Dilapidació d’energies

Aquesta sensació que com més va més estoic em torno. Segurament és la lectura, aquests dies, de l’Enquiridió. Segur. De fet, és d’Epictet allò que diu que, si algú et comunica que s’ha malparlat de tu, no et defensis pas d’aquell o aquells que així hagin parlat. Al contrari. El que t’aconsello és que responguis que diuen aquestes coses perquè ignoren les altres encara més dolentes que es refereixen a tu, ja que altrament no haurien dit només aquestes que han dit.

Del tot contrari, d’altra banda, a la immediatesa tecnològica d’aquesta època que vivim. M’estimo molt més una vida més lenta i més pacient i plàcida. Que ens pensem dos o tres cops les coses abans de dir-les. Ara bé, sempre n’hi ha una que no em cal pensar-me gens. La llengua és la identitat, no veig que n’hi hagi cap altra de tan bàsica malgrat tenir-les encara (llengua i identitat) sotmeses i subsidiàries. Això sí, i em serveixo d’en Guillem Simó i d’aquella anotació seva de divendres, 5 de desembre del 1997, que diu que sempre he pensat que l’estratègia de fer esclatar el conflicte lingüístic dins un país i una comunitat nacionalment debilitada (i dividida) és una dilapidació inútil d’energies. I, encara ell mateix, una setmana més tard, l’apreciació que tal com va tot, i com en els temps més obscurs i tristos de la postguerra, ves que l’únic tema de conversa viable no torni a ser el de la meteorologia, a l’estil d’aquells sembla que avui fa bo, eh!…Perquè mira que ahir…

Tot allò que no depèn de nosaltres

Més coses que al llarg de la vida es poden anar aprenent. Aprendre, per exemple, a ser invencible. Només fa falta no ficar-se en cap lluita en la qual ja d’entrada saps que de cap manera no pots vèncer. I no deixar-se endur per la impressió que poden produir-nos aquells que sembla que excel·leixen en poder i en molta reputació. Millor no voler-s’hi equiparar. La substància del bé és en les coses que depenen de nosaltres i ni l’enveja ni la gelosia no hi tenen cap espai. Més val ser persona lliure i no aspirar a ser estrateg de res, ni a ocupar càrrecs d’aquests tan ostentosos, ni fiscal general de cap regne, ni cònsol, ni ambaixador, ni res de totes aquestes coses. Va ser d’Epictet que vaig aprendre, ja fa temps, que només hi ha un camí per arribar-hi (a ser persona lliure): el menyspreu de tot allò que no depèn de nosaltres.

Com si fóssim tan importants

A l’Enquiridió, d’Epictet (≠55 – 138), es pot llegir que l’actitud i el caràcter de la persona vulgar és la de qui no espera mai de treure un profit o un perjudici d’ella mateixa, sinó sempre dels altres i de les coses exteriors. I que, en canvi, l’actitud i el caràcter de les persones sensates és la tots aquells éssers que qualsevol profit i qualsevol perjudici els esperen sempre d’ells mateixos.

I que, igualment, els signes dels qui progressen són els de no blasmar mai ningú, de no elogiar tampoc mai ningú, ni de queixar-se’n. Cap acusació envers ningú ni donar-se-les personalment de res, com si fóssim tan importants o estiguéssim segurs de saber del cert qualsevol cosa. El qui progressa és aquell que, en trobar obstacles i impediments, se n’acusa ell mateix. I si algú el lloa, es riu d’aquell que ho ha fet; i si algú el blasma, no es defensa pas…I si mai apareix com estúpid o ignorant, tampoc això el preocupa gens…Sisplau, no paris mai esment en allò que puguin dir sobre la teva persona: no és una cosa que depengui de tu. Fes el fet, això sí. I, finalment, procura no agafar mania a ningú que et vulgui bé.

El problema

El problema és saber quan esdevindrem homes de veritat. No es tracta de lliçons de filosofia. Es tracta de lliçons per a la vida. Apren-t’ho. I no pas per a cap examen. Apren-t’ho per al veritable examen, que és la vida. I, creu-me, aquest examen sí que hem de procurar no suspendre’l. Mira: “Ja no ets un adolescent, sinó que ets ja un home amb tota l’extensió del mot. Si ara ets negligent i despreocupat, si sempre fas una demora després d’una altra demora, si ajornes un dia rere un altre el moment fixat per ocupar-te de tu mateix i de l’objectiu que t’ocupa, sense adonar-te’n no faràs cap progrés, sinó que travessaràs la vida i la mort igual que una persona vulgar. Per consegüent, considera’t ja des d’ara com un home amb tota l’extensió del mot i com una persona que progressa. Alhora, fes que tot allò que et sembla millor sigui, per a tu i els teus i el teu país, una llei inviolable. Ensems, tant si la vida et porta quelcom de penós com quelcom d’agradable, tant si et porta quelcom de gloriós com quelcom de deshonrós, recorda que ara és l’hora de combatre, que ja no és possible de fer cap més demora i que depèn d’un sol dia i d’una sola acció el fet que es perdi el teu progrés o que se salvi.” Paraules d’Epictet (55-138 dC) que nasqué esclau a Frígia (avui part de Turquia) i que no fou afranquit fins després d’arribar a Roma. Demà, 1 de febrer, el President té una cita a Madrid. Que sigui valent. Que sigui valent perquè fins ara els qui en aquest país nostre s’han dedicat a la política no han encara esdevingut homes, o dones, de veritat. No han après les paraules d’Epictet -potser no les hi han ensenyades. I suspenen, és clar. Suspenem.

Ataràxia

N’hi ha molts que m’ho retreuen, però m’és igual. Sóc partidari de l’ataràxia, de la impassibilitat o imperturbabilitat. (La impassibilitat és el fonament de la distinció. Lampedusa). I de la discreció, també. De no estar exultant quan les coses et van bé, ni d’enfonsar-te en la desesperació quan van mal dades. Ho vaig aprendre fa 25 anys de l’estoic Epictet perquè el seu Enquiridió fou el primer llibre que em vaig comprar immediatament després del naixement de la filla petita que ara compleix el seu primer quart de segle. Si algú et comunica que s’ha parlat malament de tu, no et defensis pas enfront d’aquell qui ha parlat així, ans respon: “És que ignorava les altres coses dolentes que es refereixen a mi -no em coneix prou-, ja que altrament no hauria dit només aquestes.”

Peresa, d’altra banda, de parlar d’Espanya, de la Guàrdia Civil i de Llanos de Luna!

Ataràxia no vol dir, tanmateix, conformitat ni manca d’afany de revolta.

Venècia cau

Vueling és aquesta companyia d’aviació on et tutegen com si us coneguéssiu de tota la vida. El vol resulta estret i tutejat. I amb nen que plora incorporat. Aterratge del tot precís i puntual. Trasllat al port. El Nieuw Amsterdam. Tot en ordre. Venècia. Indefensió de Venècia. Potser és ja passada l’època de la seva esplendor. Difícil trobar cap racó isolat dins d’aquesta illa atapeïda. El trobo finalment a Ca’Razzonico, on ja havíem estat el 86 per a un torneig de futbol universitari. Venècia, el que és pròpiament l’illa, viu del turisme encara. Però també en mor. És cert que en fer-se fosc la cosa canvia i que aleshores passejar i deixar-te endur pel laberint de la ciutat t’arriba a fer sentir una mica en pau amb el món. Els turistes-turistes solen dormir a Mestre o a Marghera, i no hi són, per tant, a la nit. Però Venècia cau. Em sembla indefectible. Les 4 estacions de Vivaldi. Retiro d’hora.

Dormit molt bé, que em feia falta. De 8-10, a la mena de despatx que m’han organitzat al costat de l’hospitality desk. No ve ningú. Millor. Llegeixo una mica. Epictet: abstenir-se, amagar-se, passar desapercebut. No sempre és possible, penso. I, a més, no sempre és desitjable.