Societat trastornada

Grups de mestres i de professors que com cada mes de juliol s’apunten i assisteixen a cursos de formació diversa. Fins fa no gaire del que es tractava era d’ampliar coneixements de la matèria de què cadascú era especialista. Ara ja no. Tot s’ha anat tornant integral i ja tant és que siguis professor de Geografia i Història (perdó, de Socials!), o de Matemàtiques, o de Català o d’Anglès o del que sigui. Tant és. Ara del que es tracta és d’aprendre a fer com de metge a les aules. I així el que és més bàsic i important és inscriure’s a 5 o 6 sessions, 15 o 20 hores en total, per tal  d’aprendre a tractar els TDA (H), és a dir, els trastorns de dèficit d’atenció, amb o sense hiperactivitat. O els TEA, els trastorns de l’espectre autista, també anomenat d’Asperger.  O també els TANV, trastorns de l’aprenentatge no verbal. Mira si n’hi ha, de trastorns, a les aules del país. I la veritat és que no ens ha pas d’estranyar. No ens ha d’estranyar gens sobretot si tenim en compte que a la sessió d’ahir mateix sobre els TDA la professora que imparteix el curs s’hi presentà amb el gosset. ¿Oi que no us molesta?, es veu que va dir tota somrient. És molt bon gos, ja ho veureu, afegí. I, efectivament, mentre ella, amb tot d’exemples, anava explicant la manera de tractar els dèficits d’atenció, el pobre ca no parava de moure’s per entremig de les cames dels que intentaven atendre les paraules de la professora. Fins que en un moment determinat es posà a bordar, literalment a bordar. La sorpresa més grossa va ser, però, la reacció de la seva mestressa: ¿Ho veieu?, ens acaba d’indicar que ha arribat l’hora de la pausa.

És a dir, que com vols que no hi hagi trastorns amb fets com aquest, que de veritat que no té res de fictici, i més encara si tenim en compte la gràcia que la presència del gosset va fer a la immensa majoria dels assistents! Segurament és ja la societat la que està del tot trastornada i sense medecines que puguin guarir tant de desgavell.

Micro-agressions, aquest llenguatge

Miro de no avorrir-me mai. Com si cada moment tingués alguna cosa d’atractiu i no hi hagués res per ser llençat, foragitat. Llum, aire, una hora rere l’altra. Calma i bellesa d’aquesta horabaixa complaent en els delits. Com si en envellir m’anés tornant més novel·lesc. No dec ser tan sec com de vegades dono a entendre i quan tanco un llibre que m’agrada, o davant de certes imatges i diàlegs de pel·lícules, em ve aleshores com una mena de pessic a l’estómac i amb prou feines si puc contenir les ganes de plorar. Miro de no avorrir-me mai, sempre a la recerca de la sensació d’allunyar-me de la meva vida d’ara, que és més aviat mediocre i plena de somnis que resulten inútils. I, tot i que els toros no m’agraden -no he anat mai a cap corrida-, no per això em considero antitaurí. Tampoc no em tinc per cap defensor dels “drets” dels animals en general, que més aviat em fan por, i menys encara dels de les rates, les vespes, les serps, els cocodrils, els mosquits i les paparres. No sóc antitabac, al contrari. No sóc pro-bicicleta ni vetllo de manera maniàtica per la conservació del medi-ambient -aquesta redundància. Crec que la natura és indomable i em fastigueja tot això d’aquests nois que no paren de pujar i baixar del cim de l’Everest, on vas a parar. No corro pel carrer, i ni molt menys en ramat. De fet, ja no corro per enlloc. No tinc gos ni gossa, ni gat ni gata. Diria que sóc mascle, però no per aquesta raó masclista. No tutejo les persones que no conec, tinguin l’edat que tinguin. No practico l’infaust desdoblament de gènere. No dec ser bona persona. I la veritat és que podria encara dir moltes més coses, però el que finalment diré és que m’he fet un fart de practicar això que avui en diuen micro-agressions i que, entre d’altres coses, consisteix, ni menys ni menys, en el fet de retornar exàmens amb tot ple de correccions fetes amb tinta vermella. Micro-agressions, aquest llenguatge. Quins disbarats més grossos, i quin desgavell, en ple camí ja de l’extinció.

A veure si és veritat

A Europa, horari europeu. A veure si és veritat. Ja era hora que aquesta iniciativa arribés al Parlament. La llàstima és que potser ho fa tard. D’aquí tres mesos el President convocarà eleccions i la Càmera quedarà dissolta. Però a Europa, horari europeu, i tant. És que som mediterranis, diuen alguns. Doncs vés a Itàlia, que també ho són, o a França, al sud, i veuràs a quina hora dinen i sopen. És d’espanyols dinar a les 3 i sopar a les 10. S’ha d’acabar que, quan els nens surten d’escola, hagin de fer això de les anomenades activitats extraescolars perquè a casa els pares encara treballen i no poden estar per a ells, no els poden atendre. En sortir d’escola, berenar i l’estona de deures que calgui i prou. Jugar, oci, estar-se amb els amics, fer-ne alguna de grossa de tant en tant i que després t’hagin de renyar i, potser, castigar i tot. I que l’oci no sigui tan sols un temps de pantalla, de qualsevol pantalla. A veure si és veritat que aquesta comissió del Parlament aconsegueix racionalitzar, reformar, els horaris generals. Canvi d’hàbits i de costums. ¿Per què, als pobles, la immensa majoria del comerç tanca a les 2 i no torna a obrir fins a les 5? ¿Quin sentit té? I així podríem allargar-nos i allargar-nos. Que la jornada laboral s’acabi a les 5 i que deixi d’haver-hi partits de futbol a les 10 de la nit, per l’amor de Déu. I, després, que tot funcioni segons el meridià que ens pertoca. I que la 1 sigui hora de dinar, i les 8 la de sopar. Som mediterranis, però hauríem de ser també més civilitzats. La puntualitat, a més, és una obra mestra. Que diguin el que vulguin, però sense canvi cultural, sense canvi d’hàbits i de costums, no em sembla que pugui haver-hi, tampoc, canvi polític ni solució per a aquest desgavell que fa tant de temps que dura. Autèntic desfet de temps.