La primera i més decisiva elecció moral

Boira. És ben bé que com més anem menys valem. Les ressaques ho endarrereixen tot. Trigues molt més a reprendre el pols del món i sembla que es faci de dia molt més tard. No he estat mai gaire aventurer i no he tingut tampoc mai gaire tirada per allò que se’n diuen llibres d’aventures. N’he llegit alguns, sobretot dels de cavalleries, però no puc dir que siguin els que més m’han entusiasmat. Tot i així, sempre que em demanen quin destacaria, quin trobo imprescindible, sempre dic el mateix. “L’Illa del Tresor”. Perquè com a narració és la més pura que conec, pel seu vessant profundament èpic i iniciàtic, les ombres de la violència i de tot el que és macabre barrejat de manera incomparable amb l’audàcia victoriosa, el perfum de l’aventura marinera, que probablement és l’aventura més perfecta, més absoluta, i també perquè explica la primera i decisiva elecció moral. Impecable sobrietat de l’estil, el ritme narratiu que sembla resumir l’íntima perfecció de l’art de narrar, el disseny dels personatges, la sàvia complexitat d’una intriga que en el fons és, però, extremament simple. En relació a “L’Illa del Tresor”, tothom parla sempre d’aquesta figura fabulosa que és John Silver el Llarg, i d’acord que la seva figura i la seva trajectòria representen un clàssic de la literatura d’aventures. Però a mi encara m’agrada més Jim Hawkins. Tot gira al seu voltant. És la seva mirada justament la que engrandeix la figura del pirata i li atorga tot el seu enigma. Decidir, i escollir, entre el bé i el mal, que queden sempre tan difuminats en aquesta història fantàstica. Ell, adolescent, aprèn el rostre demoníac de l’audàcia. I és Silver qui l’hi ensenya. M’estimo més aquest llibre, al qual torno sempre de tant en tant, que no pas un altre dels més grandiosos. L’elecció no és fàcil, perquè aquest altre que dic és “Moby Dick”, Ismael i el capità Ahab. Em quedo sempre, però, amb l’ambigüitat i la boira de “L’Illa del Tresor” i la grandesa del seu autor, R.L. Stevenson. I, com que és molt millor llegir el llibre que no pas comentar-lo, és per això mateix que ho deixo aquí, per això i perquè ja s’ha fet de dia i ho veig ja tot una mica més clar i em sembla que ens en sortirem. Som a la banda del bé, a la dels bons.

La “Imprevidència”

Més enllà de qualsevol judici, de qualsevol opinió. Hi ha la Divina Providència, deia Flaiano, però també deu haver-hi la Divina Imprevidència. Segurament totes dues vigilen, però és la segona la que deu regular tots els nostres errors i tot allò que se’n deriva, els xocs de trens, els naufragis, els terratrèmols, els tsunamis, les matances d’innocents, la pesta i totes les malalties i epidèmies del món, les catàstrofes més petites i també les més grosses. L’impossible diàleg entre el Bé i el Mal, equilibrats en el temps segons la llei dels números més grossos i tantes vegades terribles i esfereïdors; o això o vés a saber, potser el que passa és que cap de les dues no hi són ni existeixen, ni la Providència ni la Imprevidència. Potser només hi ha la totpoderosa natura imprevisible i el simple i incontrolable i també inexplicable curs de les coses i de la humana manera de ser. Més enllà de tot judici i de tota opinió. Paraula de creient.

Bàrbars i civilitzats

La Vista desde Aquí (Elba) és un altre plaer de lectura. Ignacio Peyró i la conversa mantinguda amb Valentí Puig. Plaer de lectura d’aquells que es manifesta fins i tot sense estar gens d’acord sobretot en aquells apartats que parlen de la Catalunya plural i de política, llengua i cultura catalanes. No cal que m’hi estengui. Admiro i aplaudeixo estil, escriptura, pensaments, raonaments i reflexions tot i l’absolut desacord amb aquests punts de vista que dic i que, d’altra banda, no m’han suposat pas cap sorpresa. En d’altres, l’acord és total. Per exemple, l’esment inicial de Michael Oakeshott en relació a l’art de la conversa i a la capacitat de dialogar que marca exactament la separació radical “entre l’home civilitzat i l’home bàrbar”. I és que som on som, més val saber-ho i dir-ho. I res no treu perquè l’admiració envers aquest llibre i la transcripció d’aquesta llarga conversa plena de saviesa sigui gairebé total. L’aplaudeixo, doncs, de tot cor igual que aquest dematí aplaudeixo també l’article de Javier Marías, a la seva Zona Fantasma de cada diumenge, i l’esplèndida diatriba contra tanta gent d’avui dia que a la mínima s’exclamen: faig el que em dóna la gana i ningú és qui per dir-me el que he de fer. Gent perillosa i del tot maleducada que em serveix també per aprendre el significat d’un mot que reconec que no havia sentit mai. Mastuerzo. És a dir, gamarús entre d’altres coses. En plena generació de gamarussos.

I parlant de coses. Les coses s’han de fer bé perquè, si no, més val no posar-s’hi i no fer-les. El problema és que, hores d’ara, potser ja hem perdut de vista la distinció entre el bé i el mal.

No envegis mai l’home violent

Llegir Ellroy i, malgrat tota la violència física i verbal que conté, estar segur del tot que no es tracta pas d’apologia de la violència. Estats d’ànim i circumstàncies de la història passada i també present. Ellroy no és cap apologeta de la violència, al contrari. És una lliçó permanent en l’aprenentatge fonamental de saber distingir d’una vegada el bé i el mal. I saber triar el bé. I combatre, sí, combatre el mal. El que passa és que Ellroy, o el llegeixes directament en anglès -i aleshores n’has de saber molt i molt-, o bé gairebé sempre en castellà. El tenim molt poc traduït al català. Que jo sàpiga, tan sols A la Caça de la Dona tenim en català (Angle Editorial). Res del Quartet de L.A., ni La Dàlia Negra, ni cap altra cosa. Però parlo de Perfídia, ara, llibre del 2014 i publicat aquí l’any passat. Sintaxi d’amfetamina. Impecable traducció de Carlos Milla Soler. No envegis mai l’home violent ni triïs cap dels seus camins. Aquest introit dels Proverbis. I el pèrfid és el traïdor envers els qui confien en ell. I la perfídia, la qualitat (defecte) del pèrfid. 780 pàgines en què no i ha manera de distingir els bons dels dolents senzillament perquè, de bons, no n’hi ha cap. Tot és èpica del crim i la depravació que et corprèn. L.A. 1941. Bombardeig japo de Pearl Harbour. El detonant. Por, sospita, morts a mansalva. Gènere humà en situació límit. Com aquell terra que feia de llit, i les estovalles que servien de llençol. El coixí era el coixí pres d’una butaca. Instrumental desinfectat amb bourbon Old Crow. I aquell algú que fumava per encobrir aromes inexplicables. Aromes de sang i de sintaxi d’amfetamina. Bisturís, ganivets, fils de sutura, serra per serrar ossos. I després, més endavant, el pòmul escapçat fins a la galta i la sang assecada, eixugada, amb tovallons de paper. I la necessitat de mantenir-se a distància dels esquitxos mentre aquell xinès, o potser japonès, separava els tendons amb la punta d’un llapis. I parlaven d’eugenèsia aleshores, la branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures. En parlaven com a tendència del futur d’aquell temps d’aquesta novel·la impressionant. Ara fa 75 anys.

Una mena d’oracle

Recordo de sobte, aquest dematí, un somni de no fa gaires dies. Un malson, de fet. Un retrat de coses que passen, segons m’han explicat després, a les millors famílies. Encara ara em sembla increïble. Bé, clar, els somnis ja ho tenen, això de semblar increïbles. Suposo que per això mateix es tracta de somnis, no ho sé. El cas és que hi havia una mena d’oracle que dictava el bé i el mal des de casa seva mateix, sense deixar-se veure gaire, a penes gens. Convocava éssers addictes fent veure segurament que el seu dictat era allò que més convenia a tothom i que, en el fons, vetllava per tots plegats com si la resta no passéssim de simples titelles. Resultava, però, que res no era veritat i als pobles, ja se sap, tot s’acaba sabent. Al malson tot eren sentències que ressonaven del passat. Com que tu aquella vegada que jo manava vas negar-te a votar en el sentit que jo t’indicava, ara, un cop  ja retirat i sense ostentar cap càrrec que no sigui el d’embolicar la troca i crear mal rotllo, em decanto per aconsellar i donar suport a tots aquells que, com jo mateix, només miren pel seu ego, la seva vanitat, el seu profit i res més. I no pas a tu. Passa a les millors famílies, m’han explicat després. Però jo, encara en el somni, sempre havia tingut aquest oracle que dic com una gran persona, gairebé com un referent. I m’era difícil d’acceptar la seva caiguda en la venjança i el ressentiment. És un malson, em deia a mi mateix encara somiant. No pot ser tot tan equivocat i malmès. I alguns el renyaven i li deien que acabaria, ell i els seus sequaços, no essent el centre de res. I la veritat és que ignoro si tot això té a veure amb cap realitat més enllà d’aquest somieig del guia que s’equivoca de camí i confon el personal. Deu ser que el temps anul·la la consciència individual i la converteix en pur instint de venjança. Migració humana  a través del temps. Sí, deu ser això.