Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

L’ateisme no existeix

El consol de ser creient. El fil invisible que mou el món. La Bruyère deia que li plauria trobar un home sobri, moderat, cast i just, que li assegurés la inexistència de Déu. Un home així, si més no, parlaria desapassionadament. I, com que s’adonava que un home amb aquestes qualitats no existeix, concloïa que la impossibilitat de demostrar la inexistència de Déu li descobria la seva existència. El fil que mou el món. M’encanta La Bruyère i els seus pensaments. L’ateisme no existeix. I els poderosos, que s’erigeixen en els més sospitosos sobre aquesta qüestió, tenen massa mandra per decidir dintre seu que Déu no existeix. Indolents. Una indolència que els porta a mirar amb fredor i abúlia un assumpte tan capital. Pel que fa a la naturalesa de la seva ànima i a les conseqüències d’una religió veritable actuen de manera semblant. Indolents. Ni neguen ni admeten. Senzillament ni hi pensen. Per peresa. Els caràcters o els costums d’aquest segle. Per a tots aquests instants d’indeterminació.

Producte de l’atzar

En tota la meva vida, que jo sàpiga i recordi, no hi ha hagut mai cap gest personal de lluita. Sempre oposat, per tant, a qualsevol senyal de naturalesa heroica; voler alguna cosa, aspirar-hi, albirar un objectiu, un desig -tant és que hagi estat amorós o no, i no sé pas si hi ha cap desig que en el fons no en sigui, d’amorós. El cas és que res, res de tot això no he arribat a conèixer-ho a través de l’experiència de perseguir-ho. Tot ha estat producte de l’atzar en mi. O perquè Déu així ho ha volgut. ¿Naturalesa superior? No, no, de cap manera, on vas a parar. Estàtues humanes que caminen. Precioses estàtues humanes que observo aquest dematí de desembarcament de miquelets en aquesta platja que representa que és tri-centenària. O més. Representació històrica també d’aquells trabucs. Perdérem. Mentrestant, a UDC voten. ¿Per atzar?

Clar que no

Clar que no. Clar que no es pot insultar la falta de fe dels altres. Però tampoc aquests altres no poden insultar la fe, la que sigui i sempre íntima i privada, dels qui en tenim. Que ells no en tinguin és cosa d’ells, però no poden insultar-la ni tampoc riure-se’n i fer-ne escarni. La fe no és, no ha de ser, cap cosa de portes enfora. Ni exhibició pública de res. Ja no em semblà bé, l’any passat, que al meu poble l’Ajuntament, sí l’Ajuntament i no pas la parròquia, decidís recuperar la processó de Divendres Sant, expansió pública de sepulcres emblanquinats. El divendres sant i i tots els altres dies sants és per dintre de cadascú que hi cregui que han d’anar. El Nom de Pare en llevar-me i el Parenostre de cada dia abans de sortir al carrer i també abans d’adormir-me a la nit és cosa meva i ningú no n’ha de fer res i ningú no hi està obligat i és una decisió lliure que em fa sentir bé i en pau a pesar de totes les culpes arrossegades. I em sembla que el més públic que pot ser qualsevol rés o pregària és, hauria de ser, a l’interior dels recintes religiosos i no pas als carrers de pobles i ciutats convertits en espectacles. Contra tot integrisme, sí, també contra l’integrisme relativista d’avui, la fe, ja ho sabem, no es basa en res que sigui demostrable a través de la raó. Tot hauria de ser molt més discret. Tampoc la inexistència de Déu no s’ha mai demostrat. Clar que no.

Els Infinits de Banville

Potser els déus de la mitologia foren també obra de Déu. I els homes, és clar, no podien saber-ho. Déu no s’havia fet home, encara. John Banville fa sortir els déus antics a la seva novel·la, The infinities. Banville, irlandès, és avui, sens dubte, un dels millors escriptors de la llengua anglesa. Ja li havia llegit Eclipse, Shroud i The Sea, grans llibres tots tres. I ara -de fet aquesta obra és del 2009- se serveix dels déus i de la seva convivència amb els homes, que neixen i moren, que van i vénen. La trama és molt més complicada, amb ple de personatges que entren i surten, però hi ha un moment que aquests déus, Hermes, Plutó, Zeus, Atenea, Prometeu, Maia, Arxifont…, expliquen que realment els homes no tenen motiu de sentir-se desemparats ni abandonats. Nosaltres, diuen, no ens n’hem anat mai; el que passa és que vosaltres heu deixat de tenir-nos en compte. Perquè, ¿com voleu que desapareguem, nosaltres, que no podem sinó ser a tot arreu? Simplement vam donar a entendre que ens retiràvem, durant un imprecís interval, com dient que sabem perfectament quan no es desitja la nostra presència. Tot i així, no podem resistir-nos a revelar-nos a vosaltres de tant en tant, moguts pel nostre incurable avorriment, l’afició a les entremaliadures, o la persistent nostàlgia que alberguem en relació a aquest món tempestuós que hem creat […] I així, quan un dia d’estiu un sobtat vendaval es desferma entre les arbredes, o quan una pluja fina i suau es desprèn igual que el descens de la gràcia damunt la santedat d’un quadre, és que algú de nosaltres passa per allí; quan la terra cedeix i obre la ganya tremenda per empassar-se ciutats senceres, quan el mar s’alça i engoleix tot un arxipèlag amb totes les palmeres i les cabanes i milers d’udolants natius, tingueu la seguretat que algú de nosaltres està seriosament enfadat. També nosaltres, quan ens hi posem, podem ser venjatius i mesquins, igual que vosaltres. I us hem donat tot allò que crèieu voler i mireu què n’heu fet. I penses que potser aquells déus de la mitologia foren també obra de Déu. Imatge i semblança. I la inalterable petitesa de l’esperit. I el trist silenci de la nostra enveja. Banville és molt bo, però ha de ser pres en petites dosis. Com aquesta. Si no, podria arribar a fer-te perdre el món de vista.

El monòlit que em sembla Déu

Poema visual de tot el que som i de l’espai d’on venim. I el monòlit que ens ha conduït fins en aquest estadi d’intel·ligència superior que inclou, àdhuc, la capacitat de la mentida més grossa, aquella que posa en perill no tan sols la vida artificial de la màquina HAL, més humana que els mateixos humans, sinó, i sobretot, la nostra. L’espai, l’infinit i el monòlit. Estimo aquesta pel·lícula i la simfonia de l’Univers de la seva banda sonora, aquests excelsos Danubi i Zaratustra. El monòlit em sembla Déu, i ja fins i tot algú com John Lennon deixà dit que 2001, una Odissea de l’Espai (Kubrick, 1968, 139 minuts) hauria de projectar-se a les esglésies 25 cops al dia. Com a mínim.

Gómez Dávila, 100 anys

Em plau de recuperar-lo, avui que fa justament 100 anys del seu naixement.

Descobreixo, m’imagino que tard, Suma Cultural, http://www.sumacultural.com/, i torno a Gómez Dávila (Bogotá, 1913-1994). Un altre centenari, sí. Potser no tan nostrat, però no pas menys penetrant per a qui conegui els seus Escolis a un Text Implícit. Quin llibre impressionant. L’edició de què disposo és de l’any 2009, casa editorial Atalanta. Néixer, viure, escriure, morir. I no publicar res fins passats els 60. Llegir, llegir i ensenyar. Vaig aprendre a ser reaccionari amb els Escolis de Gómez Dávila. Reaccionari en el sentit d’inconformista, que em sembla la veritable accepció del mot. Inconformista, també, amb el mal anomenat progressisme, que tot se’ns ho ha carregat i que no ha conduït enlloc més que a l’oblit de les arrels. Biblioteràpia com a forma de vida. I viure lliurat a la sola tasca de viure. Qui ens traeix mai no ens perdona la seva traïció. I la sinceritat impossible. No és possible ser sincer. La sinceritat es converteix de seguida en un pretext per dir bajanades. I el prejudici de no tenir prejudicis és el més comú de tots els prejudicis. Escolis, comentaris, aforismes. I hi ha el poble, encabat. El poble que no creu mai, ni se n’adona, que qui parla emfàticament no para de dir res més que ximpleries. Només perquè n’hi ha que parlen emfàticament. Una ximpleria rere l’altra. I no hi ha ningú que elogiï el poble sense el propòsit de vendre-li o robar-li alguna cosa. I qui tot ho perdona perquè diu que tot ho comprèn, és perquè res no ha entès. I acostumar-se a proclamar drets per poder violar deures. I les catedrals no foren construïdes per fomentar el turisme. I parlant de corrupció, tan de moda: el poder segurament corromp més els qui el cobegen que no pas els qui l’exerceixen. I la vida és un combat quotidià contra la pròpia estupidesa. I així ens adonem de com n’hi ha tants que es declaren enemics de Déu i ho són tan sols del sagristà. I, finalment, perquè el que cal és llegir-lo directament, tan sols el bé i la bellesa no reclamen límits. No hi ha res que sigui massa bell ni massa bo. 1407 pàgines de plaer. Paper Bíblia.