis celebrem cada dimecres a l’Espai Bonaire i que aquest any hem dedicat a Trabal, Francesc Trabal, ara que fa poc més de 60 anys que es va morir a l’exili de Santiago de Xile. Lectura i comentaris de L’home que es va perdre, de Quo vadis, Sànchez?, de Judita i, finalment, de Vals, excelsa o excels, no ho sé. El seny de Zeni en aquest últim llibre que he dit. És inútil tot. He decidit no fer-te infeliç. I no em faré enrere. L’ambigüitat entre llenguatge i realitat de la ficció. I això sí, sempre la insatisfacció, la febre i el fred, i el neguit que tot ho mou -Neva, Irma, Ursulina, Mizzi, Marianna, Otília, Angelina, Teresa, Joana, Isabel, Clara, Roser, Pilar…-, en un moviment que esdevé sempre infructuós i tancat en ell mateix i que és la cosa que el vals inacabable representa de manera del tot gràfica. Mentrestant, però, el que passa és la mort de Raya, aquella mort de Raya que fou, en definitiva, la mort de l’amor. Trabal, en fi, que és tot un plaer intens i també la mar de juganer.

Anuncis

Com si res no vingués d’aquí

Fes-te sentir. Vergonya aliena i molta ràbia i impotència, veient l’espectacle lamentable d’ahir. La bretolada anònima, xusma incontrolada, llançant tota mena de coses i d’improperis a un sol home, un home sol, Arsuaga impassible, i a un autocar que no diu sinó obvietats. Mal assumpte, avui dia, presentar-te com a creient, concretament com a catòlic. Ja veus què passa si ho fas. Vés a saber si tota aquesta patuleia covarda, i mancada en general de dutxa, molts dels quals fomenten, a més, l’obertura de mesquites on les coses que es diuen sí que són grosses de veritat, actuaran igual davant dels carros de combat que diu, no ho sé, que comencen a enviar des d’Espanya per si de cas. I bé, ara l’autocar ja no hi és, la policia l’ha fet fora, i els brètols se la deuen campar la mar de lliures, lliures de tot mal. Deslliureu-nos-en, Senyor.

I hi ha també el Marginalia d’aquesta setmana on el professor Jordi Llovet, al voltant de Mann i d’Els Buddenbrooks i d’El Vell i el Nou, es demana, tal com al seu moment ja feren entre d’altres Baudelaire i Flaubert, com és que no ens governen els millors. ¿Per què vivim envoltats de tanta i tanta *piltrafa, de tanta pelleringa?

Cloenda, el capvespre d’ahir, de les sessions dedicades a la narrativa de Miquel Àngel Riera que hem fet a l’Espai Bonaire aquestes últimes 10 setmanes. I el plaer d’haver-hi pogut rebre la visita d’un que sí que figura entre els millors. Rapsode entre moltes altres coses. Quin gust immens haver-lo sentit recitar, per exemple, T’estim, però me’n fot…-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis. Grandiós, ja dic, @AlbertBenzekry. I després, encara, la conversa i els vins a l’hotel que hi ha davant mateix de casa. Ens vam fer sentir l’un a l’altre ben bé com si res no vingués d’aquí.

Silenci de l’IEC

Les novel·les hi ha un moment que s’acaben, que arriben a un o altre final, tancat o obert. Les novel·les imiten la vida, però ja Josep Pla deixà escrit que a la vida res no s’acaba si no és per mort o per oblit. Certeses de l’espècie humana. Fal·làcia dels finals feliços. Que tot acabi malament no té res a veure amb el fet de ser, o no, pessimista. Des del primer instant que vivim, però, la mort ja hi és present. Consol de Montaigne i el bé que suposa llegir-lo de tant en tant. Ens pensem qui sap què i som partidaris de la llibertat, del bon humor i de procurar fer els que ens doni la gana. Fantàstic. M’agrada, però, un poc de calma de tant en tant i recordar que tot el que vivim és a càrrec i a expenses de la vida que ens queda, que ningú no es mor abans que la seva hora li hagi arribat i que el temps que deixem en morir és tan poc nostre com el que va transcórrer abans del moment d’haver nascut. Tot és història abans d’aquest moment, la història que potser hem après, però no pas viscut.

Grandiosa, d’altra banda, M.Carme Junyent a l’acte d’ahir a l’Espai Bonaire. Plaer de sentir-la. Tota aquesta comèdia, tants i tants disbarats i carrinclonades del constant desdoblament de gènere de la hipòcrita correcció política ara ja imposada des de les mateixes Universitats, sobretot la UAB, però no només, que obliga fins i tot els estudiants, amenaçats de veure reduïda la nota, si no s’avenen a incórrer en aquest desfici malaltís del companys i companyes, persones infants i persones adolescents, etc, etc. Totes les concordances fetes malbé i el cervell que no pot processar-ho. Fins aquest punt arriba a molestar el mot masculí, aquest sol mot que carrega amb la responsabilitat de tots els mals haguts i per haver. I, mentrestant, el silenci sospitós i malèfic de l’IEC, que calla i no en diu res.

Finis Operis

Amb Mann i La Muntanya Màgica, però també amb Tonio Kröger i La Mort a Venècia i Félix Krull i fins i tot un poc del Doctor Faustus. Sí, amb tot això s’acabà ahir el seminari de l’Espai Bonaire. Confort és el que s’advertia als rostres del públic assistent, gairebé tot públic femení, aquesta joia. ¿Què ho deu fer que, en general, sempre el públic que s’apunta en aquesta mena d’activitats sigui femení de manera gairebé total? Rostres de confort i d’agraïment, què més vols? Silenci i tota l’atenció centrada en els bàsics debats de l’existència, naturalesa i esperit, raó i fe, ciència i religió, geni i follia, cos i malaltia que dèiem ahir, el que és humà i el que és diví, pacifisme i guerra, filosofia i teologia, democràcia i dictadura, laïcisme i església, il·lustració i tot que hi és contrari. I el temps que tot ho travessa. ¿O és que hi ha cap contradicció entre mort i vida, entre malaltia i salut, o entre esperit i natura? I som on som, justament en aquest finis operis i en la sublim pregunta final de si en aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, també s’elevarà alguna vegada l’amor. L’amor.  Adéu, franca i fràgil criatura de la vida! Perquè, mentrestant, la guerra acaba d’esclatar. L’autodestrucció.

La bèstia malalta

La salut, la presumpta salut, no és cap cosa fixa ni constitutiva de l’ésser humà. Al contrari, hauríem d’afirmar, més aviat, que la salut s’aconsegueix i es perd una i altra vegada al llarg d’aquest camí accidentat en què la constant és justament l’antítesi de la salut, és a dir, la malaltia. Aquest vespre serà l’última sessió d’aquest seminari que fem, des de fa dos mesos, a l’Espai Bonaire i tractarà de Mann i de la lectura de fragments de La Muntanya Màgica i del món descrit i també intuït i viscut al Sanatori Internacional de Berghof. La febre i la tuberculosi, la soledat, tota mena de desigs eròtics i l’apàtica malenconia…És també això, aquest llibre extraordinari. I no només l’esplendor dels diàlegs de Castorp amb Settembrini i Naphta, i també amb Peeperkorn, o l’atració envers la russa Chauchat. Salut i malaltia. I Mann, grandiós lector de Nietzsche, que d’alguna manera ens remet a La Genealogia de la Moral i a l’aforisme 13 de la tercera dissertació. Llegim-ho segons l’edició de J.M. Calsamiglia i la traducció de Joan Leita:

…¿De què depèn aquell caràcter malaltís? Car no hi ha dubte que l’ésser humà té més
malalties, és més insegur, més alterable, més inestable que qualsevol altre animal: —és la bèstia malalta. ¿D’on ve això? Certament, l’ésser humà també ha gosat més, ha fet
més innovacions, ha porfidiejat més, ha desafiat més el destí que totes les altres bèsties
en conjunt. L’ésser humà és el qui ha fet més experiments amb ell mateix, l’insatisfet,
l’insaciat, aquell qui lluita pel darrer domini amb els animals, amb la naturalesa, amb
els déus. L’ésser humà és aquell qui encara no ha estat mai vençut, que sempre té un
futur, que ja no troba cap repòs enfront de la seua pròpia força impulsora, de manera
que el seu futur l’abriva inexorablement com un esperó a la carn de qualsevol present
i de qualsevol actualitat. ¿Com podia una bèstia tan rica i tan estrènua com aquesta deixar
de ser també la bèstia més exposada al perill, la bèstia més duradorament i pregonament
malalta entre totes les bèsties malaltes…? Tot sovint l’ésser humà s’afarta…La seva negació de la vida posa en relleu per art de màgia una munió d’afirmacions més delicades. Certament, quan aquest mestre de la destrucció, de l’autodestrucció, es fereix, encontinent és la ferida mateixa allò que l’impulsa i l’empeny a viure