Més m’estimo ser com la roca

La roca i el núvol de què parla Lluís de Brocà a través de l’enginy de Joan Sales. Incerta Glòria, encara. Temps, aquest, que més m’estimo ser com la roca i la seva consistència més que no pas l’evanescència del núvol. És molt bonica, tot i així, la reflexió. El núvol és una cosa que passa de manera esplèndida en aquell seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca, en canvi, és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en aquesta vida nostra; i què val més de totes dues coses? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, aquella que ens fuig a cada instant? ¿O és que potser som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que la de conèixer un moment gloriós, un de sol, i encabat esvair-nos? Dubtes entorn de la vida humana que podrien per a alguns perfectament ser els del país que tant esperem. Del tot amatent a les 6 de l’horabaixa de demà. Sigui el que sigui hi ha una cosa que no és possible de cap manera: continuar essent compatriotes (i encara menys súbdits) de la mena de gent que ahir es manifestà a Barcelona. Ni de cap dels seus predicadors. Ni de res del que tots plegats representen.

Projectes i records

Alts i baixos de les biografies. De totes les biografies. De fet, la història no és sinó la suma de totes les biografies i de tots els alts i baixos que contenen. La història, conèixer-la del tot, és, per tant, gairebé impossible. No em fa res repetir-me. De fet, segurament no faig cap altra cosa. Repetir-me. Per exemple, el record de quan Emerson digué que no hi ha història i que l’únic que hi ha és biografia. No sóc historiador ni biògraf, però m’agrada aquesta idea. Les nostres vides i les nostres experiències, certament influïdes per les circumstàncies que ens toca viure, són tanmateix intransferibles. Projectes i records. Hi ha aquests versos a l’acte 3, escena 1, de Shakespeare a Mesura per Mesura: “En tu no hi ha joventut, ni senectut; / però, igual que en una migdiada, / somnies en totes dues”. I el doctor Johnson, Samuel Johnson, segurament el crític i savi més brillant i valuós de les lletres anglosaxones en féu un comentari gloriós. Aquest: “Imaginació exquisida. Quan som joves, ocupem el nostre temps a fer plans i projectes per als anys posteriors, i ens passem completament per alt les gratificacions que tenim davant nostre; quan som ancians, passem el llanguiment de l’edat en el record dels nostres plaers o fets juvenils; de manera que la nostra vida, que mai no hem ocupat plenament en el moment present, s’assembla als somnis de la migdiada, quan els fets del matí es barregen amb els projectes per a l’horabaixa”. I, encara, una anotació de Harold Bloom a aquest comentari: “Fem projectes o recordem. Res més. Allò que Johnson es negà a dir, però que resulta implícit, és que renunciem al present perquè inconscientment sabem que hem de morir en un moment present”. Només biografia. I dubtes, molts dubtes. Un dels quals, i que fins ara no he pogut mai aclarir, és el de saber quan va començar exactament això que en diem el canvi climàtic.

Calaixos tancats

Cadascun dels amics que hem tingut és d’alguna manera l’amo d’un dels calaixos de la nostra persona, del nostre ésser. I només ells en tenen la clau. De manera que, un cop se n’han anat, aquell calaix és com si quedés ja per sempre tancat. Allunyar-se dels amics, admetre aquest allunyament, és com si una part de la nostra vida quedés clausurada. Jo mateix potser ara seria diferent si hagués continuat la relació amb certs amics de la joventut, o d’un passat tampoc no gaire llunyà. Potser. El que passa és que hi ha circumstàncies, qualssevol, que te’n separen i continues aleshores el viatge, cadascú per la seva banda i per això mateix mutilats, o gairebé. Potser és aquesta la raó per la qual a certa edat es fa tan difícil de fer nous amics. Ja totes les facetes de la nostra manera de ser han estat copades i ocupades per aquelles aliances del passat. Aliances inimitables. Calaixos tancats. I tots els dubtes del món.

Nitrogen

Creix la tensió, n’hi ha que dubten que el President acabi convocant el 27-S, i jo he hagut d’anar a la dermatòloga. Llegeixo, a més, que es veu que això de la dutxa diària no és tan bo com ens pensem. Al Regne Unit, diu que hi ha un gran debat entorn de la qüestió. N’hi ha que recomanen menys dutxes, més curtes i amb no tant de sabó. Que Déu ens agafi confessats. Sembla que la delicadesa de la pell, i la neteja, i la bona olor, és més aviat un hàbit social que no pas una raó higiènica. I un gran negoci dels qui elaboren xampús, gels i cremes hidratants. Dutxa diària o només cada dos o tres dies, aquesta és avui la qüestió. Aixelles, genitals i engonals al marge, clar. I les pigues, berrugues, taques a la pell no son qüestió tan sols de l’edat. No hem de prendre tant el sol, ni amb cremes protectores ni res, això és tot. La dermatòloga m’explica que, en relació a tot això que dic de les taques a la cara i a les mans, i de pigues i berrugues, ella té sempre present, de quan era estudiant, les paraules del seu “càtedro” d’aleshores: escolti, la pell de la cara i de les mans té la mateixa edat que la pell del cul. ¿Que hi té taques, al cul? ¿Eh que no? Doncs ja ho sap. Nitrogen.

Autor i corrector

Amics que segurament em sobrevaloren i em confien els seus projectes literaris per polir-ne i corregir-ne aspectes formals i possibles errors de picatge i d’ortografia. I la veritat és que m’agrada molt dedicar-m’hi. Em sembla que no es tracta tan sols de llegir, corregir i lliurar, no. Hi ha el fet de les cites setmanals i les estones d’intercanvi de comentaris i d’exposició de dubtes. El contacte d’autor i corrector per resseguir-ho tot de manera conjunta. Al capdavall la decisió final correspon sempre a l’autor, és clar. M’agradaria molt, per cert, saber com es va sentir Joan de Sagarra en veure el resultat del seu text de diumenge traduït al català (aquell tan estrident *folga). Suposo que no degué ni supervisar-lo. Potser fins i tot tant se li’n fot. O no. No ho sé. Ai, si el seu pare l’hagués vist i llegit, penso. Les presses, és clar. I l’estalvi. I la manca de paciència. I la subsidiaritat de la llengua.