¿Dies sense data?

El temps dirà, diem. Sinó que el temps no parla ni diu res. El temps no se n’ocupa, de realitzar cap de les esperances que més o menys tots tenim. Senzillament fa la seva feina, no s’immuta, alça el vol, impertèrrit sempre. Res no passarà si res no fas. I el cas és que, pensant en tot això, trobo precisament un fragment de Sánchez Ferlosio que parla de la gentilesa que suposaria que algun qualsevol d’aquests organismes internacionals tan importants declarés una diada anual sense data. Hi ha diades dedicades a tot. ¿Per què no, doncs, la diada sense data? Ferlosio afegeix, tanmateix, que una cosa així resultaria tenebrosament sospitosa, tant per al calendari com potser fins i tot per al temps mateix, i conclou dient que una tal decisió, el dia sense data, suggeriria immediatament la idea d’un indult. Esclar, penso, que no és pas cap indult el que cal. L’indult suposa perdó de l’autoritat envers alguna falta o delicte que hagis comès. Una gràcia especial. No és cap indult el que fa falta. Tan sols el reconeixement que no són certes cap de les culpes, ni de les faltes, ni dels delictes imputats. Per destruir ja hi és el temps. Tot ho destrueix, el temps. I a tothom. El temps és un lladre (La Fontaine). I no hi ha manera de poder imputar-lo de res. ¿Dies sense data?

Veure el temps com passa

Veure passar el temps. Sinó que el temps no passa. És ell -el temps-, si de cas, que veu com passes tu a través d’ell, immòbil, impertorbable, estable, estantís, immutable. Tant de dia com de nit, amb fred o calor, amb pluja o vent. Tant se li’n dóna, de tu. I el que passa, tot el que passa, ja ha passat. També tu. Ell no, ell sempre hi és. Fes temps, fes, mata’l si vols, digues el que vulguis. Abans o després. ¿Després de què, per cert? No és veritat que hàgim nascut per veure el temps com passa. És, més aviat, exactament al revés.

Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presentem com la solució de tot. 36 de 135!! Escamots de gent majoritàriament forastera i sense cap vincle, ni lingüístic ni de cap altra mena, amb el país on viuen i que els ha acollit. I el temps com passa! Tot pensant que, hores d’ara, ja n’hi ha ben bé prou, d’aquest color!!