Desorientació

Desorientació més aviat total. I encara sort que trobo aquest pensament de Plató (Teètet 175) que diu que el que fa falta és que aquell, o aquells, que fa discursos sobre els éssers humans examini també, com des d’un punt enlairat, aquelles coses que s’esdevenen sobre la terra, com ara ramades, exèrcits, treballs del camp, matrimonis, divorcis -sí, divorcis, que d’això es tracta ara mateix-, naixements, morts, enrenou de tribunals -que d’alguna cosa ens deu sonar-, indrets deserts, diverses poblacions bàrbares, festes, planys, reunions públiques, que examini, deia, la barreja de tot això i la conjunció ordenada que es deriva dels elements contraris. Contemplem, mentrestant, i per si de cas, les coses que s’han anat esdevenint anteriorment fins arribar al punt on ara mateix som. Aquest punt de desorientació personal que deia just fa un instant. A veure què acaben dient, suposo que d’aquí una estona breu, els jutges d’aquesta justícia que ens és tan aliena envers els membres de la mesa del Parlament.

Divorcis

Tinc el doctorat en divorcis, però sempre he pensat que el que hem de fer és aguantar. Sempre val més aguantar perquè res no ens garanteix que amb altres persones les coses millorin. El problema sóc jo i sempre he estat jo. I no ho sé. No sé si el cervell de tota l’altra gent és tan poc fiable com el meu. De vegades em fa l’efecte de ser l’única persona incapaç de veure el que els altres porten de cap. No sé si tothom va tan a la deriva, no sé si tothom passa una vegada i una altra en un sol dia de ser intel·ligent a ser mitjanament intel·ligent, i després tan enze com qualsevol, i després l’imbècil més gran de la humanitat. Aquesta mena d’estupidesa de creure que la vida és un gran engany en què cau tothom excepte tu. És d’imbècils creure això. Tinc el doctorat en divorcis, però crec que el que hem de fer és aguantar. És de folls tot plegat. ¿Com és que en Guillem estima la Sara, o al revés? Després de tants anys! Perquè és un calçasses. A la sobretaula d’un sopar, segurament tothom pensa això d’algú altre. I hi ha vegades, n’estic segur, que tots pensem això de tothom. ¿No ho penses tu? Jo sempre penso això de totes les parelles. I són inescrutables les raons de cadascú i no tenim accés al pensament dels altres. Ni als seus sentiments. Ja no vaig a sopars d’aquesta mena i fa molt de temps, anys i anys, que tampoc no n’organitzo cap a casa. Aquests sopars de parelles que són com sopars d’animals de presa. Ja hi hem passat per aquí i la veritat és que tot el que en queda són els fills. Els fills que potser no cal que venerin la família, ni el país, ni el lloc on viuen, però que sí que han de saber i notar que tot això ho tenen i que en formen part. I que ho hauran de continuar. I que aleshores, potser, s’ho estimaran.

És clar que res no és fàcil. Mai no hi ha mèrit en el que resulta fàcil. I aquella idea de l’amor sublim avui s’ha tornat com antiga, passada de moda, no ho sé. Inevitable nostàlgia. Si mires al voltant, però, el que veus és que ara tan sols hi ha una cosa després del final d’una relació (amorosa): una extremada i nihilista soledat. Aquest inexorable destí dels amants contemporanis. Sembla.