Un espai tancat

Just a quatre dies que comenci el curs escolar -fa, per cert, quatre anys que ja directament no hi seré-, recordo les paraules del periodista, assagista, historiador i, segons com, també pedagog francès, Jacques Julliard, que ja té 84 anys, en el sentit que l’escola, en essència, és o hauria de ser un espai tancat, un lloc de no-dret i de no-democràcia i que només amb aquests requisits pot esperar-se’n que sigui també un lloc de no-violència. Afegia que aquestes veritats són dures per a la sensibilitat d’ara mateix, una sensibilitat fonamentada en la ideologia igualitària i el pedagogisme compassiu. Bé. El que vull dir és que paraules com aquestes les aprofità Alfred Sargatal, acs i sempre en el record, per fer veure que el fet d’ensenyar -o fer que d’altres aprenguin, tal com diuen alguns de manera més políticament correcta, només faltaria!-, és sempre, ens agradi o no, un tipus d’imposició, un acte violent que es realitza d’acord amb un pacte democràtic previ entre els tres elements implicats: les famílies, els tutors, el professorat i l’administració o les autoritats educatives. Si aquest pacte no apareix i no s’accepta que l’educació, i l’ensenyament, és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors, i professores, fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos tots ells d’unes depressions de cavall. O això o, afegeixo, que senzillament dimiteixin i passin de tot i es limitin tan sols a cobrir l’expedient. Però tornem a Julliard i als articles seus a Le Nouvel Observateur entre l’1 i el 7 de febrer del 1996: “S’ha volgut obrir l’escola a la vida, cosa que no vol dir res, però és la vida la que s’hauria d’haver obert als valors de l’escola. S’ha pretès obrir l’escola als valors de la vida i només se l’ha obert als valors de la tele i dels ginys electrònics, a la droga, a la corrupció, a l’extorsió, a la violència, a l’obscenitat i a l’estupidesa, de manera que és aquesta i no cap altra l’obertura que ha anat donant a poc a poc els resultats que ja tothom coneix. Si l’escola ha de ser la imatge de la vida, aleshores caldria estimar-nos més el model que no pas aquesta còpia tan fràgil i inútil i anar fins al final d’aquesta lògica tan inepta: tancar les escoles i deixar els nois i les noies al carrer.

Provocació, esclar. A quatre dies de la represa. Fa temps que tot això va deixar de ser tingut en compte i no sembla pas que hi hagi cap intenció de redreçar res. Educar ja no és reprimir. Ho és tot excepte això. Tot és en mans del caprici de cada moment i ja no afegiré, d’altra banda, la meva veu a la veu dels qui en saben més i poden viure-ho tot, i potser patir-ho, des de dins senzillament perquè hi tenen accés. Jo no. Lo meu és tan sols un desig, un desig de redreçament de les coses i també el desig de sempre, el de poder ser, senzillament, jo mateix, de vegades, sempre que puc, amb un somriure als llavis i, si no, més sèrio que un cagarro, fart aquests dies de tantes qüestions d’ordre i de tantes miserables reconsideracions, més enllà de mitjanit, després d’haver-ho hagut de fer i de presentar-ho tot, no hi havia cap altre remei, d’esquitllentes.

El primer camp de batalla

No estic segur que aquestes coses encara passin. Podria ser que sí, però ja dic que no puc assegurar-ho. Em refereixo a fets viscuts i sabuts, això sí. El temps aquell que, a la que els fills començaven a anar a escola, els pares, com a premi, els prometien cèntims si estudiaven molt i treien bones notes. Quin error tan gros. Barrejar el diner, quelcom sense noblesa, amb una cosa meritòria i digna com és l’estudi i el plaer del saber i del coneixement. Els cèntims que els concedim, si per cas, els els hem de facilitar sense cap motiu, amb indiferència; i, a més, no perquè aprenguin a estimar-los, sinó al contrari, perquè aprenguin a no estimar-los i a comprendre el seu veritable caràcter i impotència per satisfer els desigs més autèntics, que no són pas els del cos i els de la butxaca ans els de l’esperit. Però bé, no ho sé, ja dic. No sé si encara passen aquestes coses.

Ara: del que sí que estic convençut és que l’escola hauria de ser, des de bon començament, la primera batalla que els nens han d’afrontar tot sols, sense nosaltres; des de bon principi hauria de quedar clar que l’escola és el seu camp de batalla, un camp de batalla en què nosaltres no podem sinó ajudar de manera totalment ocasional i irrisòria. Educació en llibertat, sí. És així com fórem educats els de la nostra generació. Ja t’espavilaràs si no fas els deures. I, si et renyen, és que deus haver fet alguna cosa mal feta. I, si pateixes injustícies o ets incomprès, o te’l fas, el que et diré és que no hi ha res d’estrany en tot això, pensa que a la vida hem d’esperar ser incompresos de manera continuada, coneguts de manera incompleta i ser víctimes de ni se sap quantes injustícies; per cert, el més important és que aprenguis a no cometre-les tu mateix, aquestes injustícies. No sé si m’entens.

L’ordre natural

I és que, seguint encara amb Mujica, és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses. I que, en canvi, és a l’escola on s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no.

Reforma ridícula

Torno de vegades a les Dites de Kraus, Karl Kraus. I aquest dematí que estic empiocat trobo la nota de la pàgina 82 del llibre. M’imagino que som un país normal -ja sé que això encara queda lluny i que llengua la tenim en l’estat que la tenim- i on Kraus diu Alemanya jo hi fico Catalunya, aquesta ficció. És bona la idea que la cultura és la quinta essència d’allò que hom ha oblidat. Una reforma de la secundària que suprimeix l’ensenyança de les llengües mortes amb l’excusa que no serveixen per a la vida és una reforma ridícula. De fet, aquesta ensenyança només s’hauria de suprimir si servissin per a la vida. Naturalment que aquestes llengües no són útils per demanar a Roma o a Atenes on hi ha els diversos monuments, però ens inculquen la capacitat d’imaginar-nos-els. L’escola, a més, no serveix per acumular coneixements pràctics. Tanmateix, les matemàtiques netegen les vies cerebrals, i tot i que hom hagi d’aprendre’s de memòria dates que després oblidarà l’endemà mateix de deixar l’escola, res de tot això no li serà inútil. L’únic error és l’ensenyança de la llengua catalana. Llengua que s’ha d’aprendre a través del llatí, que té aquest especial valor afegit. Qui escriu bones redaccions en català acabarà essent un dependent de comerç català. Qui les escrigui malament i, en canvi, aprovi el llatí, potser algun dia esdevindrà un escriptor català. L’escola el que pot fer és crear aquesta mena de boira difusa de les coses vives, d’on després podrà emergir una individualitat. Si al cap dels anys algú sap a quin drama clàssic i a quin acte precís correspon una cita, aleshores és que l’escola haurà errat l’objectiu. Però si intueix on pot trobar-la, és que ja és una persona culta i l’escola, així, haurà complert plenament el seu objectiu. Les fonts, les fonts. I ho deixo aquí, que noto que em faig pesat i arrossego a més aquesta mitja grip i Catalunya no és Alemanya, ni la llengua nostra no disposa tampoc de gaire bona salut. I el llatí ha desaparegut de l’escola i avui, aquest migdia, tancarem el cercle de dinars amb els joves d’El Matí. Hi ha hagut Arenys, hi ha hagut Mataró, i Sant Cugat, i Breda. Falta tan sols Rubí. El dinar de Rubí.

Cercle viciós del moviment

Do the Right Thing. Spike Lee, 1989. Ens hi posem després de sopar amb la petita, que aquests dies és a casa. No és el món que ens agrada, però aquest que descriu la pel·lícula també hi és i les coses no és pas que hagin canviat tant com sembla. Potser han anat a pitjor i tot. Pràcticament és el de sempre. Cercle viciós del moviment i hi ha un punt en què tot esclata. Dies que la calor s’enganxa a la pell tal com les teves vambes noves s’enganxen a l’asfalt d’aquest barri de Brooklyn. Saludes els col·legues i et mous amb la seguretat que et dóna el fet de sentir-te envoltat de la teva gent, els teus brothers, germans. L’aparença és aquesta, si més no. Però hi ha aquell punt en què les coses esclaten perquè tot plegat és com una olla a pressió on tot es cou enmig de la torridesa d’aquests dies. És odi i no pas racisme. Odi i ignorància, tancament. El volum dels aparells de ràdio. Pobresa i passotisme davant la vida que creus que t’ha tocat i aquella estúpida resignació de creure que això és tot el que hi ha i que sempre és culpa dels altres i mai teva. Odi i estultícia. És això el que hi ha. I sí, tot esclata. El “major”, l’emissora de ràdio amb només música negra i la pizzeria amb només fotos d’italo-americans. Tot. I la policia que no hi pinta res perquè forma també part del sistema. I bé, de l’escola, ni se’n parla. Cap responsabilitat.

Obvietats

Ho digué ja fa uns quants anys Salvador Cardús. I continua vigent, potser més que mai. No pot ser, o no hauria de ser, que l’escola acabi essent la mediadora de tots els programes de propaganda ideològica a favor de la cultura de la pau, de l’any de la tolerància, de la lluita contra el racisme, a favor de la multiculturalitat, del dia de la dona treballadora, i etc, etc. Si realment es confiés més en l’escola, ja s’hi comptaria que la intel·ligència, la cultura, la reflexivitat, però sobretot la lectura, la literatura, la història i la geografia, el càlcul, la lògica i la geometria o el pensament racional de la ciència i el descobriment de l’art ja són, o haurien de ser, prou instruments a favor de tots aquests principis, i de molts altres també.

I, igualment, que la famosa pedagogia activa ha fracassat quan s’ha hagut d’aplicar a una clientela diferent de la que es tenia al cap, quan ha resultat que ja no era aquella classe mitjana alta i culta -què se n’ha fet!- que proporcionava alumnes que partien d’una exemplaritat familiar convergent amb els ideals d’aquesta manera activa d’ensenyar. I així, és clar, el llistó cultural ha anat baixant, moltes vegades més avall que els familiars d’origen, i tot això acompanyat també de la incorporació als claustres d’uns professionals no tan sols d’orígens diversos sinó d’unes expectatives culturals força limitades en molts casos.

I així fins al punt que ja que confonem insults amb obvietats. Grassonets i malànimes. Si una cosa és un insult, l’altra també. Malgrat l’obvietat i la certesa de tots dos casos. Colau està grassa i Marhuenda és un malànima. Obvietats més que no pas insults. El nivell és molt baix i l’estultícia no caldria escampar-la, ni fer-ne programes de televisió dels quals, tant si com no, t’hagis d’acabar assabentant sense ni tan sols haver-los vist, sortosament.

En fi, les bones estones amb V-M i el seu Kassel no invita a la lògica que ningú no et pot prendre. És en l’adversitat que moltes vegades convé decantar-se pel camí més atrevit. Els tontos viuen sense experimentar l’alegria de viure. I, al final, el més correcte és anar-se’n. Anar-se’n i prou.