La millor salsa del món

Guepardeig de la política. De l’espanyola si més no. De fet, com gairebé sempre. I són segurament pitjor que els vells aquests que es fan passar per nous. Plomall del narcisisme. I aquí no ho sé. Ganes de saber quants som realment que estem disposats a pagar el preu que calgui. Gairebé a la meitat d’aquells 18 mesos de full de ruta que es van dir, la sensació és que ni que et facin saber que se t’han carregat el sistema sanitari ni que continuïn maldant per minoritzar-te la llengua ni amb l’amenaça de tots els tribunals haguts i per haver, amb prou feines si anem tirant. Diria que la majoria, malgrat tot, continua estant a favor tan sols de tot allò que sigui profitós per al cos i per a la butxaca. I res més. Vés a saber si no deu ser per aquesta raó que cap al final del Quixot, Cervantes o Sirvent o Servent (tant de bo poguéssim d’una vegada estar-ne segurs) parla de la millor salsa del món i posa en boca de la muller de Sancho Panza, Teresa, aquestes paraules: “És la fam, la millor salsa del món. La fam que no manca mai als pobres i desheretats que, per tant, sempre mengen amb molt de gust”. En fi, que Sicília és on és.

Anuncis

Encarcarats

Molta més llengua, molta més cultura. Aquest remar constant i contracorrent. Però ja Steiner avisà que la immensa majoria de la humanitat només molt rares vegades experimentarà les crides i demandes de la literatura i les arts. Una immensa majoria que pot viure, o això sembla, sense haver mai llegit, ni saber-ne res, Shakespeare, o el Quixot, o El Quadern Gris, ara que fa 50 anys que es publicà, o moltes més coses encara. Encarcarats. Aquest viure encarcarats. Diada del Patró. Sinó que, de vegades, em sento més del drac. Totes les coses del món duen a una citació o a un llibre, deia Borges, que avui potser hauria celebrat el sant. Feliç diada a tothom, malgrat tot. També naturalment als enamorats i als qui estimen el món i la vida que hi ha als llibres. I la paraula.

Més rebombori

Novetats i novetats, molt bé. Tot això no treu, però, que El Quixot continuï essent lectura imprescindible. Igual que Shakespeare, tot Shakespeare. I a mi, aquests dies de tanta compra i de tanta venda, el que em plau és recordar l’origen. Potser hi seríem a temps encara si se’n fes més rebombori i a les aules del país fóssim més aplicats. No m’estendré gens. Tan sols aquest parell o tres de versicles del Llibre d’Amic e Amat. Llull, és clar, en aquest #anyLlull, i que no ens el tapin, aquest privilegi de la llengua: “126. – Ah, enteniment, volentat! Lladrats, e despertats los grans cans qui dormen oblidant mon amat. Ah, ulls! Plorats. Ah, cor! Sospirats. Ah, memòria! Membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells qui ell ha tan honrats.-” “130. Nuaven-se les amors de l’amic e l’amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l’amic e l’amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.” I aquest “137. Demanaren a l’amic de què neixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l’amic que amor neixia del remembrament, e vivia d’intel·ligència, e moria per oblidament.” Les tres potències que ens distingeixen, o haurien de fer-ho, de la resta d’animals: memòria, intel·ligència i voluntat. I exactament per aquest ordre mateix.

Hem perdut l’oremus

Francisco Rico, savi i amb aquella elegància fins i tot un poc dandi i molt pagat d’ell mateix, filòleg de referència de les lletres castellanes, elitista i membre de la RAE que no sé els premis i medalles de tota mena que ha arribat a rebre i que passa, a més, per ser el màxim expert cervantí en vida, especialista també en Petrarca, i fumador que no llegeix El Quixot perquè ja se’l sap, viu ara allunyat ja de l’ensenyança. Fet que no treu, però, que en una entrevista que l’altre dia publicà El País, afirmi que som en un punt que ni els estudiants amb moltes ganes d’aprendre no saben ja res de res. I que n’hi ha prou, per comprovar-ho, de veure’ls les cares de perplexitat continuada. I això que mai no hi ha hagut, com ara, tantes eines i instruments per facilitar l’aprenentatge de les coses. Com si els llibres, sobretot els de butxaca, no ho fossin, d’eines i instruments. Hem perdut l’oremus, com a societat. Hem perdut els punts de referència comuns. I és ben cert que temps ha mai no ens va caldre aprendre a l’escola que París és la capital de França o que Hamlet és una de les obres principals de Shakespeare. I més coses que es respiraven a l’ambient. És avui que cal aprendre-ho tot a l’escola i no s’hi dóna l’abast perquè s’ha de partir sempre de zero. Fragments i fragments que és impossible que hi càpiguen, en tan sols 140 caràcters. Al final, el senyor Rico diu que no li cal ser ric perquè disposa d’una petita fortuna personal que, com a Umberto Eco, li permet d’agafar tots els taxis que necessita. Quina gràcia. Però, ¿en què quedem, doncs?

Mentrestant, jo torno a Gilda (1946), a l’harpia i al plebeu, i a aquella idea d’amic que parla quan jo vull que parli i que calla quan jo vull que calli. Bastó amb ganivet incorporat. Només la gent frustrada fuma massa (fantàstic Tio Pio!) i totes les coses dolentes acaben soles. I les persones. I aquell mirar-s’ho tot sempre des de la perspectiva del cuc.

Lliures de paràsits

Els egos, els egos desfermats, veritable capitalitat de la incertesa. Tot per a la vanitat del cos i de la butxaca i res per al pobre esperit. Tantes queixes envers els qui exerceixen la política mentre oblidem allò més bàsic i fonamental, és a dir, que són el fidel reflex de nosaltres mateixos, que els hem votat. Molt lleig tot plegat, i poc edificant. M’estimo més pensar en el final, en els llibres sense final, els que més m’agraden. Com el Dant, que acaba les tres parts de què es compon el seu poema amb la mateixa paraula estrelles, o estels. O en el mateix Quixot, en què qui acaba parlant no és sinó la ploma de l’escriptura, per a mi sola va néixer Don Quixot, i jo per a ell; ell va saber actuar i jo escriure. Sublim. I aquest altre final a La Consciència de Zeno (Svevo i la fantàstica traducció de Carme Arenas). La vida humana com a malaltia i la naturalesa contaminada de l’home. Hi haurà una explosió, llegim, una explosió enorme que ningú no sentirà i la terra, retornada a la forma de nebulosa, errarà en els cels, lliure de paràsits i de malalties. Punt final.

Sinó que hi ha, encara, la manera com Thomas Mann es nega al fet que puguem saber si aquell Castorp de La Muntanya Màgica, al final, es mor o se salva. Som transportats de sobte al centre d’una batalla de la Gran Guerra i ell, Castorp, el veiem tan sols uns instants al mig del fang i dels projectils que xiulen per damunt del seu cap. I res més que aquest Adéu…, tant si vius com si caus!…Sincerament, deixem la qüestió oberta sense gaires preocupacions: en aquelles aventures de la carn i de l’esperit que van accentuar la teva simplesa, vas aconseguir de sobreviure-hi en esperit com amb prou feines podràs sobreviure en la carn: Vas tenir moments en què, ple d’intuïcions i sempre “governant”, de la mort i de la luxúria et va sorgir un somni d’amor. En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿s’hi elevarà també alguna vegada l’amor de veritat?  Perquè és justament aquesta, i no cap altra, la gran qüestió, i la pregunta més grossa.

Ja m’ho sabran dir

La virtut d’allunyar-se del seu temps i alhora representar-lo és el que indica la bondat d’una obra (literària). Llegim massa poc encara, per no dir en general gens, i és aquest el veritable estat de la qüestió. Una ment acostumada al Vell (o Antic) i al Nou Testament podia admetre fàcilment Shakespeare i El Quixot i tota la varietat de la cultura d’aquí i de més enllà: poesia, novel·la, assaig històric i científic. Abans hi havíem estat acostumats. Abans, quan el nostre jardiner tallava les roses sobreres per tal d’obtenir una poncella perfecta, o quasi. Sona escandalós, avui, tot això, on vas a parar, som en temps inclusius, temps de refugiats i de desemparats. Polsegosos bungalous socarrimats. Llegeixin, llegeixin el pròleg de John Dos Passos a En aquest Costat del Paradís (Francis Scott Fitgerald, 1920). L’egotista romàntic. Ja m’ho sabran dir.

“Jean” Fuster

L’article de Raúl Del Pozo al Mundo. Falleras Lesbianas. M’agradava més Umbral, però això no hi té res a veure. El cas és que, en aquest article, Joan Fuster hi apareix com a Jean, com si hagués estat francès. Cremaren un cop, ja fa anys, un ninot amb el seu rostre. L’autor del text hi esmenta fins i tot Ausiàs March. La carn vol carn. I tant que sí. A dos dies del kitsch excels de les Falles. Petards, traques, manteletes, monyos, davantals. Caspa. I el Quixot, que de seguida tingué èxit a València, diu. Potser perquè Cervantes fou en realitat un dels seus (nostres), Servent segurament. I perquè això fou molt abans, és clar, de l’ensulsiada espanyolera que encara havia de trigar. El seu ninot fou indultat, diu Del Pozo. El de Fuster, en canvi, ja no. I per si de cas, jo ja em tapo l’oïda.