Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

Anuncis

Passar-ho tot en net

Esborranys. Tot d’assajos i esborranys. Fins el dia, esclar, que calgui ja passar-ho tot en net. Assaig de país i assaig de l’individu que som. T’estimo. Ja ho sé. Ésser viu, de moment. Ni compromès ni espantat. I més aviat limitat de recursos econòmics, gairebé just per anar fent. Solitari. Orgull de ser considerat, sense ser-ne gens, home orgullós. En què quedem, a veure si t’aclareixes. I aquesta veritat: ni et tinc ni t’oblido. Al final, resulta tot un mèrit això de viure amagat i mirant sempre de fer net. Arribar i anar-te’n. I, després, potser tornar. El plaer de tornar de tant en tant. Tenint en compte, però, això sí, aquella màxima capital d’Epicur: Cap plaer, per ell mateix, no és dolent. Ara bé, els mitjans per procurar-se segons quins plaers sovint comporten més molèsties i malestar que no pas cap goig ni plaer. N’hi ha un, per cert, que resulta la mar de senzill: el de la discreció. Influir més que no pas manar. Ser-hi sense ser vist. I aquest cert grau de llibertat que representa el sol fet d’anar-ho ja passant tot en net. No sé si m’entens.

Xafarderums

Ponç Pons creu, o creia – ja han passat més de 10 anys des de llavors-, que educar és sembrar amb amor, regar amb paciència i esperar amb convicció. Molt bé. Llir entre cards. Em sembla que es tracta també de seduir, commoure i convèncer. I, al capdavall, gairebé sempre, poc o molt, de reprimir. Segurament com més va més. I quina cultura, la catalana! Sempre devorant-nos entre nosaltres. Descobreixo, llegint Pons, què és un griu. No ho sabia. Animal fabulós meitat àguila meitat lleó. ¿De què deu servir? D’altra banda, ahir m’agradà Romeva. Només el com, es pot negociar. El què, ja no. Finalment anem a totes, però la meta final d’un viatge és un mateix i la riquesa més gran del món és tenir temps i salut per fer el que ens agrada. Llosques de cigarreta per terra. I les paraules finals de Borges, que estava més orgullós del que havia llegit que no pas del que havia escrit. Anoto, igualment, el pensament d’Epicur: l’estat que més convé a l’ànima és la indiferència serena. I el de sant Joan de la Creu (Juan de la Cruz): gran saviesa és saber callar i no mirar ni fer cas de cap dels xafarderums de poble que sempre ens arriben. La mort, a més a més, no mor mai.

Per engreixar l’espectacle

Aquella marató monstruosa que Horace McCoy descrigué el 1935 a ¿Oi que maten els cavalls? i que La Cua de Palla (número 11 de la col·lecció) traduí al català l’any 1982 amb versió de Marta Martín i que, després, Sydney Pollack (1969) portà al cinema amb el títol Danseu, Danseu, Maleïts. They Shoot Horses, Don’t They? Pobres i desheretats de la Gran Depressió. Desproveïts de tot. Més de 1.100 hores de ball, més de 42 dies seguits. Tu coneixes les normes, noia. Sí, però tu pots canviar-les si vols. No, no, de cap manera, els espectadors han de creure en alguna cosa perquè, si no, deixaran de venir i això és un negoci. De manera que tot, tot, excepte això de canviar les normes. Em costeu molts diners cada dia que sou aquí. Et proposo, per tant, que no guanyis. Si guanyes, et descomptaré del premi totes les despeses que m’has comportat. Si perds, en canvi, no te les cobraré i al damunt t’enduràs 200 dòlars. No vull aprofitar-me de ningú. I la tragèdia, és clar. Als cavalls, els maten, ¿no? They Shoot Horses, Don’t They?. ¿Per què l’has matada, noi? Perquè ella m’ho ha demanat. Ah, ¿i aquesta és la teva única excusa? Galeria de perdedors a la recerca de les gangues de cada dia i de cada setmana. Somnis trencats. Anys 30 als EUA. I tots els Big Brother d’avui. O, si volen, aquestes Operacions Triomf. Monedes per engreixar l’espectacle. ¿Hi ha cap causa legal per la qual no es pugui dictar la sentència?

A la Carta a Meneceu, Epicur digué alguna cosa semblant a això: Quan s’ha suprimit del tot el dolor a causa de la mancança, els àpats senzills reporten el mateix plaer que els tiberis refinats. I el pa d’ordi i l’aigua són també font de màxim plaer quan se’ls posa a la boca algú a qui amb urgència facin falta. No hi ha dubte que avesar-se a règims senzills i no refinats és profitós per a la salut, i ens fa desperts davant les exigències urgents de la vida, ens torna més disposats quan esporàdicament accedim als requisits i exquisideses i ens allibera, així, del terror que puguin produir els cops de l’atzar. Jo era el seu millor amic. Jo era el seu únic amic. Per tant, ¿com podia estar sense cap amic? Ha estat la primera vegada que l’he vista somriure. No va patir, estava completament tranquil·la i relaxada. I somreia.