Neguit i fervor

Ironia, sarcasme, paròdia, sàtira. Totes aquestes coses que tanta falta fan. I el fervor sobre el qual escriu Muñoz Molina referint-se a l’obra d’Adam Zagajewski. I la bellesa i la inspiració que només prové de l’esforç i la dedicació a la feina que fas. Cert que segurament sense fervor no hi ha res que valgui la pena. La saviesa és, però, tota una altra cosa a la qual potser no s’hi arriba mai i menys encara de jove. No. A la saviesa no s’hi arriba mai de jove. De jove el que hi ha, per exemple, és l’aprenentatge per a la plenitud de la pràctica amorosa. Aquest neguit constant. Aprendre que tot el que puja, encabat, baixa. L’oscil·lació. Oscil·lem , després, del molt al poc, i del poc al no-res definitiu, quan la mort només pot matar-nos, aquesta mort que no podem mai experimentar perquè només podem veure que són els altres els qui es moren i perquè la mort no és realment un succés de la vida. Recordo aquest savi fragment de David Lodge,  arribat ell ja a la saviesa, en aquest llibre seu que es diu La vida en sordina. “Aquella nit no intentàrem fer l’amor, però sí que ens acaronàrem fins a sucumbir còmodament a la son, jo amb la mà entre l’escalfor de les seves cuixes. Penso que un dia o altre la nostra vida sexual quedarà reduïda a tan sols això, suposo, si arribem a viure prou. I caldria acceptar aquesta idea com a infinitament preferible a l’absència de cap contacte en absolut. Confio, però, que tot plegat trigui molt encara a arribar”. Tant de bo. M’adono que és una sort haver abandonat ja definitivament la joventut, però no pas encara les ganes de viure ni el neguit. El neguit i el fervor que mouen el món.

Amb prou feines una màquina

Escriure sobre la vida sense saber, en el fons, res de la vida ni del patiment dels altres. Tan sols ficció, imaginació, observació a distància, suposicions, plagi, neu ombrívola entre els arbres. Dues persones enraonen i qui de lluny les observa només les veu i no pot tenir ni idea del tema d’aquella conversa, ni el motiu. Només pot suposar-ho, imaginar-s’ho, inventar-s’ho. Em vaig inventar una conversa l’altre dia, una conversa entre dues noies que veia des de l’altura de l’observatori de què disposo. Gesticulacions, però ni el més mínim so m’arribava d’allò que s’estaven dient. I vaig inventar-me, o vaig suposar, que una d’elles estava ja decidida a abandonar el marit perquè ja n’estava farta, indignada de la seva invisibilitat. I tot a causa d’aquesta precària relació que mantinc amb el món real i de l’esforç inútil per passar per un ésser humà incapaç de saber què és un veritable sentiment. ¿És discutible que el món necessiti més novel·listes? Barallar-se, fugir, menjar i…apariar-nos. Potser el que et passa és que ets una màquina programada per la cultura precisament perquè no reconeguis que ho ets (amb prou feines una màquina). Pensaments Secrets. David Lodge (2001) al Teatre Principal de la vila aquests cap de setmana. Àlex Casanovas i Mercè Pons. M’estimo més ser un home descontent que no pas un porc satisfet. ¿Com deu ser, per cert, ser un rat-penat, mamífer volador? Deixa-ho estar. Val més que els teus pensaments secrets continuïn essent secrets. Encara que no acabis d’entendre aquest desfici pels eclipsis.

Oscil·lació

A la saviesa no s’hi arriba mai de jove. De jove el que hi ha és l’aprenentatge. Aprenentatge, també, per a la plenitud de la pràctica amorosa. Aquest neguit constant. I tot puja i baixa. L’oscil·lació. Oscil·lem, després, del molt al poc, i del poc al no-res definitiu, quan la mort només pot matar-nos, aquesta mort que no podem mai experimentar perquè només podem veure que són els altres els qui es moren i perquè la mort no és realment un succés de la vida sinó la seva desaparició. Hi ha aquest savi fragment de David Lodge, que ha arribat ja a la saviesa, al seu darrer llibre, La vida en sordina. “Aquella nit no intentàrem fer l’amor, però sí que ens acaronàrem fins a sucumbir còmodament a la son, jo amb la mà entre l’escalfor de les seves cuixes. Penso que un dia o altre la nostra vida sexual quedarà reduïda a tan sols això, suposo, si arribem a viure prou. I caldria acceptar aquesta idea com a infinitament preferible a l’absència de cap contacte en absolut. Confio, però, que tot plegat trigui molt encara a arribar”. Tant de bo. M’adono que és una sort haver abandonat ja definitivament la joventut, però no les ganes de viure ni el neguit. Aquest neguit que mou el món.