Dividits a mort

Aquella nota d’Estelrich del 20 de desembre del 35: “El catalanisme ja hi està, d’integrat, a la política espanyola. Amb la diferència que les esquerres espanyoles sostenen les catalanes, mentre que les dretes espanyoles ens hostilitzen i vénen a mostrar als catalans que només hi ha comprensió i solucions en el camp de l’Esquerra. Nosaltres, la Lliga, estem al costat, coratjosament i decidida, dels conservadors espanyols pel que fa a tots els problemes generals; el que passa és que aquests conservadors que dic estan contra nosaltres furiosament en la qüestió catalana, que és la nostra. Heus aquí el fet que ve de lluny i que determina que el catalanisme s’hagi trobat amb les esquerres en moments decisius: Solidaritat, assemblea de Parlamentaris”.

I aquella altra de just l’endemà: “…Jo opino: la funció de la Lliga fou d’incorporar la burgesia catalana al moviment catalanista. Aquesta burgesia, fonament cèntric del catalanisme, s’ha sentit ofesa i desvinculada (del catalanisme) a causa de l’acaparament de l’autonomia per part de l’Esquerra…I entre nosaltres, no hi haurà eixida favorable mentre estiguem dividits a mort esquerra i dreta”.

I bé. Anoto encara això seu del 9 de juny del 36, un poc més d’un mes abans de l’ensulsiada: “…un ambient com el del Parlament espanyol em deprimeix, em mata. Enmig de tants estúpids, em sento estúpid, sense seguretat, sense convicció, sense força”.

Anuncis

Hores de reposar

Els Dietaris d’Estelrich en què les repeticions no tenen mai l’encís ni l’interès de les primeres vegades, aquelles vegades que Eros coronava sempre el dia. No deixa de ser cert, però, que, si fa falta treballar i brillar per l’esperit, la cosa millor és instal·lar-se en la castedat. Tampoc és que costi tant. I menys encara veient i adonant-te de com va tot avui, que el sol fet de ser mascle pot ja aixecar sospites. I, encara, aquella altra semblança que fa que tampoc a mi, les coses que m’interessen, no m’agradi visitar-les en ramat. I sí: tothom té el dret de viure la vida que és capaç de viure. De fet, sóc ja en aquella edat que el llit és la salut. Si hi passes deu o dotze hores cada dia, faràs anys. Hores de reposar, doncs. I mira que les batzegades del cor siguin normals. (Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles, pàgina 175).

Excepte el gènere avorrit

A l’hora de llegir, els textos que més m’estimo són els dietaris, les autobiografies. Vivències, pensaments, experiències, sentiments que l’autor transmet al lector sobre tota mena de peripècies vitals més o menys agradables i moltes vegades al marge del que resulta habitual. Singularitat sobretot, l’individu i l’ésser que representa. I l’estil. Jo què sé, Chateaubriand, Josep Pla, Valentí Puig, J.C.Llop, Guillem Simó i tants i tants d’altres. Desig de veritat i temptació de fingiment. Moltes vegades, per cert, totes dues coses juntes que veig com una línia de tensió que els atorga aquest poder de seducció que per a mi és clarament superior a qualsevol altre gènere. És així, si més no, com ho veig. I també amb els dubtes de si no hi ha mai una certa obscenitat exhibicionista en aquesta classe d’escriptura i de la raó per la qual un ésser humà decideix explicar la seva vida tot fent-la pública. Perquè, esclar, hi ha una cosa que em sembla que fa molt falta en aquesta mena de textos i és la necessitat de cadascú de trobar la distància que cal per poder parlar amb tu mateix i no aparèixer com el que no ets. Però vaja, parlo d’allò que més m’agrada llegir i això no vol pas dir que no em semblin bons els altres gèneres literaris. Tots em semblen bons excepte, això sí, el gènere avorrit. I, encara, tenint en compte que la grolleria no n’és cap, de gènere i, a més, no la suporto.

Les pors de l’home

Passo el dematí entretingut un cop més rellegint dietaris d’anys enrere. Record i memòria. Sensació estranya i no gaire agradable de llegir-se un mateix. El 16 de juny del 2005, però, era a Berlín, a l’hotel Clarion, acompanyant un grup de no sé què. Potser ja ho he dit altres vegades, però Berlín és una de les ciutats que més m’agrada. Era al jardí prenent cafè i fent temps perquè arribés l’hora d’anar cap a l’aeroport, aeròdrom o camp d’aviació, expressió de Pla que m’entusiasma. El jardí era com un envelat, com una carpa, amb la temperatura justa, tan justa com la dona del llibre que llegia. Tenia entre mans “La Dona Justa”, de Sándor Márai, que és encara com un missal per a mi. A la llibreta que ara rellegeixo hi ha anotades tota una sèrie de coses relacionades amb el llibre de l’hongarès. Com més va, més em sento reflectit en els pensaments de l’autor. L’adjectiu justa del títol és un adjectiu de significat ambigu. Justa sí que vol dir apropiada, adequada, veritable, però també justiciera, venjativa, freda, calculadora. Resulta terrible al capdavall la seva figura i la seva presència. La presència de Judith Aldozo. I les pors de l’home. La por, per exemple, de no gosar acceptar el regal de l’amor i el coratge, l’enorme coratge, que cal per deixar-se estimar sense reserves. I el reconeixement del trist secret de tot ésser humà: aquesta enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure. Aquest personatge masculí, que és com si fos jo mateix, no va tenir prou coratge per viure amb una dona que l’estimava; no va ser capaç d’acceptar el seu afecte, se n’avergonyia i fins i tot la menyspreava una mica perquè la sentia diferent, amb uns altres gustos i amb un ritme de vida ben divers del seu. Temia, també, per ell mateix, per la seva vanitat, i tenia por de lliurar-se a aquell xantatge generós i complicat amb què ella provava d’arrencar el seu amor.

Faltava encara una mica, aquell 2005, perquè esclatessin totes les bombolles. Però Márai també parla dels plans econòmics de les nacions per avançar en la millora i el progrés dels pobles i dels països. No gastar més enllà del que s’ingressa i la seguretat que, si es fa, encabat podrem pagar el que es deu. Plans que després s’han de dur a terme, si convé a sang i a foc i peti qui peti. I naturalment sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans perquè l’objectiu d’aquests plans estrictes no és pas el benestar o la felicitat de l’individu, sinó la prosperitat de la massa, del poble o de la nació, conceptes sempre anònims. No et deixis salvar i salva’t, sembla que digui també Márai.

I hi ha, igualment, la qüestió de la soledat. L’autèntica soledat, escollida a consciència, no és un càstig i ni tan sols una forma morbosa i ressentida d’aïllament. Ni un vici d’excèntrics. La soledat escollida a consciència és l’únic estat de veres digne d’una persona. Però Márai se suïcidà. A l’exili, però se suïcidà. Hi ha la meravella dels seus últims dietaris 1984-1989 i el seu declivi final. ¿Que dorms, amor meu? No hi ha ningú que sigui capaç d’explicar perquè les dones i els homes s’ajunten i per què se separen després. Potser sí que l’amor és egoisme desbridat.

I així, a poc a poc i amb pensaments com aquests, arribà l’hora de partir de Berlín, ciutat sempre a la memòria. Feia una mica més d’1 any de l’ensulsiada. I la veritat és que de vegades retrocediria si tal cosa fos possible. Però no ho és. I ja no en queda sinó el record.

Es fa llarg d’esperar

Aquells estoics de l’antiguitat que deien que res no té importància, ni la vida ni la mort, ni la riquesa ni la misèria, ni el plaer ni el dolor, ni la glòria ni el fracàs. O aquests intel·lectuals d’avui mateix que el que afirmen és que tot en té, d’importància, la pau i la guerra, la llibertat i l’opressió, l’home i la naturalesa, els objectes i les idees. De l’amor, no en diuen res, però. Ni els uns ni els altres. Tot té importància, res no té importància. Aquí, ara, una de les coses que jo trobo més a faltar és l’edició definitivament definitiva dels dietaris de Guillem Simó. Es fa llarg, es fa llarg d’esperar.

Com si es tractés de virtuts

Vendre’s l’ànima al diable per tal de no envellir. Aquell pacte que potser acabà en empat. Però Goethe també feia dir a Faust que tot el que sé sobre mi ho he pogut esbrinar sense moure’m: en una cambra d’estudi o en un racó del meu jardinet. Bé, hi ha hagut també algun viatge o altre, partits de futbol i més d’una i de dues seduccions. Estelrich anotà al dietari del 49 que tota seducció exigeix un cert temps, una certa lentitud. Si no, la seducció no és tal perquè no hi ha presa damunt la carn i damunt l’ànima. Flors d’un dia que no arriben mai a l’endemà. Caprici, venda, desesperació, però no pròpiament seducció. ¿Com és que tots els vicis que es posen de moda passen com si es tractés de virtuts? Lliçons que costen molt d’aprendre. El regal de cada moment, fins i tot en el matrimoni -mot tan en desús-, aquell moment que tot ho abasta. Formes superiors del tracte. Hofmannsthal i El Llibre dels Amics. El sentit del matrimoni no és altre que la mútua dissolució i la palingenèsia, mateixes ànimes i mateixa realitat com a conjunt. Per això mateix, l’autèntic matrimoni només es dissol a través de la mort i potser ni tan sols així. Sospir immens de seriositat, però també de molta mandra, avui. Aquella mandra, aquella peresa, de La Rochefoucauld, la més desconeguda de totes les passions; la més ardent i la més maligna de totes, per més invisible que sigui la seva violència.

La paciència i els seus companys inseparables

Es fa llarga, molt llarga, l’espera de la nova compilació de textos de Guillem Simó. Sóc simonià confès entre molt poques d’altres coses. I recordo el plaer i el goig del dia, fa tot just un any i mig, que vaig poder veure, per gentilesa gran de na Carme, l’espineta del seu conhort. I els llibres i les carpetes, i l’espectacle de la Plaça Major de Ciutat des del balcó de casa seva, tan pulcra i lluminosa. Torno a Guillem Simó, és clar, mai no deixo de fer-ho. Mai no deixo de tenir present En aquesta Part del Món. Tot penja d’un fil, el fil de la insistència. Han passat pràcticament 25 anys des d’aquell setembre del 1988 en què Guillem deixà escrit el següent: “Als capdefaves que diuen que els mestres s’han d’adaptar als joves deixebles se’ls hauria de retirar la llicència de parlar. (Per cert, ¿qui expedeix ara aquestes llicències?)…Una persona madura és incapaç d’adaptar-se a una d’immadura si no és a costa de sacrificar la seva maduresa, és a dir, si no es torna pueril. Als joves se’ls ha de fer entrar en raó: jugant només es poden aprendre bajanades, els continguts d’interès només es poden adquirir a base d’un esforç rigorós. Als joves les persones grans només podem fer-los el favor de la paciència. L’única manera civilitzada de viure en aquest món horripilant és amb paciència, i la paciència és avui la més descartada de les virtuts. La paciència, i els seus companys inseparables: ordre, netedat, educació.

Molts de joves són impacients, desordenats, bruts i mal educats. Avui com abans. Però avui, cosa escandalosa, ho són amb connivència amb els mestres. Clar que els mestres són deutors dels ideòlegs i, des que tothom té llicència -barra- per dir-hi (i publicar!) la seva, la cursa del qui-la-dirà-més-grossa ha pres unes proporcions incontrolables”.

Ah, Guillem! Si sabessis com tot ha anat encara a pitjor.