Quan un va on ha d’anar

Bimini és una illa de les Bahames, d’aquelles tan paradisíaques, i també el títol del llarg capítol inicial d’Illes del Golf, novel·la pòstuma de Hemingway (Ernest Miller). És l’atzar que m’hi porta. I el que hi ha és aquell jove que durant 4 hores es baralla amb un peix espasa i, just quan ja es a punt de pescar-lo, aleshores va i se li romp el sedal. S’hi ensuma sang, valentia, esforç, resistència, i el caràcter del jove forjat a través de tots els rigors del combat. No puc evitar de pensar que tant de bo si molts joves d’avui llegissin coses com aquesta i les fessin seves. A banda del ritme dels accents, esclar, que aquestes són qüestions de caire més formal, que de vegades fan bonic i de vegades resulten més monòtones, i no sé si caldria demanar tant. Aleshores desàvem les coses a les golfes d’aquella casa. Ritme de paraules planes, per exemple. Potser no caldria demanar tant. Podríem conformar-nos de tenir a l’abast, també, aquells seus (de Hemingway) Primers Quaranta-Nou Contes. I de tant en tant rellegir els plaers de Les Neus del Kilimanjaro, Els Assassins, La Mare d’un Marieta, Homenatge a Suïssa, Vi de Wyoming, Ara m’ajec…I així, exactament, fins a 49. I també aquelles seves paraules del prefaci que diuen que quan un va on ha d’anar, fa allò que ha de fer i veu allò que ha de veure, arriba un moment que se li osca i destrempa l’eina amb què escriu. I jo m’estimo més que se’m despunti… La veritat és que encara ara no he entès, 56 anys després i a l’edat de 62, que acabés suïcidant-se. Misteri.

Ningú no ha dit que sigui fàcil

Punys enlaire i La Internacional. Només faltava això. La veritat és que no m’hi sento gens concernit, en tot això d’aquestes primàries del PSOE -del PSOE ni cap altre partit, de fet, ni suposant que es tractés d’algun dels nostres. M’és ben igual Sánchez que Díaz o que López, éssers, d’altra banda, que em semblen la mar de menuts. Les bases són les bases, ja ho sabem. Igual que les assemblees. No em fa l’efecte que en pugui sortir res de bo. Perquè, mentrestant, allò que em sembla del tot perceptible és que el saber ja no importa, que ja no té cap importància. L’educació i l’ensenyament com més va més es van convertint en una pura sortida laboral. I encara amb prou feines. Enlloc no es parla ja de vocació. I després, a les aules, que si educació viària, que si l’ús d’internet, de si fins a quin punt resulta perjudicial el consum de drogues i dels trastorns provinents d’una mala i deficient alimentació. Totes aquestes coses, i més, que la societat encara no té resoltes, ¿a sant de què ens pensem que és l’escola qui ha de resoldre-les? Hi ha mestres i professors a les escoles, als instituts i a la Universitat. Si més no, fins fa no gaire n’hi ha hagut. Persones d’acreditada formació universitària i del tot partidàries del saber i de l’estudi -base de tota llibertat- que ara tendeixen, a poc a poc, a ser substituïdes per simples tècnics en educació -sí, en educació, que és o hauria de ser, com sempre ha estat, cosa i afer de les famílies (el problema més gros és aquest, ja ho sé)-, gairebé monitors o dinamitzadors de vés a saber què. És per aquí que comença la decadència de tot. I és que no n’hi ha prou que els alumnes entrin a l’aula amb aquella il·lusió de com si tot fos un esbarjo. El que cal, sobretot, és que hi entrin els mestres i els professors. I, seguint Josep M. Lozano, amb tot l’ànim i amb tota l’anima. Per fomentar i expandir, justament, la memòria, la intel·ligència i la voluntat. Ningú no ha dit mai que sigui fàcil. I sense esforç no hi ha mèrit.

Aules del país

Coses que poc a poc es van aconseguint desterrar i també proscriure. Com per exemple la idea mateixa d’esforç i disciplina als sistemes educatius. Utopia del no esforç a la recerca de finalitats tan sols pràctiques i mestres i professors convertits gairebé en simples monitors sense capacitat d’esdevenir models per als alumnes. Com si tot fos un joc (gamificació segons el terme d’ara mateix, és a dir, fer viure com a experiències de joc activitats que no ho són, així de gros resulta tot plegat) i ja no tingués cap importància ni aquell mínim de respecte que caldria -tots som iguals i, per tant, el tuteig és ja universal i allò que n’havíem dit urbanitat se n’ha anat a fer punyetes i potser fins i tot molt més enllà- ni pràcticament cap interès a transmetre el saber, el plaer de la lectura i de la reflexió. Ai, aules del país! Brogit, brogit, i interrupcions. I cap mena de rigor. I la sospita que, a la més mínima, la culpa recau ja sempre damunt del professor. No sé si serà ja possible que n’hi hagi, de professors, que siguin estimats pel sol fet de no haver-se rendit a les juganeres finalitats tan sols pràctiques i per limitar-se a impartir el saber simplement pel fet mateix del saber. No ho sé.

60 anys d’aquell Tractat de Roma. I l’atzucac i els dubtes d’avui dia. Regne Unit a punt del Brèxit.

Si surt de franc

Si el foment de la cultura no comença des de la primera escola, no em sembla pas que calgui ni tan sols parlar-ne, de cultura. El saber, les bones maneres -urbanitat- i la seva transmissió com a fonament de la civilització. Lluny de la barbàrie. I la llengua, constantment amenaçada -ni els mateixos espanyols la consideren una llengua espanyola! No som res sense la llengua, una regió més d’Espanya, i encara gràcies. La llengua i el seu bon ús. D’altra banda, és clar que l’economia és fonamental, d’acord. Però no ho és pas tot. No pot ser que l’economia sigui el subconscient de la societat. ¿Què vols? ¿Tenir diners? ¿Només diners?

La cultura no consisteix tampoc en les festes i manifestacions públiques d’alegria col·lectiva. Respectables, potser, fins a un cert punt, però la cultura no és aglomeració i xivarri. De cap manera. Tampoc és tan sols cosa de poetes i novel·listes. Matemàtics, físics, geòlegs. Tots aquests oficis i sabers plegats, i encara més, constitueixen la base d’una cultura ferma. Sense la científica, la cultura no és completa. Sinó que de tot això ni se’n parla als programes electorals. Que res no costi gaire esforç. I, si surt de franc, encara millor. Aquesta propaganda.

Aquesta merda

El 22% d’alumnes de 6è de Primària, per sota del llindar de mínims. No m’estranya. No saben de lletra ni saben les quatre regles. Veritable misèria d’un país. Demanem després més salari mínim i demanem escurçar l’edat de jubilació i que si tomba i que si gira. S’ha d’acabar d’una vegada amb aquesta barbàrie. Ara mateix arribo a casa després d’haver passat un examen durant el qual m’he adonat que un alumne de més 18 anys escrivia coses que no tenien res a veure amb el que se li demanava que escrigués. Aquest alumne, després d’haver-li fet l’observació pertinent, em contesta que ell fa i escriu el que creu que ha de fer i escriure, i no aquesta merda, assenyalant l’enunciat de l’examen que tenia davant seu. Bé. L’he fet, immediatament, fora de l’examen i suspendrà, és clar. Allò que li demanava era la transcripció exacta del Cant Espiritual, de Maragall, que havia de saber-se perquè ha estat un dels treballs del curs, i que encabat en fes un comentari. Aquesta merda, diu aquest noi que ha passat la Primària, la Secundària i que hauria d’haver acabat ja el Batxillerat. Aquesta merda de sistema d’ensenyament que tenim produeix aquesta indigència i aquesta gran mala educació. M’alegra, per aquesta raó, la decisió de la consellera Rigau: rigor, exigència, esforç, disciplina, ordre. I cap tolerància amb la mala educació i la falta de respecte. No afluixeu, consellera.

A la nostra salut

Hi ha hagut, i no sé si continuara havent-hi, el xantatge i l’amenaça que, si no s’arriba a un determinat nombre d’alumnes, es perdran grups el curs que ve. Incitació a l’aprovat general i a la injustícia. Perdre grups significa perdre professors i ningú no vol veure’s desplaçat. Solució: els aprovem a tots, o gairebé. Aprovem fins i tot nois i noies amb un 2 de nota global. S’ha arribat a aquest extrem. I, és clar, després passa allò que no hauria de ser cap sorpresa i ens queixem de tenir grups molt fluixos i gens treballadors i amb un interès nul sense recordar que el curs passat els aprovàrem de la manera que els aprovàrem. El sistema està viciat, podrit, i és del tot urgent fer net d’una vegada. I cal començar des de Primària. Esforç i esforç. Res d’activitats extraescolars. Que hi hagi sempre algú a casa quan els nois hi arribin, fer els deures, tenir-ho tot sempre a punt i en perfecte estat de revista. Des de Primària. Llegir, llegir i llegir. Per ser plenament humans. I no fer faltes d’ortografia. Si compleixes i ets cada dia millor, aproves. Si no, no. No em sembla que hi pugui haver volta de full. No és cosa que es pugui aconseguir d’avui per demà. Cal temps, però cal també començar de seguida si volem que d’aquí 10 o 12 anys la situació hagi començat a canviar. És una bona idea potenciar i prestigiar al màxim la Formació Professional i és una bona idea la reintroducció dels exàmens de setembre, que mai no s’haurien hagut d’abolir. Sobretot perquè el que hi ha ara és una vergonya. Recuperació 4 dies després d’haver suspès! Aquesta mentida i aquesta presa de pèl! Mentrestant el cas és reunir-se, reunir-nos per dir-nos el mateix de sempre, cap novetat. I el pitjor és que sabem que no passarà res. Paraules i paraules, sempre les mateixes, però sabem que no passarà res. Perquè aquells alumnes, molts d’aquells d’alumnes, que el curs passat van promocionar ho van fer tan sols a la nostra salut, per al nostre profit i interès. I no pas per al d’ells. ¿De què ens queixem, doncs, ara?