“Jo, l’Estat, sóc el poble”

Miro cap al passat. No tinc paraules capaces d’expressar el sentiment envers totes les coses d’aquests dies que vivim. Ni aquells mots de Nietzsche en el sentit que anomenem Estat el monstre més fred que pugui existir, el monstre que menteix de manera del tot freda, la mentida que surt tothora dels seus llavis: “Jo, l’Estat, sóc el poble”, ni aquests mots, deia, no m’apaivaguen la ràbia ni la irritació. Miro cap al passat, doncs. Aquell dia de ja fa temps que deia que “veig a estones, de manera no continuada, la pel·lícula “La Classe” (2008). No acaba d’interessar-me del tot. Les coses, a França, van més o menys com aquí, sobretot a l’escola pública perifèrica. Tret, és clar, que els alumnes tracten de vostè i de senyor els seus professors i es posen drets quan un adult entra a l’aula. El director, Laurent Cantet, basa la pel·lícula en l’igualitarisme, és a dir, la basa en el picar pedra. Sabem perfectament de què va. Aquests nois de 14-15 anys, senzillament, no t’accepten, no accepten que pretenguis ajudar-los. En el fons, no es refien de ningú que vulgui preocupar-se d’ells. És com si ells mateixos es consideressin casos perduts. Veig només fragments de la pel·lícula perquè hi ha una cosa que s’hi ha interposat. L’article d’Enric Vila, Una altra Carta. No hi ha cosa tan sana com la de fer el ridícul, diu. Jo sempre havia sentit el contrari: sobretot no fem el ridícul. Però m’agrada que Vila sostingui que el ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat. Sí. Sobretot la vanitat. El ridícul com a antídot de la vanitat i com a forja de la capacitat de superació. No pot desarmar-nos el ridícul ni hem de tenir tanta por de fer-lo de tant en tant. Ens faríem massa petits i la gent que val, diu Vila, és la gent que s’ocupa de perseguir la seva llibertat i el seu estil, que no és pas una cosa viscuda sinó pensada. I aixecar-te quan caus, i esforçar-te, que l’esforç té sempre una recompensa. “La Classe” encara no s’ha acabat, sento de lluny el so dels diàlegs. Nois que no coneixen, ni els importa gens, què és el ridícul ni l’esforç, ni el caure, ni l’acte d’aixecar-se per ser millors. Desesperança de la pèrdua de tantes hores i de tants dies. De tantes vides inútils”.

Anuncis

Massa tancat i barrat

Enric Vila avui mateix sobre el fet de no fer res. “És difícil mantenir una certa independència de criteri sense haver après abans d’estar tranquil amb els propis pensaments”. I amb el silenci enmig del soroll de tanta xarxa. I fer-te tu mateix petons a la mà, dreta o esquerra, o a totes dues, encara que només sigui per saber la sensació que tal cosa et causa. L’estima d’un mateix per un mateix com a única via perquè la teva vida serveixi d’alguna cosa. El fet de no fer res. Com més va, més punt de referència em semblen les coses que escriu en Vila ara que ja fa temps que no ens veiem i el santoral diu que ahir fou la diada de sant Enric emperador, que per molts anys. Temps de no fer res i el pensament que vola. Sé que visc massa tancat i barrat i potser per això mateix em demano què ho fa, que existeixi en mi el desig constant que efectivament Jesús hagi existit. I que n’estigui, a més, tan convençut. I és de seguida que trobo la resposta. El misteri de la Passió. La lliçó més bella, i més profunda, des que el món és món. I ara ja no sé si també la més desconeguda. O oblidada.

L’espècimen català

Sí, continuo encara amb “En Aquesta Part del Món” a la tauleta de nit. ¿Per què no, si continua avui essent tan vigent com quan aparegué 10 anys enrere, exactament l’abril del 2005? Fa temps que no en deia res, però esclar que de tant en tant hi torno i el tinc sempre present. Aquest dematí mateix en llegir, per exemple, com Enric Vila, a l’entrevista que li publica VilaWeb, fa veure que s’estranya que algú com Antonio Baños es presenti dient que ell (Baños) és el model de l’espècimen català autèntic. Que gros i quina barra, Baños! Quina cruel esgarrinxada! Però, mira, és justament per coses d’aquestes que em cal sempre tornar al consol de Guillem Simó, mallorquí de bé. I perquè em fa sempre la sensació d’haver viscut jo les coses que explica i de no haver estat capaç d’exposar-les amb la cruesa i l’exactitud del seu estil. De fet, gairebé tan sols em caldria canviar l’afició a la música (espineta) per la del futbol i aquest llibre seria també un fidel reflex de la meva existència, del que sóc i del que no sóc, del que penso i del que sento. I em torna a venir de gust, després de la lectura d’aquesta entrevista que dic, declarar-me un cop més deutor de “En Aquesta Part del Món” i no em cansaria de repetir que és un punt clau de referència del dietarisme en la nostra llengua i en la nostra literatura. Un dels dietaris més brillants que conec. Brillant en el sentit de punyent, d’anar a la mateixa arrel del jo, de pulcritud i precisió de l’escriptura. Dubtes, anhels, frustracions i pors. Expressió particular de la petitesa i insignificança de la humana existència. Repeteixo: “El meu lloc natural és la vorera del camí, poc transitada i amb ombra. La vida ‘social’ em fa, en els millors moments, basarda i, en els pitjors, fàstic”. I també: “¿Per quins set sous he de negociar jo la llengua del país? ¿Per què he de sotmetre’m a les regles del foraster? Als energúmens forasters, ni el salut. Res a pelar, tampoc, amb els contemporitzadors, els venuts, que solen ser també els ambiciosos, els trepadors de torn. A la merda amb tot això”. Aquest dietari té exactament 304 pàgines de petites dosis de literatura total i imprescindible. I ja fa temps que vaig dir, ara que ja deu faltar molt poc perquè aparegui la versió definitiva i total de l’obra simoniana, que en surts ple de plaents, i no gens cruels, esgarrinxades.

Les coses van sortint

Les coses van sortint. El temps és esplèndid i no observo gens de “carpetovetovisme”. Vida de gent normal i corrent. Llac de Sanabria, naturalesa d’origen glaciar. Puebla de Sanabria, castell de defensa i d’observació damunt del turó que domina la comarca del mateix nom, Sanabria. Tothom té ganes de fer-ho bé i enlloc no adverteixo tantsemenfotisme. A la tarda, havent ben dinat, nord-est de Portugal, Bragança, Tras os Montes. Castell, Domus Municipalis, impressionant dipòsit d’aigua. 1640-1910. El poder de la família, nissaga, i la reminiscència, el que queda de tot plegat. El que queda és justament Portugal. A totes les coses, els manca, però, un poc més de conservació i també un poc més de glamour. Si no, avui sembla àdhuc sobrevalorat. Malgrat, esclar, la importància total que en el passat tingueren els Bragança en el disseny de la llibertat del país, de tot ell, justament quan Castella (Espanya, ja) es distragué amb nosaltres, Segadors. Des de llavors, però fins i tot abans, el portuguès és la llengua amb què es miren el mar. Que gairebé és com dir el món.
D’altra banda, hi ha la passarel·la de discursos argentins, és a dir nocius, entre Espanya i Catalunya. Enric Vila així ho afirma, em sembla que de manera totalment encertada.

En remull

Aquestes lentes, plàcides, hores del dematí. Idees que bullen i no sempre quallen en mots, costa tant. Petrificat davant la pantalla. Passen Sanchis, Vila, Punsoda, Mira, Sostres (cat/cast), Comes, Dedéu, Llovet els dijous, el “biombo” de Vila-Matas, moble movible però també spanische wand. Jocs de paraules i també, de vegades, d’intel·ligència. Són ells, i molts d’altres encara, els qui hi entenen. I en tenen, a més, les dades, les viuen de prop. Redundància dels miralls de l’especulació. I Culla avui especula, per exemple. Lentes hores del dematí d’aquest octubre gloriós. Ara, a les 12, migdia, em vindrà la noia de fer feines i jo, per no molestar, hauré d’anar-me’n. A les noies de fer feines, convé deixar-les fer. Més assaigs que no pas novel·les amb desenllaç. Dies del Fouché d’Zweig que mai no s’acaba. Fidelitat dels enemics. Deslleial lleialtat. Ànsia de posar-me en remull.

El català com a escull

Si en lloc de Ripollet, aquesta mare que acaba de veure com la jutgessa de Tenerife, María de la Paloma Gálvez, li retira la custòdia de la seva filla de 4 anys al·legant el català com a escull, si en lloc de Ripollet, dic, aquesta mare hagués trobat feina a Alkmaar, posem per cas, segurament aleshores la jutgessa esmentada no hauria pas situat el neerlandès com a escull insuperable per a la integració de la nena. Segur que no. No es tracta, doncs, tan sols de “xusqueros”, com afirma avui mateix Enric Vila. Els “xusqueros” són, al capdavall, pobra gent, militars sense escola i sense estudis. I aquest, és clar, se suposa que no és pas el cas d’una jutgessa. Va, com sempre, molt més enllà la cosa. Un exemple més, si calia, d’aquesta tossuda i ancestral voluntat de menysteniment, de desconeixement volgut de res que se surti del seu petit i limitat marc mental, d’assimilar-nos al seu castellanisme acèrrim de “macizo de la raza”. Voldrien, volen, suprimir-nos la llengua. És a dir, eliminar-nos si poguessin. Ja ho sabem, des de sempre que ho sabem i, a més, ara ja en tenim prou d’ennuegar-nos amb tanta “solidaritat”, s’ha acabat. El pare d’aquesta nena és a l’atur, però això, a la jutgessa, tant se li’n dóna. Diu que així tindrà més temps per estar amb la seva filla. Pots comptar.

Pla a Medinyà

El 31 de març del 1980 Josep Pla i Josep Valls, que l’hi acompanyà, anaren a Medinyà a visitar el rector de la parròquia de la localitat. El rector i filòleg Modest Prats nascut a Castelló d’Empúries el 1936. Pla era llavors 39 anys més gran que Prats. La conversa fou molt cordial i la transcriu tota ella el mateix Valls al seu llibre, Josep Pla, inèdit. En un moment determinat surt a la conversa Itàlia i l’eurocomunisme de Berlinguer, i Prats s’ho fa venir bé per recordar que fou justament un català el qui presidí la crema del frare Savonarola a Florència. I que aquest català era un antecessor de Martí de Riquer. I, com que Pla se’n sorprèn, Prats ho aprofita que mostrar-li un llibret que tenia per allí. El llibret era Quinze generacions d’una família catalana, editat per Planeta.
Pla: Valga’m Déu! Deu ser el primer llibre que el senyor Riquer escriu en català! Sempre ho havia fet en castellà, aquest home. I aquest llibre, segons vostè, és bo…Bravo! Oh… ja es veu, ja, que és un llibre important… I gros. Deu ser molt car. És un escàndol com són de cars avui els llibres. Sobretot els catalans. Jo prou que ho dic a en Vergés, que és de Palafrugell, ¿sap? Però ca! Com vol que la gent llegeixi llibres, home de Déu! La gent s’estima molt més anar a fer un bon dinar a qualsevol lloc. I que sigui dolent, si pot ser, i donar molta propina, i llavors explicar-ho als veïns… O s’estimen més comprar qualsevol cosa, encara que després no se la mirin mai més…¿Així vostè creu que aquest llibre és bo?
Prats: Sí, senyor.
Pla: I aquest senyor Riquer, segons vostè, ¿en sap, d’història? ¿Li sembla que en sap?
Prats: Dintre la seva diguem-ne especialitat, que és la història medieval, hem de dir que sí, que en sap molta. I de coses provençals, també en sap moltes.
I anaren així passant l’estona, amicals i confortables, entre glop i glop d’un vi blanc d’Alsàcia que el capellà Prats disposà per amenitzar la conversa. I a mi, aquest esment que Pla féu de Martí de Riquer -no sé ara si n’arribà a parlar mai gaire més- m’ha transportat a la petita i amable polèmica que vaig tenir ja fa uns quants anys amb l’amic Enric Vila a l’entorn d’aquell cavaller mutilat que m’impartí fa temps un curs de doctorat sobre Perceval i els contes del Grial. I el plaer i l’amabilitat d’aquelles classes que ara recordo, aquest dematí assolellat del diumenge 26 de gener mentre alguns cantaven victòria al bàndol equivocat d’avui fa justament tres quarts de segle.