El problema més important

No sé ben bé per què (bé, sí que ho sé), però diria que, si el NO tingués la més mínima possibilitat de guanyar, aquest referèndum no només se celebraria sinó que, a més, seria del tot lícit i vinculant. Amb corrent elèctric o sense. De fet, no en tinc cap dubte. I, tot i no ser en absolut republicà, no veig enlloc el suposat delicte. Tot neix de la ignorància, esclar. D’aquest no saber res de res ni ganes de voler saber-ho. Ni del passat ni del present. Ni cap voluntat d’entendre-ho ni d’entendre’s. Imposicions i imposicions. I ara també persecucions i prohibicions i amenaces de tota mena. Estat d’excepció, pràcticament. És cert que tenim la veu productora de sons, a través de la qual no estem absents de tot el que sentim. Em sento. El que passa és que no em veig, o no em reconec. No n’hi ha prou amb l’espill perquè ens veiem la fesomia, -fa falta que ens la reconeguem i aquesta no és pas una cosa senzilla. Reconèixer-se. Si es veiessin i, a més, es reconeguessin, potser quedarien parats de la vergonya que sentirien d’ells mateixos. ¿Sóc jo aquest que parla -de democràcia- davant del món? ¿De veritat que sóc jo? I el fet que no hi hagi ningú que tingui una idea del tot clara d’ell mateix hores d’ara ja no canvia res. El problema més important és aquell que pot ser resolt i de cap manera no estem fets per ignorar que no som lliures. Encara.

Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.

 

Corregir qualsevol absolutisme estatal

Sempre de Settembrini. Molt més que no pas de Naphta, aquell personatge de Mann que gosà dir que cada ric o és un lladre o l’hereu d’un lladre. Plaer de tornar aquest vespre, tal com sempre de tant en tant, a La Muntanya Màgica, i d’obrir a l’atzar el llibre aquest cop per la pàgina 559 i trobar la discussió, educada però discussió al cap i a la fi, entre aquestes dos éssers de la ficció immensa. Naphta, que era a casa seva, acabava de dir que el conflicte intern de l’home es basa únicament en els interessos individuals i globals i que la finalitat de l’estat esdevé aleshores, com és ben pagà, la llei de la moral. Protesto!, s’exclamà en aquest punt Settembrini -tot oposant la tassa de te contra el seu amfitrió i amb el braç allargat. Protesto contra la insinuació que l’estat modern signifiqui que l’individu és serf del diable. Protesto…La democràcia no té cap altre sentit que el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal…I aquelles conquestes del Renaixement i del racionalisme, senyor meu, es diuen personalitat, dret humà, llibertat!

De manera que estaria bé quedar-nos només amb això. Corregir qualsevol absolutisme estatal. Al capdavall és de sempre que les lleis han estat canviades i corregides a la que una determinada majoria social, fastiguejada fins al moll dels ossos, les ha vulnerades o desobeïdes. Senzillament perquè és la ment la que és sobirana, i perquè és lliure la seva voluntat, i perquè també és ella la que determina el món moral. I la  llengua en què les coses han d’esdevenir. I no pas l’estat, ple de mentiders xerraires democràtics, que tot ho oprimeix i que et vol tan sols per tot el que li aportes a la butxaca. I sense gairebé res a canvi. Res.

La feina serà nostra

No pot ser que la paraula d’un adult, d’un pare, d’un professor, tingui el mateix valor o el mateix pes que la paraula d’un nen o d’un adolescent. Democràcia mal entesa. No podem ser amics dels fills, no podem ser amics dels alumnes. La democràcia no es pot aplicar a la família, ni a la relació professors-alumnes. Fer-ho és capitular i, a la llarga, fer mal als infants. L’adult ha sempre d’actuar a favor del creixement i de la formació dels més joves i, si pot ser, convertint-los en deixebles. I a favor d’aquella llibertat que és producte de la civilització. Avui una part important de la joventut té males maneres, menysprea l’autoritat, no té cap mena de respecte per la gent més gran. Molts dels més petits són autèntics dictadors que contradiuen els seus pares i tiranitzen els seus professors. Desconeixen la jerarquia i la disciplina, conviuen amb el caos i no saben ni seure a taula. S’ha produït ja fa temps la claudicació de molts pares. I així, pel que fa als professors, no ha d’estranyar que la quotidianitat inclogui el temor, la inseguretat, l’escepticisme, el cansament i el mal humor. Un dia ens va semblar que volíem la igualtat. Doncs bé, ja la tenim aquí. Hi hem ben capitulat i ara la feina serà nostra. I Bona Diada a tothom, Via Lliure, i que una cosa no tregui l’altra. Des de les Gorges del Tarn.

Pobresa. Solistes

L’única condició eficaç contra la pobresa és la humilitat. També quan van mal dades. Les masses proletàries, per dir-ho d’alguna manera -no se me n’acut cap altra-, que avui es fan amb el poder, o bé hi aspiren -fins i tot en àmbit municipal-, són més aviat pobres. La llàstima, i sobretot ho dic ara pensant en l’alcaldessa Colau, és que siguin al mateix temps arrogants i altives. És a dir, mancades d’humilitat.

Democràcia. Govern del poble, la veu del poble. Sinó que fa falta el saber i el coneixement per arribar-hi. És sideral, ara mateix i en general, la distància vers aquest objectiu. Pobresa. A l’ensenyament, perquè de veritat funcioni, no n’hi hauria d’haver, de democràcia. No s’hi hauria ni tan sols d’aspirar. Anem en direcció contrària. Però és que això mateix serveix per a la literatura on, si un cas, només hi ha solistes. Márai deia, del tot convençut, que un escriptor que canti en un cor trobarà de seguida que la seva veu no hi sobresurt.

Tot vingué rodat

Ja ni me’n recordava, d’això de tornar tan tard a casa. Plena matinada. Més enllà de quarts de 3. I no és pas que res estigués previst i tot vingué rodat. En general les coses que valen la pena es presenten per si soles. Com aquesta conversa nocturna i imprevista amb en Benet Maimí, per exemple, la terrassa del bar per a nosaltres sols, silenci al voltant, el diví i l’humà, la política i també les noies de matinada i sense cap noció del temps. Caigueren copes i paraules, moltes paraules, i el plaer de la temperatura, veritable luxe. Després, a casa, i com que una cosa porta a l’altra, em tornà a les mans per una estona La Muntanya Màgica i aquells mots del personatge Settembrini, fantàstic, que diuen: “La democràcia no té més sentit que el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal, qualsevol absolutisme col·lectiu”. O bé aquests altres: “Les conquestes del Renaixement i del racionalisme es diuen personalitat, dret humà, (i deures), llibertat!”. No puc estar-hi més d’acord. Les paraules són també accions igual que aquestes, les accions, són de la mateixa manera una mena de paraules, just fins a sucumbir, retuts, en el son que cada dia ens allibera i ens prepara per a la renovació del desig. Del desig sense el qual no és possible la vida. Bufff. Tot vingué rodat. I ja vaig tard, també, aquest dematí.

¿Què t’hi jugues?

Els irats resulta que gairebé sempre són aquells que hi tenen alguna cosa a perdre. No es tracta de cap imposició, senyors. És senzillament el resultat d’una votació segons unes regles conegudes de tothom i també per tothom acceptades. No cal, per tant, cap altra assemblea. No cal tornar a votar una cosa ja votada i el que fa falta és acceptar-ne el resultat. És cert que el fet de votar és la màxima expressió de la democràcia, però també és màxima expressió d’aquesta democràcia acceptar sempre el resultat d’allò que, amb totes les garanties exigibles, ja ha estat votat. L’efecte que em fa tot plegat és que, si el resultat sorgit d’aquella assemblea hagués estat l’oposat del que va ser, ara res de tot això no estaria passant i, mira, tothom content. ¿Què t’hi jugues? ¿Què t’hi jugues que seria així? Cal que les coses facin un poc més de bona olor i la política, també la municipal, hauria de deixar de ser un simple modus vivendi acomodatici. Raó per la qual, ja ho vaig dir, m’inspiren sempre molta més confiança aquelles persones que no hi tenen res a perdre i són pacients i no s’esveren mai ni es fan mala sang.